“En cap cas creiem en l’autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta”. Això és el que va declarar Eva Granados, la portaveu del PSC al Parlament, l’endemà de l’Onze de Setembre. És prou sabut que als polítics se’ls omple la boca en dates assenyalades. Entorn de la Diada, especialment. És un clàssic que els polítics recorrin a la idea que la societat catalana està dividida i coses com aquesta. La socialdemocràcia antiga —la que abans s’agrupava en la Internacional Socialista— fa temps que ha perdut el nord. Des que van abandonar el marxisme, els socialdemòcrates, sobretot els europeus, s’han convertit en una caricatura del liberalisme. Els liberals, els de veritat i no els feixistes que n’adopten el nom com el xenòfob Hitler es feia dir socialista, si més no, tenen més clar que els socialdemòcrates què és la democràcia i quin paper hi ha de tenir el poble, que no és cap entelèquia. Stuart Mill hauria de ser de lectura obligada per als “post” de gairebé totes les ideologies.

La democràcia no és l’imperi de la partitocràcia. Al revés, la democràcia és filla de la Il·lustració i la divisió entre la dreta i l’esquerra és una convenció de l’època de la Revolució Francesa per designar els partidaris de la monarquia i els que n’eren contraris. A l’esquerra, mirant a la mesa de l’Assemblea Nacional, els uns i a la dreta els altres. Però el protagonisme de la presa de la Bastilla va ser del poble, dels futurs ciutadans, i no pas de cap partit. A més, avui dia els partits són el gran problema de la democràcia. A molts països del món, però especialment a Espanya, són un cau de corrupció —i per tant de corruptes—, que ha esquerdat la confiança popular en el sistema representatiu. Gent com Josep M. Sala, Luis Bárcenas, Pepe Zaragoza, Oriol Pujol, Eduardo Zaplana, Bertomeu Muñoz o Germà Gordó, entre molts altres, han embrutat el sistema de partits fins a desacreditar-lo.

Com es constata amb el sainet de la investidura de Pedro Sánchez, a Espanya la cultura de la coalició és inexistent. Tot és o blanc o negre

Transcorreguts 230 anys des del 1789 i després que el món hagi viscut un munt de lluites per assegurar que la democràcia arribés fins al més petit racó, incloent-hi, per parlar només del segle XX, dues guerres mundials, Eva Granados assegura que no és el poble —els ciutadans— qui ha de dirimir una disputa com la que està posant en crisi l’estat espanyol, sinó una minoria, una oligarquia, en diu Pierre Bourdieu, que es reparteix el poder i que decideix per tothom, en una mena de metonímia partidista que apel·la a la legitimitat de les decisions de sotamà, com de fet ja passa a Unió Europea, perquè els “oligarques” dels partits són votats pel poble perquè siguin ells el que decideixin. Ningú no vota, si és que no ho fa explícitament a favor dels extremistes de dreta o d’esquerra, amb la convicció que està donant carta blanca perquè els partits destrueixin la democràcia. Ja ho va deixar clar Frederic II de Prússia el 1871: “S’ha de ser boig per creure que uns homes hagin dit a un altre home, semblant seu: 'T’elevem per damunt nostre perquè ens agrada ser esclaus'”. Tots els especialistes saben que quan en una democràcia més d’un 50% de ciutadans no vota, això vol dir que aquell país té un problema. Els EUA en són un bon exemple. “Una papereta de vot es més forta que una bala de fusell”, va proclamar Abraham Lincoln, un president que va morir travessat per una bala. Ell sabia, tot i ser republicà, que una votació no legitima tan sols el poder, “sinó que també contribueix —per sintetitzar-ho amb paraules de Tony Judt— a afavorir que els líders polítics es comportin honradament”.

Des que va començar el procés sobiranista, a Catalunya els índexs de participació electoral són altíssims. És que és això el que fa por a la portaveu del PSC? S’hi posin com s’hi posin, la realitat és que des del 2010 la majoria parlamentària a Catalunya és independentista. Amb autocrítica o sense. En aquest sentit, podríem dir que des de llavors totes les eleccions han estat referendàries. Tant és quin sigui el partit que hagi quedat primer, perquè en les democràcies consolidades el que compta és qui pot assegurar una majoria de govern, en solitari o en coalició. Com es constata amb el sainet de la investidura de Pedro Sánchez, a Espanya la cultura de la coalició és inexistent. Tot és o blanc o negre. És l’herència de l’unanimisme imposat pel totalitarisme de la dictadura. Qui creix sota les faldilles d’una dictadura no pot deixar d’imitar les pràctiques que n’ha après. És com el fenomen dels fills adoptats: tot i que no s’assemblin físicament als seus nous pares, n’adopten la gestualitat.

Eva Granados és una dona intel·ligent. Perspicaç, irònica, múrria, que t’escolta i et llança un dard enverinat amb l’elegància que Lauren Bacall li preguntava a Humphrey Bogart si sabia xiular. Vaig conèixer-la quan vaig dirigir l’Escola d’Administració Pública. Malgrat les discrepàncies polítiques entre ella i un servidor, em va semblar que compartia l’esperit de reforma que impulsàvem els meus col·laboradors i jo. Al capdavall, la socialdemocràcia té arrels jacobines molt profundes. Pasqual Maragall era un gran jacobí, com en altres èpoques també ho havien estats grans figures del catalanisme, com ara Enric Prat de la Riba i, sobretot, Antoni Rovira i Virgili. Granados va entendre més bé que ningú quina mena d’Escola volíem. Ho va copsar millor fins i tot que els convergents, que se suposa que eren els que em donaven suport. Els oligarques de CDC estaven en contra de la reforma de l’EAPC per pur caciquisme, que és l’altre mal de la democràcia. La democràcia està en crisi, precisament, perquè està guiada per aquestes dues oligarquies. La conclusió és clara, em fa l’efecte. Cal despendre’s del passat si volem tenir futur i que triomfi la democràcia. Cal recuperar el dret de decidir, que és un valor republicà. Tota república és dels ciutadans que decideixen. Quan no ho poden fer —perquè els polítics com Granados els ho impedeixen—, és que s’han convertit en súbdits d’una monarquia, nominalment constitucional, que esclafa la voluntant lliurement expressada pels ciutadans. És a dir, la democràcia.