No m’agrada el futur que auguren els gurus per a després del confinament mundial. M’aterra l’onada de conservadorisme que escampen intel·lectuals i polítics que, suposadament, tothom considera d’esquerra. No m’hauria de sorprendre, perquè la vella —i envellida— esquerra que encara té com a referent el món del segle XIX, no és que no hagi sabut encarar la transformació del capitalisme, és que en molts casos s’ha convertit en el gestor matusser de les desigualtats amb tota mena de maquillatges i la complicitat d’un sindicalisme sense nervi, insensible al dolor social. Però ara, a més, aquesta vella esquerra ens empatxa amb tota mena de teories reaccionàries sobre el futur que ens espera. I el que pronostiquen —que sembla com si ho desitgessin— em desagrada. Em provoca pànic, la veritat. El món post-Covid-19 serà més negre que la pesta del 1347, els efectes polítics i socials de la qual van ser devastadors. Com que el bacteri que va provocar aquella pandèmia no es va aïllar fins al 1894, ja es poden imaginar vostès el calvari que va haver de viure la humanitat amb la por enganxada a la camisa. En la recerca d'explicacions sobre el perquè d’aquella maledicció, es va arribar a culpar els jueus. Sempre hi ha un culpable. Els jueus o els homosexuals, com va passar quan va aparèixer el virus de la sida. Les càmeres de gas o els guetos. Ara llegeixo articles que recomanen que canviem els nostres hàbits sexuals. El sexe és una maledicció per als beats de qualsevol religió.

Ara més que mai necessitem viure interconnectats. En tot cas, en comptes de fer marxa enrere, cal lluitar perquè la globalització arribi a tothom

Som mortals i ens cal assumir-ho amb una mica més de modèstia. La dominació es fonamenta en la por que tots tenim al càstig i, en especial, a morir. I què millor per carregar-se un sistema liberal de llibertats públiques que una pandèmia que ja s’ha endut per davant més de 300 mil persones i n’ha contagiat gairebé 5 milions. Possiblement, el cas més escandalós hagi estat la reacció militarista del govern espanyol, el “més progressista” des de l’època de Juan Negrín, el metge socialista que durant la República va presidir un govern dominat pels comunistes, segons l’acusació que rebia del seu propi partit, el PSOE. Però hi ha una esquerra que és així. Encara recordo un company de facultat, molt i molt comunista —segueix assegurant que ho és—, que a l’estiu i a l’hivern anava vestit de militar, i fins i tot calçava les típiques botes negres de mitja canya, i tot i així després es va declarar insubmís per no fer el servei militar. La qüestió era anar a la moda i no pas les idees de fons que defensava. El govern actual ha confós l’autoritat amb la representació còmica de la seguretat i ha posat al capdavant de les rodes de premsa a analfabets amb medalles. Tot són disfresses, la del meu company i la dels militars d’avui dia.

Jo vull seguir viatjant tan lluny com pugui i em nego a fer-ho amb tartana. No vull renunciar als avantatges de la globalització. Al contrari. Ara més que mai necessitem viure interconnectats. En tot cas, en comptes de fer marxa enrere, cal lluitar perquè la globalització arribi a tothom. La recomanació del ministre d’universitats espanyol que aquesta torna a ser l’hora del tren i de la limitació dels desplaçaments massius d’un costat a l’altre del món, em provoca calfreds. ¡Aquesta no és l’hora de tancar-se a casa, senyor Castells! Qui ho propugna és perquè vol dominar-nos i aguditzar encara més les desigualtats socials amb un discurs vacu sobre la reconstrucció. Tothom sap que si s’apliqués la lògica del ministre al final només podrien desplaçar-se els rics. El ministre, que ha estat un teòric de la societat en xarxa sense tenir un compte de Twitter, d’Instagram o de Facebook, ara sembla que ens digui que per encarar la nova normalitat hem de recuperar la nostàlgia neorural dels hippies. Ni el món global es podia reduir a una cadena de hubs —amb aeroports buits—ni la societat del demà no hauria de consistir a recuperar el bon salvatge rousseaunià.

Si fem cas als vells gurus de l’esquerra —abans tan fervorosament urbana, per refús a les nacions sense estat— i si no defensem el que ha tingut de bo el món d’ahir, les passarem magres. La llibertat de moviments ha estat la principal conquesta de la modernitat, en especial de les dones. Ens ha salvat de l’aïllament, del provincianisme. Tan important és el comerç mundial com la capacitat de les persones de traslladar-se de Catalunya a Califòrnia, per posar un exemple, en nou hores. En comptes de propugnar el tancament, el confinament etern, encara que puguis anar a treballar o a fer una cervesa al bar de la cantonada, el que necessitem és, si de cas, unes institucions internacionals que siguin fortes i realment democràtiques per protegir-nos, per garantir-nos la seguretat. Si fa temps que sabem que les Nacions Unides i el sistema pactat a Bretton Woods el 1944 trontolla almenys des de la dècada dels anys 70 del segle passat, aquests mesos hem vist com l’OMS o la UE no és que fessin tentines, és que són un desastre. L’eix franco-alemany s’avança, com ja va fer-ho el 1950, a l’amenaça d’autarquia i almoina que propugnen els pidolaires de subvencions. Macron i Merkel llancen idees que tothom lloa com si res. Quan Angela Merkel diu que els estats-nació són morts i la majoria d’independentistes catalans ho celebren, no saps què pensar. Només em surt demanar-los si ells també fan com el ministre espanyol que defensa una cosa i la contrària sense pensar-s’hi. ¿És que reclamen un estat-nació propi i al mateix temps aplaudeixen l’anunci de la seva desaparició per part de qui seguirà governant Europa des del seu estat-nació? Ja ho deia Tony Judt, que es va morir molt abans d’aquesta pandèmia: el món no se’n surt. Mentrestant, benvingut sigui el jet lag transoceànic.