El delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha decidit portar a la fiscalia el discurs que l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, va fer divendres passat durant la concentració per protestar contra l’empresonament dels consellers Turull, Rull, Romeva i Bassa i la presidenta Forcadell. El delegat del govern del PP, diu que Madrenas va instal·lar una tarima davant la subdelegació per fer una “crida clara i concreta” a la revolució mentre desplegava “un atac contra l’estat de dret, contra la democràcia i contra el govern d’Espanya”. Avall que fa baixada! Millo deu pensar que si també detenen Madrenas pel delicte de sedició, els unionistes eliminaran una candidata a ves a saber què. Millo porta a la fiscalia Madrenas i alhora amenaça el president del Parlament, Roger Torrent, tot dient que segueix “els mateixos passos” que Forcadell i, per tant, que pot anar a parar a la presó. Ni l’amargada María de los Llanos de Luna es va atrevir a perseguir independentistes fins aquest punt. El delegat del govern espanyol que tenia fama de ser la “veu diplomàtica” de l’espanyolisme conservador, s’ha descarat. Li va el càrrec, és clar.

Enric Millo, quin personatge! Nascut a Terrassa el 24 de novembre de 1960, políticament Millo ha estat vinculat a Girona, circumscripció de la qual va ser delegat Territorial del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya (1991-1995). Coneix bé, per tant, la terra de l’alcaldessa Madrenas, que també és el paisatge de Carles Puigdemont, el president deposat pel tripartit del 155. Millo és un professional de la política en el pitjor sentit de la paraula. A CiU abundaven aquesta mena de personatges, atrets, precisament, per la facilitat de viure de l’erari públic sense aportar gaire a canvi, més enllà de fidelitats absurdes, esperant el premi que sovint no arriba. Ignasi Guardans és d’aquesta espècie. El net de Cambó ho va ser tot fins que Ramon Tremosa va substituir-lo com a eurodiputat i llavors es va emprenyar com una mona i es va fer més unionista que el seu avi franquista. Josep López de Lerma, un altre gironí que va ser portaveu de CiU al Congrés dels Diputats, pateix la mateixa malaltia, que no és altra que l’egolatria.

L’espanyolisme fomenta les mentides des de fa anys i panys

Eric Millo va ser militant d’UDC i portaveu adjunt del grup parlamentari de CiU al Parlament des del 1999 fins que l’any 2003 Josep Antoni Duran i Lleida va descavalcar-lo de la llista electoral i Millo va agafar una emprenyada descomunal. Diuen que pertanyia al sector sobiranista d’Unió. Se’m fa estrany, sobretot perquè ara fa manetes amb Ramon Espadaler i Duran i Lleida. L’indubtable és que Millo era un home de confiança dels capitosts del partit, ja que fins i tot va ser imputat pel cas Pallerols, un dels episodis de corrupció dels democratacristians. Finalment, però, no van jutjar-lo, a diferència d’antics companys seus, ara a Units per Avançar, el partidet de Ramon Espadaler que s’ha convertit en una rèmora del PSC, els quals fins i tot van entrar a presó. La corrupció es condemna més o menys segons el grau d’unionisme del subjecte. La sentència del cas Pallerols va confirmar que UDC es va lucrar irregularment mentre Millo n’era dirigent.

Millo va saltar d'UDC al PP en un tres i no res quan el president del PPC era Josep Piqué. L’any següent, el 2004, Millo ja estava assegut a l’executiva catalana dels populars. Abans, però, segons explica sovint Joan Puigcercós, Millo va intentar una aproximació a ERC. Vade retro, Satanàs! —deu pensar ara—. Per això Millo nega aquest episodi amb tanta vehemència. Grimpar i mentir moltes vegades són verbs que algunes persones conjuguen com si fossin sinònims. Aquesta gent no sap què és el poder de la decència. Al contrari. Que el 2012 Millo donés un ronyó a la seva dona perquè el necessitava, políticament és irrellevant. Només demostra que s’estima la seva família. Fins i tot els dictadors s’humanitzen quan es fan grans i semblen dèbils físicament i tenen filles, com és el cas de Millo, que defensen el referèndum. Fomentar la donació d’òrgans, com fa ell, no és incompatible amb perseguir els adversaris de la independència amb mà de ferro i distorsionant els fets. L’espanyolisme fomenta les mentides des de fa anys i panys. Ho va fer Aznar amb la guerra d’Iraq i ho fa Millo quan acusa Madrenas.

El seu pas per la política consisteix a defensar l’estat sense gràcia ni intel·ligència

Piqué va ser una estrella fugaç en l’òrbita de PP, a pesar d’aconseguir una cartera ministerial. Millo, en canvi, és un camaleó que s’adapta a qui té al davant. Llisca com els llimacs. Per això Millo va tornar a surar amb Alicia Sánchez-Camacho —la dona grollera de La Camarga—, la nova presidenta del PPC després de la breu presidència de Daniel Sirera. Millo va esdevenir portaveu al Parlament dels conservadors espanyolistes catalans, càrrec que també va ocupar amb Xavier Garcia Albiol, l’alcalde xenòfob de Badalona, esdevingut successor de Sánchez-Camacho un cop va perdre l’alcaldia de Badalona i de la caiguda al pou de la blanenca. Albiol i els joves talibans conservadors, com ara Sergio Santamaría, Andrea Levy, José Antonio Coto, Antonio Gallego, Eva García o Esperanza García (que va fer el trajecte invers al de Carina Mejías, que del PP va passar a Cs) han portat el PP a la marginalitat. Millo n’és un supervivent, perquè és més llest que aquesta colla de trinxeraires polítics. Apareixen i desapareixen i, per sort, no els troba a faltar ningú. El seu pas per la política consisteix a defensar l’estat sense gràcia ni intel·ligència. De vegades, quan coincidia amb un d’aquests personatges en tertúlies i debatíem sobre el dèficit fiscal o el desastre de les infraestructures, escoltant els seus arguments em preguntava si sabien que un diputat es deu als interessos dels electors que l’han votat i no pas als del govern que impedeix, per exemple, el desdoblament d’una carretereta o dilata la construcció d’una línia ferroviària. Deu ser per això que el PP és irrellevant a Catalunya. Ho és tant i tan mal dirigit, que en la segona sessió del frustrat debat d’investidura de Jordi Turull, García Albiol va prendre la decisió de marxar de l’hemicicle i cedir tot el protagonisme unionista a Cs i PSC. D’on no n’hi ha, no en pot rajar.

Tornem a Enric Millo. El nou virrei —amb un suposat passat sobiranista, insisteixo—, diu ara que les paraules de divendres de Madrenas van afavorir “l’atac” de diumenge al matí a la façana de l’edifici de la subdelegació a Girona, pintada de groc per un grup d’independentistes. Millo ha reclamat a la Guàrdia Civil que obri diligències i elabori un atestat on es recullin tots els fets, que s’enviaran a la fiscalia per si poden ser constitutius de delicte. A més, Millo tampoc descarta que s’investigui els Mossos d’Esquadra que es van “quedar mirant” com pintaven l’edifici. Tots a la presó!, que ve a ser la versió nostrada d’aquell “a por ellos” de l’espanyolada andalusa. I és que Millo és aquell antic dirigent d’UDC i el PP que abans del 21-D va gosar proclamar en veu alta que el govern “impedirà l'aplicació d'un programa electoral independentista encara que guanyi”. Visca la democràcia! Després es queixen que una bona porció de catalans no vulguin saber res d’aquesta gent ni d’Espanya.