¿Com pot ser que la UGT presenti un ERTO per enviar a l’atur temporalment els seus treballadors si els sindicats són considerats serveis essencials? He llegit no sé on, perquè el confinament m’invita a llegir tants diaris que em despisto, que el secretari general de la UGT de Catalunya, Camil Ros, no tots els dies està confinat i que va a treballar presencialment a la fastuosa seu que el sindicat socialista té a prop de la Rambla del Raval. Ho pot fer, precisament, per aquesta condició de servei essencial del sindicalisme. És per això que, d’entrada, costa d’entendre que enmig d’una crisi com l’actual, que a Catalunya ja ha deixat sense feina a 692.205 treballadors, un sindicat s’afegeixi als 94.348 expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO). Si no és ara quan un sindicat ha de treballar amb més intensitat, quan serà? El contrasentit és manifest. El més al·lucinant és la justificació de la UGT per “confinar” a casa una part de la plantilla i de reduir la jornada laboral d’una altra. La direcció del sindicat justifica la presentació de l’ERTO per causes productives degut al “brusc descens de l’activitat de l’organització arran de la pandèmia de la Covid-19”. Qui hagi tingut la pensada de fer fora els seus treballadors —sí, sí, ja ho sé, temporalment— amb aquest argument no deu ser sindicalista ni remotament.
Que Camil Ros no és el Noi del Sucre és evident, però el que em preocupa de debò és que els advocats de la UGT actuïn com no ho hauria fet mai Francesc Layret, que fins i tot va ser assassinat per defensar la causa dels treballadors. El sindicalisme actual no s’assembla gens al primerenc obrerisme català i els sindicats d’ara són empreses de serveis que ja no tenen res a veure amb la primera associació obrera apareguda a Catalunya l’any 1840, la Societat de Teixidors de Barcelona. El canvi no és tan sols provocat pel pas del temps, sinó que és degut al canvi de concepte. La UGT —a l’igual que CCOO— ha deixat de ser un sindicat per convertir-se en una empresa. La prova és que l'ERTO a causa de la pandèmia no és el primer. El 2014 el sindicat va pactar un expedient de regulació temporal per a tots els seus treballadors. Aquest va ser l’acord amb el comitè d’empresa per evitar els 55 acomiadaments plantejats inicialment per la direcció del sindicat, cosa que suposava un 20% de la plantilla en aquell moment. Els sindicats també van participar en el boom immobiliari que va portar a la crisi del 2008 amb les seves promocions d’habitatges, de la mateixa manera que s’han vist implicats en diversos casos de corrupció. El 2013, per exemple, va haver de dimitir el secretari general de la UGT a Andalusia, Francisco Fernández Sevilla, per l’escàndol de les factures falses vinculades als ERO fraudulents. José Jané, delegat sindical d’UGT a SEAT fins al 2003, podria explicar moltes coses si volgués.
L’autonomia sindical és cada vegada més escassa. I ho és en un sentit doble, respecte al poder i al centralisme. Quina pena que un home com Camil Ros, que quan el vaig conèixer estava vincular al grup de joves d’ERC que havien decidit fer “entrisme” —la coneguda tesi dels trotskistes d’infiltrar-se als partits socialistes— per “catalanitzar la UGT” (ho explicaven així), ara digui que la decisió de presentar l’ERTO no l’ha pres la UGT de Catalunya en exclusiva, sinó que és d’abast estatal. Centralisme a l’estil Pedro Sánchez. Estat d’alarma sindical. Si la CSC-Intersindical, el sindicat al qual estic afiliat, gosés presentar un ERTO, me’n donaria de baixa l’endemà. Si prengués les decisions des de Madrid i no pas des de Barcelona, també. Però, és clar, ben mirat, la Intersindical és declaradament un sindicat de treballadors i independentista. Deu ser per això que cada dia creix més, per oposició al sindicalisme del Règim del 78.