1. Acaba la setmana de l’1-O amb la compareixença del president Carles Puigdemont davant el Tribunal d’Apel·lació de Sàsser. Una vegada més, doncs, el president del 27-O es presenta a declarar davant un tribunal que estudia l’enèsima petició d’extradició. A diferència de fa deu dies, Puigdemont ha pogut entrar a Itàlia sense problemes i passar el control de passatgers de l’aeroport sard. A la vista d’avui, Toni Comín i Clara Ponsatí acompanyaran Puigdemont, també exiliats i europarlamentaris com ell de Lliures per Europa. Es tracta d’escenificar que els exiliats de l’1-O no esquiven la justícia —desmentint una de les mentides perennes de l’unionisme, que els anomena “fugits”—, i que són lliures a tot arreu, com ressalta el nom del seu grup, menys a Espanya. Cada dia està més clar que cap independentista català pot aspirar a tenir un judici just a Espanya. Per començar, com també es veurà a les portes del tribunal sard, per l’anomalia que comporta que un partit polític d’extrema dreta i nacionalista extrem es converteixi en part acusadora. La UE té un problema amb la justícia espanyola, encara que no ho admeti públicament i adopti la mateixa actitud passiva que té davant els abusos de poder dels mandataris polonesos i hongaresos. La democràcia s’ensorra al món per la passivitat dels que l’haurien de defensar.

2. Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, però sobretot el MHP, són la representació de la resistència a l’exterior de l’independentisme català. Estaria bé que també ho fossin Marta Rovira i Anna Gabriel. Cap de les dues ha assumit, per les raons que sigui, el rol de rebel·lia dels altres exiliats —entre els quals també cal comptar amb el conseller Lluís Puig i el raper Valtònyc— per enfrontar-se amb coratge a la repressió espanyola. Com ha assenyalat Josep-Lluís Carod-Rovira, qui durant anys va ser el màxim dirigent d’Esquerra, “ningú no està tan ben situat [com Puigdemont i els altres exiliats] per representar, a l’exterior, la causa alliberadora de milions de compatriotes”. Això ho acceptaria tothom si el sectarisme de partit no tenyís de misèria la causa catalana. De fet, els grans fracassos d’aquests anys han estat protagonitzats per uns dirigents polítics en competició permanent entre ells. De la mateixa manera que faig aquest retret als republicans, he de donar-los la raó quan diuen que el Consell per la República va néixer guerxo i que ara cal redreçar-lo urgentment amb la reforma pactada en l’acord d’investidura de Pere Aragonès. Puigdemont és l’emblema de la ruptura i, mentre no es resolgui el seu retorn, ha de presidir aquest Consell i continuar amb la seva tasca d’internacionalització aprofitant la plataforma del Parlament Europeu. La “confrontació intel·ligent” també passa per aquí. 

El Consell per la República va néixer guerxo i ara cal redreçar-lo urgentment amb la reforma pactada en l’acord d’investidura de Pere Aragonès

3. La majoria parlamentària a l’interior també es ressent de la competició entre partits. El debat de política general de la setmana passada va posar de manifest fins a quin punt la disputa entre republicans, independentistes i anticapitalistes pot ser nociva per a tot el moviment. La CUP va voler forçar els seus socis amb la presentació d’una proposta de resolució, que no va consensuar ni amb Esquerra ni amb Junts, per fixar la data d’un nou referèndum d’autodeterminació. Ni els republicans ni els independentistes no haurien d’haver acceptat que es tramités aquesta proposta de resolució dels anticapitalistes. Cal assumir riscos amb intel·ligència i no pas per satisfer el partidisme d’un grup. Al final, a més, Esquerra es va abstenir i Junts va votar en contra d’una resolució que proposava repetir l’1-O el 2025 tal qual, com si el 2017 estigués obsolet. Els anticapitalistes haurien de ser lleials al pacte que van signar amb els republicans. Van donar-los dos anys de coll per intentar que triomfés la seva estratègia de pacte amb el PSOE i no té cap sentit forçar ara una proposta de resolució que, segons com, només es pot llegir com un dard contra Junts. El parlamentarisme autonòmic és un niu de corbs, impropi del moment històric que viu el país.

L’independentisme no pot repetir l’error de Barcelona, que de tant commemorar els Jocs Olímpics del 92 i el model Maragall, ara és una ciutat sense projecte

4. L’Ara, el diari que més defensa l’estratègia d’Esquerra i el PSOE, la setmana passada va publicar una crònica, signada per Núria Orriols, amb motiu del debat de política general. El títol era molt explícit: “Les promeses que ja va fer Quim Torra”. Certament, en el seu primer debat com a president, el MH Pere Aragonès va presentar algunes propostes que són calcades de la passada legislatura, quan el govern estava liderat per Quim Torra. Són compromisos que van quedar per fer. No devien ser tan dolents si ara els republicans els recuperen i aspiren a aprovar-los abans no s’acabi la legislatura, que ja es veurà quant durarà. L’amenaça dels anticapitalistes —pactada amb els republicans— de fer caure el govern si no els agrada com van les coses penja sobre el cap del president. De moment, el gran escull que caldrà que superi el govern autonòmic és l’aprovació dels pressupostos. La sintonia entre republicans i independentistes és bona i aspiren a poder arribar a un acord amb els anticapitalistes. Veurem fins a quin punt el partidisme permet tirar endavant un pressupost, moderadament expansiu, que és més necessari que mai. L’etapa actual hauria de ser de recuperació econòmica després dels estralls causats per la pandèmia i la política de centralització pressupostària del PSOE, que inclou incompliments en l’execució dels deutes contrets.

5. L’independentisme no es pot convertir en un moviment de nostàlgics. Celebrar l’1-O està molt bé, però que les commemoracions no facin oblidar que la tasca més important és refer el camí i recuperar els desencantats. L’independentisme no pot repetir l’error de Barcelona, que de tant commemorar els Jocs Olímpics del 92 i el model Maragall, ara és una ciutat sense projecte. Ada Colau i Jaume Collboni, que diuen ser els hereus del gran alcalde, han destruït el somni de Maragall que anhelava una Barcelona que fos una ciutat moderna, capital de Catalunya, europea i oberta al món. El passat només justifica el present si serveix per transformar la nova realitat. S’està demostrant que l’independentisme necessita saba nova per seguir amb un combat que no serà fàcil. No es tracta d’oposar un moderantisme màgic a un independentisme també màgic. Simplement cal que tothom reflexioni cap on vol anar. L’amenaça contínua és consubstancial a la política i ningú no pot escapar-se’n. La història que explicava Ciceró sobre Dàmocles, que vivia a la cort del tirà de Siracusa, Dionisi I, vers el s. IV aC, n’és un exemple. Dionisi sabia que era envejat per Dàmocles a causa del seu poder i volgué donar-li una lliçó. El va asseure en un tron fastuós, però posà una espasa penjada tan sols d’una crina de cavall damunt el cap de Dàmocles, com a símbol de la responsabilitat que té un governant. Atemorit del perill a què s’havia exposat, Dàmocles va demanar de marxar no sense reconèixer que la vida de Dionisi potser no era tan bona. Ves que no repetim la història!