“El vell món no acaba de morir, i el nou món, no acaba de néixer”, va escriure Antonio Gramsci per referir-se a les tribulacions socials de l’Europa d’entreguerres del segle passat. I Joan Vinyoli afegia, dirigint-se a Blai Bonet i parlant del franquisme, que “més aviat succeeix que el que és vell encara es veu amb cor d’exterminar allò que és nou, incipient i germinal”. És exactament això el que està passant a Catalunya. El règim del 78, com ja vaig explicar en l’article anterior, agonitza però no es mor, perquè la força poderosa —i repressiva de l’Estat— l’aguanta a cops de porra i d’arbitrarietats judicials. L’Estat és capaç d’imposar la seva llei i la resposta dels partits independentistes, ai las!, no és política, sinó que s’aferra a la sentimentalitat per manca d’una estratègia conjunta.

Qualsevol persona que assistís a l’acte que va organitzar ERC el dia de Tots Sants a Lledoners per homenatjar els “seus” presos polítics, no crec que fos capaç de diferenciar el que es va dir allí del que l’endemà es va dir en els actes unitaris organitzats davant les presons de Lledoners, el Puig de les Basses i Mas d’Enric. “Us estimem” —va repetir no sé quantes vegades el president del Parlament com si estigués en una concentració evangelista—. I entretant el públic, que se suposa que era el més favorable a ERC, es va posar a cridar “unitat, unitat”. Una recriminació a crits que es va repetir quan el vicepresident de la Generalitat i líder vicari d’ERC, Pere Aragonès, va pujar a l’estrada. L’endemà, davant les portes de la presó de Puig de les Basses, a Ernest Maragall gairebé no el van deixar acabar de parlar perquè els concentrats l’interrompien amb crits en defensa d’aquesta “unitat, unitat” que s’entravessa a uns polítics acostumats a actuar en la “normalitat” que divideix la dreta de l’esquerra.

Unitat d’acció. Unitat política. Això és el que reclama la gent, perquè la unitat sentimental no cal reclamar-la. Ens la imposen les togues monàrquiques. El clam per la llibertat dels presos polítics és unànime arreu. L’Estat va derrotar l’independentisme fa un any, però no va aconseguir destrossar l’independentisme cívic, que és molt més generós i intel·ligent que l’independentisme polític, sostingut per uns partits caducs. Encara que el vent bufi a favor d’ERC, com pronostiquen les enquestes, o que Junqueras rebi el suport dels mitjans unionistes, com ara La Vanguardia i el seu estol d’articulistes, per aturar la determinació de Carles Puigdemont, tots els partits pateixen crisis internes més o menys visibles. No sé si Jordi Évole té raó quan en el seu primer article a can Godó escriu que coneix molts independentistes que estan tips que s’invoqui tothora el mandat democràtic de l’1-O: “Un em va dir —assegura—: L’1-O és com el 6-1 del Barça al Paris Saint-Germain: va ser històric, però no ens va donar la Champions i a la següent ronda ens van eliminar”. M’hauria agradat que descobrís el nom d’aquest personatge. Jo, en canvi, de veritat que no conec aquesta mena de gent. Conec, això sí, dirigents independentistes crítics amb la gestió dels fets d’octubre, però no en conec cap que hagi renunciat a res. La majoria dels presos, per exemple.

Els vells partits de l’autonomisme no estan preparats per dirigir un procés de ruptura com el que es va posar en marxa fa gairebé una dècada

Es van configurant dues maneres d’entendre com resoldre aquest conflicte, que de moment és irreversible. I en el que sí que tenen raó els crítics amb els independentistes és que aquesta situació està dominada per uns partits polítics contradictoris i sectaris, quan no actuen condicionats pels deutes derivats de la corrupció. És veritat que alguns dirigents dels partits defensen en públic algunes coses per rentar-se la cara —explotant el sentimentalisme i la indignació popular—, mentre que en privat n’afirmen unes altres, gairebé sempre lligades al nombre de regidors i alcaldes que volen conservar. La incoherència és notòria. Els vells partits de l’autonomisme no estan preparats per dirigir un procés de ruptura com el que es va posar en marxa fa gairebé una dècada. El tacticisme ho domina tot. Al PCE i al PSUC els va passar una cosa semblant durant la transició. Als mítings deien unes coses i sotamà pactaven la contrària amb Suárez o amb qui fos. I el preu que van acabar pagant va ser la seva pròpia desaparició.

Llevat d’algun dels convidats, si Jordi Évole hagués assistit a Manresa a l’acte de constitució de la Crida Nacional per la República, no hauria trobat cap dirigent d’aquest grup que li fes confessions en privat que no pogués sostenir en públic. És per això que la Crida incomoda tant. L’han donada per morta no sé quantes vegades, fins i tot abans de néixer. Els proporcionaré una dada curiosa, perquè és una novetat absoluta en la manera de comportar-se dels grups polítics i explica moltes coses. En l’acte de Manresa ningú va arribar-hi amb un autocar noliejat pels organitzadors. Les 6.000 persones que van acudir a l’acte fundacional de la Crida van anar-hi pel seu compte, sota una pluja incessant, sense que ningú els pagués el “bocata”. Aquesta força és tel·lúrica, gens postissa, nascuda de la distància cada cop més gran entre la classe política i la gent.

El moviment republicà independentista s’està corcant per aquest partidisme eixorc, que potser permetrà que als partits indepes segueixin essent independentistes i situïn la independència en un més enllà vaporós.

La gent vol unitat per derrotar els unionistes i aconseguir la independència i no pas per esbrinar qui queda primer en la cursa electoral. És per això que el crit “unitat, unitat” triomfa entre les bases dels partits, abocades a propiciar plataformes unitàries per guanyar les alcaldies més importants d’aquest país o bé perquè els independentistes vagin plegats a Europa, i molesta als quadres que viuen de la política. És curiós que Joan Tardà proposés en una piulada que els diputats i senadors abandonessin les Corts espanyoles i que al cap de deu minuts retirés el tuit per llançar-ne un altre que ja no ho contemplava. La primera piulada era coherent amb el que reclama el moviment independentista, que és la ruptura amb l’Estat, mentre que la segona ja havia passat el sedàs del partidisme i responia a un càlcul electoralista. El moviment republicà independentista s’està corcant per aquest partidisme eixorc, que potser permetrà —i ja es veurà— que als partits indepes segueixin essent independentistes i situïn la independència en un més enllà vaporós.

La unitat popular, en canvi, és el que de moment manté viu el mandat de l’1-O i el moviment republicà sobiranista que vol deixar de ser independentista perquè en una Catalunya independent ja no tindria sentit ser-ho. Això fins i tot ho ha entès el sector realment independentista de la CUP, Poble Lliure. Caldrà tenir la valentia de desfer-se del vell perquè el nou arreli. O potser caldrà sacsejar els polítics perquè deixin d’especular. La gent pensa com Lluís Llach i comparteix amb ell que “no es pot admetre res més que no sigui la unitat estratègica” dels independentistes.