El 27-O ha estat a punt de matar l’1-O. L’endemà de la famosa proclamació de la República al Parlament, la llosa de la presó i l’exili va caure damunt del Govern i del MHP Carles Puigdemont sense que ningú hi oposés resistència. Després, el trio del 155 va aplicar una repressió en tota la regla amb l’objectiu de neutralitzar el sobiranisme i esclafar la generació de polítics catalans que ha protagonitzat la ruptura més important contra l’Estat des dels temps de les revoltes anticentralistes de mitjan segle XIX. L’Estat busca l’escarment per fer por i evitar que la llavor del sobiranisme arreli per sempre més. Es vol evitar que aquesta generació de polítics pugui reprendre el camí iniciat el 2009 amb les consultes populars per la independència, el 9-N i, és clar, l’1-O. Si bé és evident que el fracàs del 27-O —reparat en part pels resultats de les eleccions del 21-D— hauria de fer reflexionar els grups sobiranistes, el procés també ha impactat en la política espanyola —i de quina manera!— fins a provocar-li una gran crisi.

Hi ha partits que malden per tornar al vell “ordre”. Per recuperar el “pujolisme ben entès”, com se sent dir entre destacats dirigents d’ERC i PDeCAT. Una cort d’articulistes ho argumenta amb tota mena de sofismes, reclamant una autocrítica que és tan antipolítica com el capteniment, segons ells, dels polítics que pretenen criticar. Els errors en temps de guerra es paguen cars. I estem en guerra, com va quedar clar quan escriure-ho en una piulada em va costar la meva posició al Govern en aplicació de l’article 155. Poques hores després del segon dia de l'evacuació de Dunkerque, Winston Churchill va pronunciar un discurs davant el Gabinet i va dir: “Si la llarga història de la nostra illa finalment estigués a punt d’acabar, deixem-la que acabi només quan cadascun de nosaltres jegui a terra, ofegant-se en la seva pròpia sang”. Abans morir que rendir-se. Abans l’exili i la presó que abandonar les conviccions i la lluita per un mer càlcul electoral. No es tracta de buscar i assenyalar traïdors, sinó de restablir l’anàlisi política segons tot el que passa i no tan sols amb la part que més ens convé. El victimisme és un esport nacional.

Els partits del vell ordre autonomista no s’adonen que la base sobiranista en desconfia. I tanmateix, van cometent errors un rere l’altre. Molta gent volia fer fora el PP del Govern, però també reclamava als partits sobiranistes alguna cosa més que els vots cedits a Pedro Sánchez sense reclamar-li res a canvi. Que ho fes Podemos, que sobreviu plàcidament al Parlament, potser es pot entendre, però que ho hagin fet ERC i el PDeCAT ja s’entén menys, si no és que han arribat a la conclusió que cal girar pàgina i aturar les màquines. En relativament poc temps ERC ha passat d’empènyer tothom a suïcidar-se abans del 27-O a impedir la restitució del president Carles Puigdemont per no assumir riscos. Els dirigents d’ERC són ciclotímics. Ho són tant com són conservadors els dirigents del PDeCAT, l’única estratègia dels quals és conservar el poder autonòmic. La temptació és forta, perquè fins i tot al nou Govern de Quim Torra li costa trobar l’encaix entre l’ideal independentista i la gestió del dia a dia. Es refugia en la defensa acèrrima dels presos i exiliats. És clar que la culpa d’això és que Junts per Catalunya no ha aconseguit consolidar-se com un espai republicà i independentista, més enllà de ser un grup parlamentari, perquè interiorment es dona una lluita soterrada entre els que se’n volen aprofitar per sobreviure o per fer-se amb el poder del PDeCAT i els que voldrien que es convertís en un moviment ampli i unitari de veritat. Ho vaig escriure en aquest mateix diari i ho torno a repetir: Junts per Catalunya morirà el dia que els independents que van ajudar a guanyar les eleccions del 21-D facin saber a tothom que els dirigents actuals o futurs dels PDeCAT volen convertir aquest grup parlamentari en l’enèsima mutació de CDC. La corrupció ha matat el PP de Mariano Rajoy, però la corrupció, encara no assumida, també va matar CDC i matarà tot el que es regeixi per la regla lampedusisana de canviar-ho tot perquè no canviï res. És per això que ha nascut Junts per la República, que agrupa els independents de Junts per Catalunya. Que tothom tingui clar que els parlamentaris d’aquesta agrupació no es deuen a cap altre grup. Alerta, doncs, amb les maniobres. El PDeCAT és una part de Junts per Catalunya i si l’actual direcció o la que vingui després pretén imposar-se per damunt de la unitat en la diversitat de Junts per Catalunya, qui en sortirà perdent serà el propi PDeCAT.

El sobiranisme està perdent l’oportunitat d’aprofitar la crisi d’Estat que ha portat a canviar Mariano Rajoy per Pedro Sánchez

La qüestió no és esbrinar, com he vist escrit en diversos articles, com resoldrà Pedro Sánchez el conflicte català, sobre el qual no ha proposat res, almenys de moment. La qüestió és comprendre on vol anar el sobiranisme perquè no perdi la brúixola i es decanti per tornar a l’època dels pactes “inconfessables”. Aquells pactes van podrir la política espanyola i catalana. Tornar a recuperar la mobilització popular no sembla que sigui ara l’estratègia del sobiranisme, més enllà de les concentracions pels presos i els gestos simbòlics a favor dels exiliats. Com menys política es fa i menys estratègia es té, més protagonisme té el simbolisme. És sempre així. El sobiranisme està perdent l’oportunitat d’aprofitar la crisi d’Estat que ha portat a canviar Mariano Rajoy per Pedro Sánchez. En comptes de collar els partits del règim del 78, que n’inclou de catalans, el sobiranisme divaga en un núvol irreal, deprimit per la derrota del 27-O, sense trobar el camí per tornar a la càrrega. D’on no n’hi ha no en pot rajar, diu la dita popular. L’espai que deixi buit el republicanisme sobiranista l’ompliran, encara que sigui arrossegant-se, els aprofitats de sempre. Llavors sí que serà veritat que l’Estat haurà restablert l’ordre constitucional a Catalunya.

Cap altre polític genera tanta confiança com Carles Puigdemont. Quim Torra és aplaudit quan es desplaça per Catalunya pel que representa i no pas pel que diu. Això haurien de saber-ho els que aspirin a crear un nou relat presidencial, lluny de l’exili, i viure còmodament en els sofàs de la Casa dels Canonges. Puigdemont, per tant, té l’obligació, com aquell que diu, perquè ell ens ha portat fins aquí, de liderar la creació d’un nou moviment polític que superi els vells partits. Els electors sobiranistes ho desitgen, incloent-hi les bases del PDeCAT i ERC. Cal, doncs, que Puigdemont ajudi a fer néixer aquest nou moviment deslliurant-lo de la contaminació de les disputes partidistes del passat. Té temps per fer-ho i també disposa d’un exèrcit de voluntaris que el seguirien sense dubtar-ho. ¿S’imaginen fins a quin punt hauria estat diferent la gestió de la crisi plantejada per la moció de censura amb un moviment republicà i sobiranista que confiés en el futur i en les possibilitats d’obtenir la victòria? Va estar bé que Tardà els cantés les quaranta en la seva intervenció, però no va dir res que no sabéssim tots els catalans i que no puguem llegir en el darrer llibre d’Ignacio Sánchez-Cuenca, La confusión nacional (Catarata), sobre les deficiències del sistema democràtic espanyol. Tardà va alçar la veu de la denúncia, molt per damunt de Campuzano, però no va plantejar cap exigència concreta.

El sobiranisme només estarà en disposició de reprendre el combat quan doni forma a un moviment polític flexible, de gent normal i corrent i no de militants i quadres

Els nens es gesten en nou mesos, però no és gaire normal que uns grups polítics en vuit mesos passin de forçar, per la via d’urgència, l’aprovació parlamentària de les lleis de desconnexió a no saber què fer, més enllà de repartir-se els departaments del Govern. L’independentisme ha crescut gràcies a l’autoorganització, que el 2005 es va traduir en la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), responsable de les dues primeres grans manifestacions ciutadanes, la del 18 de febrer del 2006 i la de l’1 de desembre del 2007, i el 2012 amb la creació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La idea de crear l’ANC va néixer a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, dia que es va celebrar la primera consulta per la independència. La iniciativa es va estendre amb successives onades de consultes que finalment arribaren a 552 dels 947 pobles de Catalunya (representant un 77,5% de la població catalana), amb el vot de 800.000 persones i una taxa de participació global del 18,1%. Entremig d’una plataforma ciutadana i l’altra hi va haver de tot. Per començar hi va haver les típiques baralles partidistes per controlar-les. L’error de l’ANC va ser no convertir-se, també, en una plataforma electoral. Ho va fer indirectament, forçant la constitució de Junts pel Sí, però de seguida es va veure que aquesta “delegació” de la tasca política als partits portaria al fracàs.

Cal tornar enrere, doncs. No pas per renunciar a res, sinó per donar un significat polític i electoral al que ha representat l’ANC. Oi que tothom diu que a les grans manifestacions la gent s’agafava de les mans sense preguntar-se a qui votaven? Oi que també es veritat que els vells partits de l’autonomia han frustrat l’esperança de la bona gent? Les eleccions municipals podria ser l’ocasió per començar a fer-ho. Cal estendre la proposta de primàries obertes a tot arreu. Si els partits clàssics no s’hi avenen, doncs propiciem la constitució de plataformes locals per posar-les en marxa. Cal que, com l’any 1931, l’endemà de les properes eleccions municipals Catalunya es llevi republicana i independentista, amb la societat civil apoderada de veritat i no condicionada pels aparells dels partits. Però perquè aquest experiment rutlli, perquè sigui creïble, Puigdemont també s’hi hauria de comprometre. Els seus partidaris, els que es van mantenir fidels al president deposat quan havia qui creia que ja estava amortitzat, haurien de saber que quan la gent cridava “Puigdemont, el nostre president”, estava cridant per la unitat i reclamava resistència. El sobiranisme només estarà en disposició de reprendre el combat quan doni forma a un moviment polític flexible, de gent normal i corrent i no de militants i quadres, i quan sàpiga fixar una estratègia vencedora. No es tracta de substituir uns polítics envellits, independentment de l’edat que tinguin, per uns altres que només frisen per ocupar el seient que deixarà buit l’altre.

La societat civil fou el motor del salt que van fer els catalans des de reclamar el dret de decidir a clamar per la independència. Ara ens caldria ampliar-ne la base i aconseguir que el sobiranisme estigui present en col·legis professionals, cambres de comerç i universitats, per exemple, perquè el camí cap a la independència no s’aturi. El sobiranisme no es pot convertir en un moviment de nostàlgics de l’1-O. Si la confiança i la cooperació, que són els pilars de tota acció col·lectiva, encara fa anar de corcoll a la policia i els jutges espanyols per l’èxit de l’1-O, ara cal tornar a fer efectiu aquest binomi. Cal lluitar per la independència i no pas per recordar que un dia vam intentar votar-la i les càrregues policials van impedir-ho. Només si la societat civil es decideix a presentar-se a les eleccions, amb l’acord o sense dels partits tradicionals, el sobiranisme farà pixar sang a l’estat i als unionistes.