1. L’ofensiva d’Esquerra d’aquest cap de setmana ha estat planificada. Els republicans van fer coincidir el mateix dissabte la convocatòria d’una executiva nacional, una roda de premsa per anunciar un govern en minoria i un article d’Oriol Junqueras, amb el qual deixava meridianament clar que la seva prioritat no és reprendre el combat per la independència. El que apuntava Junqueras a l’article, amb una prosa molt tova, semblava dirigit al jutge Marchena, ara que aquest magistrat reclama als presos que es pronunciïn sobre l’indult. En tot cas, Junqueras, com a far que és dels republicans, reclama que l’Estat s’impliqui més en l’autonomia en comptes de proposar-nos que ens en desempalleguem perquè és el principal culpable de la persistència del dèficit fiscal, d’un finançament autonòmic injust i de la centralització de competències i de serveis. A més, ¿per què no es van posar en marxa des del 2015, quan se suposava que s’estaven organitzant les noves estructures d’estat, els bons propòsits que diu Junqueras que han de guiar el nou Govern? Qui era al Govern en aquell moment, i servidor hi era, sap perfectament fins a quin punt la vicepresidència econòmica de la Generalitat d’aleshores és responsable dels incompliments.

2. No em crec les explicacions sobre per què Esquerra ha trencat unilateralment la negociació amb Junts. ¿Qui es pot creure que el gir és conseqüència del fet que Jordi Sánchez no es volgués reunir amb Pere Aragonès divendres, just a les vespres del congrés del seu partit? L’excusa podria colar si Junqueras no hagués escrit “Hem de planificar els canvis pensant a 10 i a 20 anys vista. Sortir del dia a dia per pensar en demà passat”, que ataca la línia de flotació de l’estratègia rupturista de Junts, i és el mateix que defensa Andreu Mas-Colell, l’antic responsable de les retallades socials que Esquerra va criticar tant durant la presidència d’Artur Mas. La celebració de Junqueras del nou pla Marshall estaria molt bé si el verb que utilitza per fer-ho no el conjugués en condicional. Quan especula que Catalunya rebrà 30.000 milions d’euros dels 140.000 milions que percebrà l’Estat, escriu, literalment: “podria acabar rebent una inversió...”. ¿Què el fa confiar en aquesta inversió milionària d’un estat que fa dècades que incompleix totes les promeses i els terminis d’inversió? El procés independentista va començar, precisament, perquè ni sota un govern del PSOE es va canviar la dinàmica centralitzadora encetada des de l’endemà del 23-F. Es pot canviar d’estratègia, sobretot si no t’ha acabat de sortir bé, però no pots canviar d’argument per justificar la teva acció independentista. Si esmenes les raons per les quals vas encetar un procés d’emancipació és que ja no hi creus. No hi ha alliberament de la dona sense feminisme, com tampoc no s’assolirà la independència sense un independentisme que s’encari a l’Estat.

3. Junts no vol renunciar a l’embat permanent amb l’Estat per enfortir la posició de l’independentisme i agreujar la crisi del règim del 78, que és molt més profunda del que es vol reconèixer i que s’aguanta tan sols pel suport del PSOE i Podemos. La dèbil democratització de les estructures de poder, com s’ha pogut constatar en la persecució política de l’independentisme, és una esquerda que es pot eixamplar o bé empetitir segons com s’actuï. Es pot proporcionar calç al PSOE perquè emblanquini les parets i ho dissimuli o bé posar-lo permanentment contra les cordes per obligar-lo a cedir en alguna cosa. De moment, Pedro Sánchez no ha complert cap dels acords que va pactar amb Esquerra per investir-lo. Els federalistes d’Esquerra, que és un sector molt influent, estan contents, perquè per a ells el que realment importa és el poder de l’Estat. A Espanya, d’estat només n’hi ha un i la República catalana no existeix, com va dir aquell policia que es burlava de l’independentisme. Per això Tardà —i l’exdiputada de la CUP Natàlia Sánchez— deixen que el cartell que anuncia una taula rodona on participaran amb motiu del 14 d’abril superposi una senyera —evidentment sense l’estel blanc o el vermell— sobre una bandera espanyola republicana. Ja posats, jo faria com En Comú Podem, organitzadors de l’acte, i abraçaria la rojigualda directament, perquè la República espanyola és una quimera més improbable que la independència de Catalunya. Si hem de ser realistes, siguem-ho per a tot.

4. Des de l’endemà de les eleccions que defenso que ara és l’hora d’Esquerra. Va guanyar-li la partida a Junts i, per tant, té dret a dirigir la Generalitat. Però com que els republicans no van guanyar les eleccions, perquè el partit més votat va ser el PSC, si Aragonès volia ser investit president només podia recórrer a Junts. Aliar-se amb al PSC era impossible si no es donava la presidència a Salvador Illa. I això és el que ha portat a Esquerra a cometre un munt d’errors. Junts també n’ha comès, d’errors. Ho tinc escrit en algunes de les columnes que he anat publicant. Per començar, els de Puigdemont s’han equivocat quan no han sabut explicar que la lentitud en la negociació no era un caprici, que pactar una coalició de govern no és repartir a trossos un pastís, sinó que es tracta de bastir una complicitat. La discrepància estratègica —que Esquerra de vegades minimitza i de vegades no— és la causa profunda que separa els tres partits independentistes. En una entrevista del Més 3/24 a Toni Comín, l’eurodiputat de Junts ho explicava amb molta clarividència: “Si ERC no accepta com a pla B el full de ruta de Junts (el desbordament democràtic i la unilateralitat), és molt difícil l’acord”. Esquerra vol que Junts es plegui al pla A, que ho fia tot als dos anys de coll que la CUP i ERC donen al PSOE. Agradi o no, com que els republicans tenen un escó més que Junts i compten amb el suport dels 9 de la CUP, és comprensible que el pla A sigui el seu. L’escull és que Esquerra no vol signar de cap manera un acord que contempli el pla B de Junts. Vol evitar els retrets del seu aliat estatal i que els jutges utilitzin el document per demostrar la manca de penediment dels presos.

5. Esquerra ha negociat amb Junts amb un marc mental equivocat. El partit de Carles Puigdemont ja no raona com ho haurien fet els antics convergents. No dic que una part de Junts no estigui disposada a regalar la cartera per seguir manant, però pactar amb Esquerra només el repartiment de càrrecs posaria en crisi l’estratègia de Junts i faria trontollar el partit. Ja és prou dramàtic que Carles Puigdemont s’hagi inhibit de les negociacions perquè no vol notar l’alè al clatell dels que estan disposats a deixar-lo penjat, que només faltaria que els negociadors de Junts presentessin a la militància un acord que només avalés les tesis estratègiques dels republicans. Aquest partit no ho resistiria i les bases no es deixarien manipular tan fàcilment com creuen alguns dirigents. L’error de la direcció de Junts també ha estat regalar a Esquerra la defensa, quan encara no s’ha vençut la Covid, que la tasca immediata d’un govern és fer tot el possible per garantir la seguretat de la ciutadania. L’article de Junqueras té la virtut que parlar del món post-Covid, per bé que el dissociï de la independència, mentre que Junts no sap oposar-hi, amb l’habilitat de Nicola Sturgeon, una explicació plausible sobre per què ajornar la independència per als pròxims 10 o 20 anys és renunciar al benestar. Però així són les coses. Per tant, vist que els republicans volen governar en solitari, doncs la millor opció és que Junts faciliti la investidura de Pere Aragonès a canvi d’algunes concessions. Si ERC no cedeix, perquè, com fins ara, no vol cedir en res, llavors es constatarà que qui ha estat especulant durant tot aquest temps sobre la repetició electoral han sigut ells. En la política democràtica, com apuntava l’estimat Josep Solé i Barberà, exdiputat del PSUC, fins i tot les discrepàncies es pacten.