“Els carrers seran sempre nostres” és una de les consignes més conegudes de l’independentisme. Fa més d’una dècada que els carrers i les places de Catalunya estan democràticament ocupats pel sobiranisme, pels demòcrates. Tenim la sort que la defensa de la democràcia traspassa el moviment independentista, malgrat que pel camí s’ha perdut el PSC. Josep-Lluís Carod-Rovira va resumir-ho amb perspicàcia el dia de la manifestació espanyolista —i xenòfoba, com es va poder constatar davant de Via Laietana: “bote, bote, bote: catalán el que no bote”. L’antic dirigent d’ERC va piular: “Ni la Unió Socialista de Catalunya (Comorera, Campalans, Serra i Moret), ni el Moviment Socialista de Catalunya (Pallach, Rovira, Arquer), ni tan sols el PSC (Reventós, Obiols, Armet) no haurien anat mai a una manifestació així i amb aquesta companyia!”.
El problema és que Miquel Iceta, que prové del PSP de Tierno Galván, un partit jacobí, i Montilla, que era del Partit del Treball, una barreja de maoisme i populisme, no són fills de cap de les tradicions del socialisme catalanista que menciona Carod. Durant un temps devia creure que sí, perquè va pactar-hi, però les crisis profundes acostumen a tenir l’efecte que posen tothom al seu lloc. Hi ha intel·lectuals de l’entorn socialista que ja fa temps que s’han tret la màscara i parlen del catalanisme com si no anés amb ells, considerant-lo una tradició aliena, “regalant-lo” a la dreta i menystenint Valentí Almirall, Rovira i Virgili o Rafael Campalans. La irrupció de l’independentisme els serveix de coartada per desempallegar-se del que ja els molestava abans. Ideològicament reculen fins als anys setanta, quan per a ells inclús el PSAN era de dreta. Apunta Carod que quan desfiles pels carrers al costat de segons qui, el que queda retratat ets tu. El PSC d’Iceta i Montilla prefereix anar de bracet del feixisme que dels demòcrates. Una llàstima, però és així.
Els carrers inflamats només són un símptoma. Les mobilitzacions, per molt multitudinàries que siguin, no són la prova definitiva que la balança s’ha decantat per una idea o per una altra. Cal l’aval de les urnes. I això és el que passarà el 10-N. Els independentistes han d’assumir que totes les eleccions són un plebiscit. Cal plantejar-se-les així fins a acabar amb la crisi política actual. L’independentisme al carrer corre unit davant la policia —la nostra i la d’ells—, però es presenta desunit a les urnes. També llastimós, com la desafecció catalanista dels socialistes. Ara, però, no toca fer retrets. Cadascú sap què fa i per què ho fa i no cal donar-hi més voltes.
(Parlant de “la nostra”, que el conseller ha convertit en la d’ells, deixin-me que proclami ben alt: Buch, dimissió!)
L’objectiu de l’independentisme ha de ser, si és que vol ser creïble, aconseguir traduir el descontentament del carrer en vots per obtenir la majoria de diputats
Cal afrontar les eleccions del 10-N assumint la dispersió electoral. Decididament, cal anar a votar, perquè ocupar els carrers és un dret però només expressa un estat d’ànim i perquè la democràcia del Twitter no és una democràcia de debò. Aquesta xarxa social i totes les altres —Telegram, Instagram, Facebook, WhatsApp, Signal, etc.— són unes excel·lents plataformes de participació, que permeten fer públiques les opinions individuals, però no són avaluables en termes democràtics, d’entrada perquè no són universals. Per tant, fer política o prendre decisions forçats per Twitter és, senzillament, un error. Ocupar els carrers és important, però guanyar a les urnes ho és encara més. La democràcia és l’únic objectiu pel qual val la pena perdre la llibertat, afirmava Albert Camus. Només en democràcia es poden assolir els ideals més elevats sense perdre la llibertat. Les urnes són l’arma de les rebel·lions que canvien el món. Per això totes les dictadures prohibeixen els partits i deixen de convocar eleccions. Per això els partits espanyolistes es neguen a confrontar-se amb el sobiranisme català en un referèndum. La por al vot és una resposta tan ultramuntana com totes les fake news que difon Trump per afermar-se en el poder. A Espanya, per desgràcia, l’opinió pública és, sense excepcions significatives, antidemòcrata i xenòfoba. Ja es comencen a conèixer dades demoscòpiques que ho demostren. Torna l’Espanya negra! Ho han estimulat els partits espanyols, de dreta a esquerra, que respecte a la qüestió de Catalunya són més reaccionaris que Matteo Salvini.
(Per cert, i ja que esmento Salvini, a l’independentisme no li cal el suport d’aquest neofeixista italià.)
La campanya electoral comença avui. L’objectiu de l’independentisme ha de ser, si és que vol ser creïble, aconseguir traduir el descontentament del carrer en vots per obtenir la majoria de diputats. És la fórmula guanyadora. L’independentisme ja ha guanyat els carrers... Ara ha de guanyar a les urnes. Aquest és el missatge que cal enviar al món. Tot vot que impedeixi la majoria independentista és un vot per a l’unionisme. L’abstenció o el boicot actiu (vots en blancs o nuls) és acceptar la derrota. Per tant, amb el nas tapat, amb recança, llançant un renec o maleint els ossos dels dirigents polítics, l’obligació dels independentistes demòcrates és triar la papereta que més els agradi —o que els desagradi menys— i votar.
(Atès que cal practicar amb l’exemple, i com que visc a Barcelona, votaré la Laura Borràs, la Míriam Nogueras i el Jaume Alonso-Cuevillas. Si visqués a qualsevol de les altres circumscripcions, triaria els candidats de la CUP. Al Senat? Roger Español, és clar!).