Ningú estudia per ser president de la Generalitat. No cal, com ha quedat demostrat. També ha quedat demostrat que es pot arribar molt amunt i fer molts diners sense tenir estudis. La política gestiona una part del poder i, per tant, com que els poderosos es protegeixen entre ells, hi ha polítics que s’aficionen al Monopoly i els cal fer de tot no pas per sobreviure, que és el que han de fer la majoria dels mortals, sinó per no perdre el privilegi. L’altre dia José Montilla, a qui sempre vaig anomenar president, però que ara em nego a fer-ho, va demostrar fins a quin punt els polítics viuen en un altre món. Els oripells de la política han tingut com a efecte que perdés el nord i que al final ja no sàpiga distingir que l’ètica i la legalitat no sempre s’acompanyen. Fins i tot les dictadures se sostenen amb lleis! L’ètica política és una altra cosa. La cobdícia ha matat molts polítics al món. A Catalunya, també. Un altre president, Jordi Pujol, a qui igualment em resisteixo a anomenar-lo així, va llançar per la borda el seu llegat per una mentida fiscal sostinguda durant anys. Fins que no es va descobrir, no sé com s’ho devia justificar íntimament. Potser no hi pensava. Per a molts polítics la mentida és irrellevant. La fan servir al Parlament i la fan servir a casa.

En la seva compareixença al Parlament, Montilla va fer com Pujol el dia que hi van comparèixer ell i la seva dona per justificar-se davant l’allau de crítiques. Tots tres, el matrimoni Pujol-Ferrusola i Montilla, es van molestar per la duresa d’algunes intervencions i van reaccionar com cap advocat no hauria recomanat al seu client que reaccionés per contrarestar les evidències que, barrejades amb la mala llet i l’opinió, anaven posant damunt la taula els parlamentaris. A Montilla va saber-li greu que el representant de la CUP afirmés que l’honorable socialista pertanyia a la “màfia del 78”. L’expressió és mediàtica, però no és pas incerta. El règim del 78 no és tan sols la Constitució, està representat, sobretot, en els consells d’administració d’empreses públiques —algunes de les quals esdevingudes privades d’aquella manera que tots sabem— o semipúbliques que proporcionen un bon sou a qui hi pertany. Als EUA, que és el país on els lobbys actuen legalment i a cara descoberta —o més o menys descoberta—, els expresidents no esdevenen lobbistes. Creen, si de cas, fundacions filantròpiques i biblioteques presidencials de gran prestigi. No sé què farà Trump, perquè, es veu que li agraden els diners tant com a Montilla i a Pujol i això potser farà que rebregui el càrrec d’expresident.

Si per arribar a president no cal tenir estudis ni preparar-se gaire, per esdevenir un bon governant tampoc no hi ha manuals. Però ningú pot arribar a ser-ho sense tenir alguna qualitat. Quan un país ha de triar un mal president per impedir que ho sigui un de pitjor és que ja no podia caure més avall

Tard o d’hora se celebraran eleccions a Catalunya i caldrà triar un nou president, perquè l’actual, el que els propis han menystingut des de l’inici i ell va reaccionar-hi aïllant-se, ja està caducat. No sé per què, però intueixo que el president Torra sabrà preservar la dignitat del càrrec un cop jubilat prematurament. Potser perquè, en el fons, és una mena de noucentista fora d’època. El president entrant —o presidenta, perquè al capdavall després de 131 homes ocupant el càrrec estaria bé que l’honorabilitat recaigués sobre una dona— hauria de ser algú amb autoritat. Ja sé que això de l’autoritat i la jerarquia no es porta ni tan sols familiarment. Els patriarques —i les matriarques— estan mal vistos. Ho trobo un error. No defensaré l’elitisme com fan alguns vells catedràtics. No és això. Ara bé, la gent diu unes coses i en reclama unes altres. És com aquells pares que alguna vegada ja veus que estamparien el fill contra la paret però que es reprimeixen amb teories pedagògiques a l’ús. Amb la massa passa el mateix. Mires les enquestes i la primera preocupació de la gent és la seguretat, però després sents les grans crítiques contra els polítics que reclamen o tenen una mica d’autoritat. De seguida s’apel·la al cesarisme, a la desqualificació, per criticar-lo. Marta Pascal va publicar un llibre contra Puigdemont amb el títol Perdre la por (a criticar-lo i discrepar-ne) i quan ella organitza un partidet tria la direcció a dit, i fa que es voti a la búlgara, sense llistes obertes, ni primàries ni tota la salmòdia que es diu quan un és la minoria. Ser majoria i ser conseqüent és el que costa més.

Si per arribar a president —o presidenta, insisteixo— no cal tenir estudis ni preparar-se gaire, per esdevenir un bon governant tampoc no hi ha manuals. Però ningú pot arribar a ser-ho sense tenir alguna qualitat. Quan un país ha de triar un mal president per impedir que ho sigui un de pitjor és que ja no podia caure més avall. A la cancellera Angela Merkel tal vegada li manca l’empatia —que desborda en dones com Jacinda Ardern, la primera ministra neozelandesa—, però tinc un amic que viu a Alemanya des de fa anys i que no l’ha votada mai, que ara, quan parlem per telèfon, es desfà en elogis de qui va ser, no fa pas tant de temps, la diana de totes les crítiques per les polítiques d’austeritat. Merkel té autoritat mentre que Varoufakis és un diletant que juga a fer política. Merkel s’ha guanyat l’autoritat a pols entre homenots de tota mena. Suposo que quan es retiri no gosarà acceptar cap oferta econòmica de les poderoses empreses energètiques per fer-se un sobresou. El seu predecessor, Gerhard Schröder, socialista com Montilla, es va deixar seduir per Putin i el sou que va oferir-li la petroliera russa Gazprom. La diferència entre les dues actituds és una qüestió de dignitat, d’honradesa, d’humilitat i, sobretot, sobretot, de sentit comú.