Enhorabona, doctors Bonaventura Clotet i Carme Torras. Qui pot negar el talent i la solvència d’aquests dos investigadors, ell metge i ella matemàtica? Ningú amb dos dits de front. Per tant, és innegable que ambdós es mereixen haver estat guardonats amb el Premi Nacional de Recerca, atorgat pel Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI). Fa uns dies es va celebrar la gala de lliurament. Temps enrere, servidor assistia a aquest acte, però vaig deixar de fer-ho per pura enveja. Cada vegada que m’asseia a la butaca del TNC, curulla de polítics i familiars dels premiats, em sobrevenia, no gaire d’improvís, un sentiment odiós de voler que les humanitats tinguessin una festa anual com aquella. Si els guardonats d’enguany van aprofitar l’ocasió per reivindicar la necessitat de més finançament públic en ciència —ciència del seu camp, és clar—, imaginin vostès què hauria de dir un investigador que es dedica a la història, a la filosofia o a la literatura comparada. Les humanitats són la parenta pobra de la ciència. 

George Steiner, Martha C. Nussbaum, Marc Fumaroli, Jordi Llovet, Nuccio Ordine, Josep Ramoneda, Xavier Antich o Marina Garcés són alguns dels autors que han reivindicat les humanitats, al marge de l’associació postissa amb les ciències socials. Afirma Garcés —que el 2020 va rebre el Premi Talent d’Honor d’Humanisme del cartell de premis Talent de la Fundació Privada Impulsa Talentum XXI— que, en un món marcat per l’utilitarisme, els algoritmes i l’auge dels totalitarismes, l’antídot és l’humanisme. És evident que una investigació sobre el catalanisme, que és al que m’he dedicat durant anys, no cura el càncer. El càncer de laringe que he superat recentment me l’han tractat tres grans metgesses del Clínic: les doctores Isabel Vilaseca (otorrinolaringologia), Neus Basté (oncologia de cap i coll) i Izaskun Valduvieco (oncologia – radioteràpia). El Clínic és un reconegut hospital universitari, pioner en el tractament d’aquesta malaltia i d’altres, que no acaba de trobar la manera d’ampliar-se per culpa de les dèries dels gestors polítics. El càncer el cura la medicina, però les decisions polítiques sobre l’ampliació de l’hospital —urbanisme, organització de l’atenció primària, governança, etc.—, per seguir amb l’exemple, estan completament lligades a les humanitats. No en tinguin cap dubte. La política de recerca o el disseny de les polítiques socials només pot sortir d’un laboratori d’humanitats i no pas dels prestigiosos centres d’investigació que té Catalunya, finançats, en part, amb la descapitalització de les universitats públiques.

La darrera pandèmia ha tornat a posar de manifest que els governs, els científics i les indústries farmacèutiques podien unir esforços i recaptar diners per trobar una vacuna que protegeixi la humanitat de la covid-19. Que l’anomenat tercer món no tingui accés als vaccins té a veure, en canvi, amb tot allò que és propi de les humanitats

Amb les humanitats passa com amb la inversió en cultura, que no arriba al 2 % promès des de fa anys. Quan el conseller Andreu Mas-Colell va aplicar les retallades que van delmar el sistema sanitari català, el pressupost dedicat a la cultura va minvar un 10 %, fins a dedicar-hi un minso 0,3 % del pressupost general. En un país en què cultura és sinònim de grans equipaments, no cal que els digui que la promoció del talent i la creació va patir tant que avui la cultura i la llengua catalanes han entrat en una decadència que ja es veurà on arribarà. Com que en aquest país fins i tot els rics reben subvencions, ja fa anys que l’antiga tradició burgesa del mecenatge s’ha perdut. Hi ha pocs casos d’algú que amb els seus diners aposti per la cultura i per les humanitats en general. Els dos personatges que avui dia es podrien comparar amb aquells burgesos que van construir el Liceu —cada acció donava dret a un seient— són els empresaris Antoni Vila Casas, promotor de grans museus, i Tatxo Benet, qui no es cansa d’advertir que el futur del sector audiovisual depèn del contingut de la forma. Cadascú posa la seva fortuna al servei de les arts i de les humanitats. L’impulsor dels Premis Talent, l’emprenedor Bru Recolons, almenys va pensar a guardonar les humanitats, tot i que en un sentit, a parer meu, massa lax. Segons les bases, es premien persones de “sectors derivats de la comunicació i relacions interpersonals i entre entitats i institucions, i per l'altra de tot l'àmbit de salut de la persona: avenços científics, salut, farmàcia, alimentació i esports”.

No vull desviar-me de la qüestió principal. Tampoc no voldria caure en un discurs fet a la defensiva per reclamar la preservació de les disciplines maltractades pel cientifisme neoliberal. No és això. Albert Einstein, un dels científics per antonomàsia, va defensar les humanitats sense cap victimisme. És una llàstima que no s’hagi traduït al català el seu llibre La meva visió del món (en castellà a Tusquets Editores, 2005), perquè és ple de reflexions humanistes de qui amb les seves investigacions, a més d’aportar la teoria de la relativitat, va facilitar la fabricació de la mortífera bomba atòmica. Són reflexions d’un científic que es planteja el sentit de la humanitat, de la relació entre ciència, ètica i religiositat, de l’individu amb l’estat, etc. En una de les entrades d’aquest llibre, fet amb retalls del seu pensament, Einstein ressalta que si bé la investigació científica accelera el progrés de la humanitat, només les humanitats en permeten el perfeccionament ètic o moral, triïn vostès. Un exemple. El problema no és que les guerres siguin cada vegada més mortíferes, sinó que les ideologies, “el maleït patriotisme”, per dir-ho amb paraules seves, les engendri i sigui la fórmula fàcil que tenen els governants i els desesperats de resoldre els conflictes humans.

M’agradaria viure en un país que, a més a més de commemorar el cinquantenari del bonic discurs de Pau Casals a les Nacions Unides, esmercés diners, públics i privats, per fomentar la recerca humanística. Aquesta és la millor eina per afrontar la vida amb un pensament crític que s’inspiri en “la bellesa, la bondat i la veritat”, per tornar a Einstein. Sense un ideal humanista, refet permanentment amb la investigació, és impossible abordar el futur. Amb quina mena de criteris científics s’han pogut determinar la identitat dels cadàvers de les fosses comunes? Doncs forenses i històrics. Ningú no premia aquesta mena d’investigacions. Entre les diverses modalitats de premis que atorga la FCRI, però que no està dotada econòmicament, hi ha el premi de comunicació i divulgació científica. És el que s’aproxima més a l’àrea de les humanitats. Enguany l’ha rebut el professor i novel·lista Martí Domínguez. Estic content per ell, però que un declarat humanista sigui premiat no compensa gens el desequilibri existent entre el foment de la investigació de les ciències aplicades i de les humanitats. La darrera pandèmia ha tornat a posar de manifest que els governs, els científics i les indústries farmacèutiques podien unir esforços i recaptar diners per trobar una vacuna que protegeixi la humanitat de la covid-19. Que l’anomenat tercer món no tingui accés als vaccins té a veure, en canvi, amb tot allò que és propi de les humanitats. És la raó i la causa del malestar actual.