Les vacances sempre es fan curtes. Encara que te’n vagis molt lluny i et submergeixis en un món d’exotismes, quan tornes a casa la realitat aclapara. Tot és al seu lloc, com si no haguessin passat els dies. També és veritat que si no prens la precaució de desactivar les xarxes socials, la quotidianitat del món al qual pertanys va amb tu a la butxaca vagis on vagis. Polèmiques estivals, com ara la qüestió del burquini, o fets tràgics, com el terratrèmol que ha destruït pobles sencers d’Itàlia, inunden les llargues sobretaules de després de sopar, l’hora més fresca del dia.

Si parlem de política, enguany aquesta sensació d’estar on eres abans de marxar de vacances és més acusada que mai. Gairebé es podria dir que vivim un moment de paràlisi. Malgrat les demostracions exagerades i hipòcrites dels negociadors del PP i C’s davant un pacte ful, aquest fals pacte no servirà de res perquè, digui el que digui el paperet final, sense el concurs del PSOE o del PNB no hi ha investidura possible. Aquest és el drama de C’s, com ja vaig explicar en el darrer article de la temporada passada. Pretenia ser el partit frontissa espanyol i tant el 20-D com el 26-J no va aconseguir els claus per apuntalar-se. La decepció ha fet que el partit taronja s'hagi servit del nacionalisme espanyol més que en temps del “naranjito”, malgrat la insistència d’alguns comentaristes a anomenar-los liberals. Rivera i la seva prole en diuen patriotisme, però és, en molts sentits, xenofòbia contra les minories nacionals a Espanya, especialment la catalana. Ho ha descrit molt bé Suso del Toro en la tribuna d’opinió La mitad de Catalunya no está loca (la otra mitad tampoco): “La hostilidad xenófoba hacia los catalanes parece algo tan natural porque se basa en la histórica ignorancia”, incloent la incapacitat congènita dels espanyols castellanistes de pronunciar amb respecte els noms catalans, de persones o topònims.

Espada i la cort de catalans acollits pels diaris nacionalistes de Madrid són intransigents fins i tot amb les propostes pretesament conciliadores de gent de la seva corda

És per això que C’s va posar damunt la taula de negociacions amb el PP la qüestió de la supressió de la immersió lingüística a Catalunya. Ciutadans ja va néixer amb aquest objectiu i fins i tot un dels seus animadors en temps taxidermistes, Arcadi Espada, escampa avui dia teories genocides contra les llengües minoritàries amb extravagants arguments morals i econòmics. Els nazis també empraven aquesta mena de justificacions per liquidar jueus, gitanos, homosexuals i demòcrates. Espada i la cort de catalans acollits pels diaris nacionalistes de Madrid són intransigents fins i tot amb les propostes pretesament conciliadores de gent de la seva corda. En un article publicat el mes de maig del 2015, Algo hay que hablar, Espada carregava contra una proposta de Mercè Vilarrubias, una catedràtica d’Anglès pròxima al sector socialista de SCC, perquè gosava defensar la promulgació d’una llei de llengües que dotés del mateix rang d’oficialitat arreu d’Espanya el castellà que el català, l’èuscar i el gallec. Vilarrubias va tenir un instant suís, per emprar la metàfora que Carl E. Schorske va aplicar a Europa. Però els extremistes fins i tot condemnen els aliats que els semblen tebis. I els federalistes ho són. Ja en poden prendre nota les hosts pimargallianes d’Ada Colau.

El simple esment a una possible igualtat lingüística dins un mateix Estat fa que Espada gargotegi paraules que cap demòcrata culte seria capaç d’escriure enlloc del món: “De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya y abstenerse de someter ninguna de ellas a carísimos tratamientos en la sala de reanimación artificial”. El fanatisme és agosarat, i Arcadi Espada ho és, com Enric Hernández, el partisà director d'El Periódico, qui és capaç d’afirmar a Twitter que a Catalunya el castellà està arraconat basant-se en el fet que a la UCE de Prada es va donar veu al col·lectiu Koiné, el qual propugna el mateix —oh, paradoxa!— que Espada per a Espanya: que en la Catalunya independent el català sigui l’única llengua oficial. Quan la defensa de la nació pura és més important que guanyar un Estat que en garanteixi la continuïtat, passen aquestes coses. És l’adob dels nacionalistes.

Els que creiem que és una gran bestiesa atrevir-se a afirmar, com va fer Espada, que “una lengua suele ser un desgraciado factor de diversidad”, defensem una Catalunya independent multilingüe, amb el català i el castellà com a llengües oficials, sobretot perquè, a diferència d’aquest fanàtic inquisidor, celebrem la diversitat. Ho he escrit un munt de vegades i ho vaig propagar quan vaig ser director de la UNESCO a Catalunya i president de Linguapax: la diversitat no hauria de ser mai un conflicte. Al contrari, és l’oportunitat d’aprofundir en la democràcia i el reconeixement de l’alteritat. Quan una minoria, per majoritària que sigui dins d’un Estat, vol imposar els seus estàndards, llavors és que som davant del predomini dels supremacistes, que és el que és Espada quan assegura, sense dubtar, que a Espanya el castellà és l’única llengua espanyola i, per tant, que una llei de llengües permetria el que ell considera una aberració: “Esa ley permitiría que un hablante del vasco no tuviera que renunciar a su idioma en ningún trato con la España oficial. Desde la Guardia Civil hasta la megafonía de Renfe (¡santo cielo!), pasando por juzgados, televisiones, Congreso y oficinas de Hacienda o cuarteles”. Quin drama, oi? Els hutus extremistes pensaven el mateix dels tutsis quan el 1994 van perpetrar un genocidi que no va ser tan sols de caràcter ètnic, sinó també polític, perquè va eliminar els hutus moderats i l’oposició democràtica.

Els experiments socials acaben amb artefactes mortífers i un munt d’intel·lectuals que els banalitzen

Els experiments socials acaben amb artefactes mortífers i un munt d’intel·lectuals que els banalitzen. Que en el nostre cas una bona porció d’aquests intel·lectuals siguin catalans no invalida el que dic. A Franco també van donar-li suport una legió de catalans, intel·lectuals o no, alguns descendents dels quals avui freqüenten els despatxos de l’Ibex35 i sostenen dissimuladament les mateixes idees que els seus ancestres. Caldrà anar amb compte, perquè mentrestant els polítics catalans no es posen d'acord sobre com exercir el dret d'autodeterminació —que per mi no pot ser la repetició del 9-N, que és el que és el RUI—, hi ha qui ens vol mal i és capaç de tot. Ara, també és veritat que per molt que diguin i pactin els negociadors del PP i C’s, la immersió lingüística ha rebut tants avals del TC en el passat, que als “lingüicides” els caldria una reforma legislativa de magnituds escandaloses per suprimir-la. Foc d’encenalls, per tant. És clar que els intents de practicar genocidis culturals, per dir-ho a la manera de Josep Benet, primer es planifiquen i després s’executen. La sort és que a Espanya el govern està en funcions des de l’hivern passat i no pot fer res en aquest sentit, i que el futur del pacte PP-C’s és ara tan incert com després del 20-D va ser-ho el pacte PSOE-C’s. De moment, em fa l’efecte que ens menjarem tranquils els torrons, si no és que la CUP es decideix a tombar el Govern Puigdemont per facilitar la feina als supremacistes.