Deia el psicoanalista suís Carl Gustav Jung que hom és el que fa i no el que diu que farà. L'important, doncs, són els fets. Els somnis, són només somnis. Aquesta setmana van caient mites, l’un darrere l'altre. A la sala del Tribunal Suprem que jutja els líders independentistes de l’1-O i al Congrés dels Diputats, on la legislatura s’esllangueix per morir després que els grups parlamentaris d'ERC i el PDeCAT hagin votat favorablement les esmenes de devolució dels pressupostos generals de l'Estat. S'ha acabat la discussió, malgrat els atacs contra els independentistes de l’alcaldessa Colau, ella sempre tan oportuna. Ningú no hauria de sacrificar la llibertat al xantatge dels diners. Amb en Pujol ja es va fer massa.

Si en algun moment hi va haver un pacte entre el PSOE i els independentistes catalans, és clar que ahir va saltar pels aires. En realitat, la investidura de Pedro Sánchez va ser possible perquè els independentistes es van atipar d’un PP tossut, prepotent, repressiu i nacionalista fins al moll de l'os. No és que el PSOE fos gaire millor, ja que està comprovat que els seus dirigents —històrics i actuals— són tan partidaris del nacionalisme espanyolista o encara superiors respecte de les dretes extenses que avui campen per terres castellanes imitant aquest Cid matamoros de la batalla d'Alcocer que tant agrada als de Vox.

Els independentistes catalans es van errar en els seus càlculs a la fi del 2017, quan es van produir els fets que ara es jutgen amb escasses garanties democràtiques. Ha quedat demostrat que tenien una ingenuïtat aclaparadora. Aquesta faula que es podia arribar a la independència transitant de la “llei a la llei” va ser, reconeguem-ho, suïcida. Un exercici acadèmic que es va intentar dur a la pràctica durant la sessió parlamentària més tensa que ha viscut la cambra catalana des de la seva restauració el 1977. Només va servir per donar arguments contra el sobiranisme al demagog portaveu dels QWERTY, que va ser ovacionat a cor què vols per la dreta espanyolista.

L'ordre dels factors hauria hagut de ser un altre. Primer s'hauria d'haver proclamat la independència per després edificar una altra legalitat. Totes les independències dels últims temps han triomfat així. “Els experiments, amb gasosa, jove”, li va dir Eugeni d'Ors a un cambrer que, desconeixedor de com s'obria una ampolla de xampany, va acabar vessant a la jaqueta del gran “geni ordenador” la major part del líquid escumós. Sempre es pot fer malament alguna cosa que a priori sembla molt simple. Com tothom sap, en aquelles dates van faltar estadistes i els pocs que hi va haver van quedar sepultats sota la demagògia dels oportunistes. Ningú no va voler assumir el paper de Michael Collins.

Aquest judici, amb pigmentacions turques, demostrarà que el rei es passeja nu entre els matolls de la xenofòbia espanyolista

Però la vida continua. I els presos independentistes catalans s'enfronten a un judici polític amb tots els ets i uts. Els arguments de l'acusació exposats durant la segona sessió d'ahir van ser profundament polítics. Que si Catalunya no té sobirania, que si un parlament regional no pot legislar, etc. Fiscals i acusació particular van anar rebaixant els fonaments de l'Espanya plural, semifederal i gairebé millor que el sistema alemany per organitzar l'Estat que porta venent el règim del 78 des del principi. L'Espanya de les Autonomies és un decorat que es destrueix amb la veritat de la veritat, amb les proclames dels fiscals en seu judicial, així com el foc va destruir el Liceu. Aquest judici, amb pigmentacions turques, demostrarà que el rei es passeja nu entre els matolls de la xenofòbia espanyolista.

El PSOE, al final, no ha sabut ser alternativa al PP. Pedro Sánchez es va creure els líders d'ERC i el PDeCAT que a Madrid li van prometre fidelitat de franc, desitjosos de desfer-se de Puigdemont i dels legitimistes que desafien el nacionalisme espanyol amb una estratègia de la tensió que manté viu el combat. A més, el cicle electoral ho està condicionant tot. Els sobiranistes també haurien de saber que no es poden passar de llestos i que els convé rectificar certs postulats quan ja es veu que són inútils. Els poso un exemple. JxCat hauria d'abandonar la idea que Puigdemont podrà ser reelegit president (l'aritmètica ho fa impossible) i prémer l'accelerador al màxim per aconseguir que el MHP entri al Parlament Europeu i es converteixi en la veu catalana a la UE.

En fi... Potser Pedro Sánchez ens sorprèn i no convoca eleccions anticipades fins a l'any que ve. Només ha de prorrogar els pressupostos que va aprovar Rajoy, el seu aliat quan van aplicar conjuntament l'article 155 per alterar la democràcia a Catalunya i deposar el Govern legítim.