Junts després de Puigdemont

Puigdemont se’n va. Dimarts passat, el president de la Generalitat exiliat va anunciar que renunciava a presentar-se de nou al càrrec de president del partit independentista. Va fer-ho mitjançant una carta a la militància, en la qual, a més de convocar formalment el congrés de Junts per al 4 de juny, explicava els motius de la seva renúncia: “He arribat a la conclusió —escriu— que al partit li cal una presidència més implicada del que jo no he estat; aquest va ser, de fet, un compromís meu i he d’agrair el respecte que tothom ha tingut i que m’ha permès mantenir l’estratègia que menem des de l’exili i que no és, ni ha de ser, la de cap partit en particular”. És evident que Puigdemont s’ha dedicat en cos i ànima a organitzar i expandir el Consell per la República. En aquest sentit, la seva decisió d’abandonar el càrrec de president d’un partit en concret, encara que mantingui la militància, el reforça com a líder nacional. Com un referent de la lluita de l’alliberament nacional, especialment des del Parlament Europeu, que és un altaveu que caldrà que no perdi en un futur.

La decisió de Puigdemont es fa pública poc després que Jordi Sànchez, l’actual secretari general de Junts, anunciés que renunciava a la reelecció. Les raons per renunciar de l’un i de l’altre són ben diferents. Sànchez se’n va perquè tots els sectors de Junts hi estaven en contra. Les formes peronistes de gestionar un partit jove i tan plural com aquest ha provocat que, a la fi, Sànchez quedés aïllat i sense el suport fins i tot del sector que li era més afí. Per dir-ho clar, Sànchez se’n va perquè els seus no el volen. Encara que no sigui una crítica cap a ell, perquè Puigdemont ha estat l’aval amb el qual ha comptat sempre Sànchez, a la carta fa de la necessitat virtut. Escriu que està “molt satisfet que el nostre no hagi estat un partit en el sentit clàssic, vertical, rígid i amb pensament únic”, però Sànchez plega per la seva incapacitat directiva. En contra del que afirma Puigdemont, la majoria de la militància de Junts considera que la direcció actual no ha sabut allunyar-se “de la temptació sectària en què solen caure determinades organitzacions molt rígides i de governança molt vertical”. El paradigma d’aquesta manera de ser es va manifestar en com va acabar la negociació entre Junts i Esquerra per investir Pere Aragonès. El personalisme de Sànchez va portar a la trencadissa, fins i tot personal, amb altres dirigents, especialment Elsa Artadi. 

Diu el president que els adversaris de Junts veuen en les disputes internes un senyal de feblesa. Junts va néixer en un context d’excepcionalitat i va aconseguir agrupar al voltant de la figura de Puigdemont, el president legítim destituït pel 155, persones de procedències ideològiques i polítiques molt diferents. No els repetiré el que he escrit un munt de vegades sobre això, però l’acumulació d’errors ha provocat la inestabilitat d'una organització que, per definició, és independentista i hereva de l’1-O. Abandonar aquesta premissa per un suposat pragmatisme seria anul·lar-se. El primer error va ser no trencar amb Esquerra el 30 de gener, quan els republicans van negar-se a investir Puigdemont. I no es va fer per la pressió del grup que avui tothom identifica amb Jordi Turull, com a representant de l’antic PDeCAT. El segon error va ser no constituir el partit immediatament després de guanyar les eleccions del 21-D. El tercer, apostar per una organització de masses com la Crida i després carregar-se-la, per les pressions dels neoregionalistes de Marta Pascal i companyia, per por a perdre el control. Aquí Sànchez ja va demostrar com actuava, quin era el seu estil de governança de les organitzacions polítiques. El quart error va ser entrar a formar part d’un Govern que no se sap cap a on va i debilita la posició de Junts com a referent inequívoc de l’independentisme. Aquests són tan sols uns quants entre molts altres d'exemples possibles dels errors, diguem-ne no forçats, que ha comès Junts des que va néixer com a candidatura electoral.

Si vol esdevenir el primer partit independentista, és evident que Junts ha d’evitar la divisió interna, però també li convé aclarir-se

El partit té ara dos anys. De la mateixa manera que en la columna de dilluns els vaig parlar que les organitzacions de la societat civil estaven en un període de reconstrucció, Junts també cal que es reorganitzi. La dècada sobiranista ja s’ha acabat i ara cal encarar el futur d’una manera molt diferent des de tots els àmbits, sense abandonar l'ideal de l'1-O. Malgrat l’embolic amb la gestió del cas Juvillà, Laura Borràs continua essent l’actiu electoral més apreciat per la militància de Junts sorgida de la lluita per la independència. Té més enemics externs que no pas interns i això l’ha convertida en la líder natural de Junts. És estimada pels seus i és combatuda pels adversaris. Per tant, és una personalitat rellevant sense haver hagut de passat per la presó. Sortosament, cal dir. A diferència de Turull, Borràs té un perfil electoralment carismàtic. És una virtut que té. Si estiguéssim parlant del món empresarial, no se li acudiria a ningú convertir-la en un gerro xinès abans d’hora. Però és que, a més, normalment són els partits els que es posen al servei dels candidats i no pas a l’inrevés. Si això ha estat així amb el president Puigdemont quan ha estat el cap de cartell, quin és el motiu pel qual un sector de Junts, que tothom identifica amb Jordi Turull, vulgui reduir Borràs a una presidenta decorativa del partit?

El manifest donat a conèixer també dimarts passat, que ha estat promogut per aquest sector, no és una bona manera de començar el procés congressual. No fa honor "al foment dels corrents interns i a la confrontació d’idees" que el mateix Carles Puigdemont ressalta com un actiu de Junts en la seva carta de comiat. El procés de recaptació de signatures s’ha fet al més pur estil dels cacics d’altres èpoques. Sé de persones que apareixen entre els sotasignats —a les quals no se’ls va donar l'oportunitat de llegir el text— que han tingut la sensació que els estaven fent assetjament. Junts necessita trobar el camí de la unitat sense intimidacions ni actuar amb les típiques maniobres sectàries que van acabar amb la Crida. Si vol esdevenir el primer partit independentista, és evident que Junts ha d’evitar la divisió interna, però també li convé aclarir-se. Aquest manifest només accentua la polarització, perquè trabuca l’ordre dels factors i fomenta el frontisme amb l’aparença de reclamar la unitat. Els redactors del manifest només parlen de càrrecs en comptes de centrar-se en les polítiques que ha de defensar Junts. El que vol saber la gent, en canvi, és què farà qui estigui al capdavant de Junts ara que Puigdemont se’n va.

Els promotors del manifest cauen en el mateix defecte que els que han preparat el congrés, que, sigui dit tot passant, són els mateixos. ¿On s’ha vist que una reunió per debatre i aprovar el programa polític d’un partit arrenqui amb l’elecció dels càrrecs directius i deixi per a després la discussió de les ponències programàtiques i organitzatives? Com exigia Julio Anguita, primer de tot: “programa, programa, programa”. Només així els militants tindran clar qui ha d’ocupar cada càrrec i Junts taponarà per sempre la possibilitat que aparegui un nou espai polític que representi els decebuts amb Esquerra i amb un Junts que n’esdevingui una mala còpia decantada cap a la dreta. Haver militat a CDC o al PDeCAT no ha de penalitzar ningú, però tornar al passat, a les fosques estructures que van acabar amb aquests dos partits, no és una opció. És el perill. Junts per Catalunya és molt més que això. No pot ser un partit de notables que viuen permanentment de l’erari públic. Necessita líders honrats per dirigir el partit de masses, progressista i obert que necessita l’independentisme.