Quan van irrompre electoralment Cs i Podemos, tothom es va apressar a assenyalar que els partits tradicionals, els que han estat majoritaris sota el règim del 78, PP i PSOE, estaven en crisi. No ho tinc gaire clar, perquè la tolerància de l’electorat espanyol amb les corrupteles del PP fa feredat. Així doncs, ni els múltiples escàndols de corrupció —ni les morts misterioses que els han envoltat— no han erosionat el PP. Al contrari. Cs, que representa la nova dreta populista que emergeix a Europa separada dels conservadors, no té prou força per desbancar el PP. Li falta massa social. El PSOE, en canvi, trinxat per la seva falta de projecte i de lideratge —un fenomen que també ha afectat profundament els socialdemòcrates europeus—, té més coixí social i electoral que Podemos, un grup populista d’esquerra que de seguida va demostrar que era com els antics comunistes que es dedicaven a purgar els dissidents (què se n’ha fet, d’Íñigo Errejón?) en comptes de focalitzar la seva pràctica política en la transformació real de la societat. Però és que quan el PSOE guanyava còmodament les eleccions, les tres potes en què se sostenia eren Andalusia, Catalunya i el País Valencià. Primer va perdre el País Valencià, on el PP va manar durant dècades. Fa temps que el PSOE ha perdut Catalunya. I així els va. Els socialistes només conserven Andalusia a cop de subvencions.

A Catalunya sí que hi ha hagut un terratrèmol en el sistema de partits polítics. El bipartidisme imperfecte dels anys del règim del 78 entre PSC i CiU es va desfent a poc a poc. És veritat que ERC ha estat present al Parlament des de l’any 80, però amb idearis diversos i amb lideratges que no tenien res a veure l’un amb l’altre. Entre el liberal Heribert Barrera i el comunista Joan Tardà la distància és infinita. I no cal dir la distància que separa Joan Hortalà de Gabriel Rufián. En fi, que ERC ha tingut una evolució serpentejant que ha beneficiat l’aparició de la CUP després de destil·lar el munt de sigles que han donat nom a l’esquerra independentista. ERC i la CUP van anar creixent als municipis petits i mitjans com a oposició a CiU, el partit del “règim”, que havia anat adoptant pràctiques clientelars tan execrables com les del PP i el PSOE. Ho vaig indicar a l’article anterior a propòsit de Santi Vila: l’anomenat “règim del 78” ha estat tan corrupte com el de la Restauració de 1876, que la historiografia espanyola considera un règim tan parlamentari com l’actual. Entre 1876 i 1923, el caciquisme i la corrupció es van desbocar i van abocar a una dictadura. Si bé és cert que l’ordre constitucional del 78 respon als estàndards de les democràcies parlamentàries, també es podria descriure, sense faltar a la veritat, com el règim durant el qual la corrupció i el clientelisme han fet que minvessin els principis rectors de la llibertat i el progrés. Això és el que va enfonsar CiU, malgrat la resiliència del PDeCAT, el partit hereu que encara pateix les conseqüències d’una mala digestió del passat i de l’absència de reformisme dels seus líders. El PDeCAT conserva una força municipal important però no té, des de fa anys, una direcció nacional de veritat. Gestiona les engrunes.

La direcció del PDeCAT creu que JuntsXCat va triomfar electoralment gràcies a ells. És una percepció totalment equivocada. Sense el president Puigdemont i sense l’aval dels independents, el meritori esforç de les bases del PDeCAT hauria servit de ben poc

CiU es va enfonsar perquè l’electorat català és menys permissiu que l’espanyol quan s’adona que entre els polítics i les empreses o alguns particulars poderosos s’intercanvien protecció econòmica i social per a uns com a compensació del suport polític o electoral que reben els altres. La corrupció és això. La intolerància de l’electorat davant les irregularitats en el finançament dels partits o en altres àmbits de l’administració pública va fer més mal a CiU —i per extensió al PDeCAT— que el gir sobiranista de CDC, la primera conseqüència del qual va ser la ruptura de la federació nacionalista amb UDC. No és cert que Artur Mas i el seu entorn abracessin l’independentisme per estendre una cortina de fum que tapés els casos de corrupció. La convulsió patida per CDC té orígens de més calat. El descobriment públic de la corrupció —que va anar acompanyada de la caiguda a l’infern del líder de tota la vida, Jordi Pujol— ha estat el corc que ha destruït lentament i gradual el partit. El sobiranisme popular, abraçat amb passió pels joves nacionalistes, certament ha sacsejat l’establishment d’un partit que estava acostumat a gestionar l’autonomia sense aportar gairebé res de nou des de feia molts anys. El sobiranisme es va convertir en el nou ideal. Però la mala gestió de la transició des de l’antiga CDC cap al PDeCAT, incloent-hi la celebració d’un congrés que va ser un guirigall sense precedents, sumada a l’acceleració del moment polític, convençuts com ho estava tothom que era possible tombar l’Estat, ha portat el PDeCAT a l’UCI. La paradoxa és que les eleccions legals però il·legítimes del 21-D van donar-li oxigen. La direcció del PDeCAT —i alguns quadres intermedis— creuen que JuntsXCat va triomfar electoralment gràcies a ells. És una percepció totalment equivocada. Sense el president Puigdemont i sense l’aval dels independents, que es van sumar a la proposta, el meritori esforç de les bases del PDeCAT per muntar actes hauria servit de ben poc. Malgrat el procés, el 21-D Marta Pascal i els dirigents que la segueixen no havien aconseguit foragitar la imatge que el PDeCAT és encara ara una rèmora del vell ordre del 78. I això hauria quedat més clar si Santi Vila hagués estat el cap de cartell electoral del PDeCAT, que és el que ell havia pactat amb Artur Mas i Marta Pascal, com bé explica al seu llibre l’exconseller. Santi Vila els hauria enfonsat per sempre més.

JuntsXCat va néixer com un moviment ampli, transversal, amb gent que encara és militant de l’antic Reagrupament o d’Alternativa Verda i, és clar, del PDeCAT. Ara bé, dels 34 diputats que va obtenir la candidatura de Puigdemont, 18 no militen en cap partit. Són més diputats que els que té el PSC (17) i molts més que els que té Catalunya en Comú (8). Aquest capital no es pot malmetre. Per tant, ha arribat l’hora d’organitzar-los per deixar clar que JuntsXCat no serà mai una extensió de ningú ni la marca blanca del PDeCAT. El PDeCAT són, sobretot, el seus alcaldes i la bona gent. I els uns i els altres són imprescindibles per bastir un projecte polític republicà basat en la justícia social, el reformisme radical, les polítiques d’igualtat i sostenibilitat i el pluralisme. Però el PDeCAT és només una facció de JuntsXCat. Aviat es veurà. I és que si JuntsXCat no continua essent el que és i pel que fou creat, no serà res. Es desfarà com un terròs de sucre. Haurà estat com la gasosa quan es deixa l’ampolla destapada. S’esbravarà. Catalunya necessita un espai polític com aquest perquè els anys a venir estaran marcats per la necessitat de saber combinar amb intel·ligència l’espai lliure republicà de Brussel·les —l’Autoritat Nacional Catalana a l’exili— amb la gestió de l’administració autonòmica. La presidència no serà mai bicèfala. Els sobiranistes només tenim un president, tot i que a Barcelona algú sigui investit president de la Generalitat amb l’acord dels tres grups independentistes. Sempre serà el president 130bis, com ja vaig deixar dit aquí mateix, i tanmateix ha de ser algú que estigui lliure de qualsevol sospita. Brussel·les i Barcelona han de treballar conjuntament per pensar i gestionar el benestar de les persones i per erradicar els vestigis del règim del 78, caigui qui caigui. Només així farem República.