Hannah Arendt va escriure un parell d'assajos sobre la relació entre la veritat i la política. L'editorial Página Indómita acaba de publicar-los de nou sota el títol Verdad y mentira en política. Són dos assajos clàssics, el primer, escrit als anys seixanta, inspirat per les reaccions al seu controvertit llibre Eichmann a Jerusalem, està dedicat a la veritat, i el segon, redactat a començaments dels setanta, va ser motivat per la publicació dels Papers del Pentàgon sobre la implicació dels EUA a Vietnam i se centra en la mentida.

Arendt desconfiava del paper de la veritat en la política perquè considerava que l'espai públic estava reservat a l'acció, que en el seu pensament és lliure i contingent. Segons Arendt, aquests caràcters s'oposen als atributs d'objectivitat, fermesa i necessitat, que són els que estan implicats de debò en la idea de veritat. Per aquesta raó Arendt considerava que el lloc de la veritat havia de ser ocupat per l'opinió, que és el reflex dels punts de vista plurals d'una societat, però que no és de cap manera el reflex de la veritat. L’opinió no és objectiva.

Arendt va distingir molt clarament entre opinió i veritat, per tant. Esborrar la línia divisòria entre la veritat de fet i l'opinió és una de les moltes formes que pot adquirir la mentida, i totes elles són formes d'acció. Ho estem constatant ara en la manera com actua el president Trump, a qui preocupa molt poc la veracitat de les seves opinions. Això que s’anomena postveritat com si fos un gran descobriment, senzillament és la mentida. Arendt va identificar el fenomen totalitari amb la utilització sistemàtica de la mentida en la vida pública. Prenguem-ne nota, doncs.

A diferència d'altres formes de govern tiràniques, en les quals la mentida, l’engany o l’ocultació és una estratègia deliberada per mantenir l’statu quo o per obtenir un profit personal, la mentida totalitària cerca fer-se passar per la veritat. I això és una altra cosa. El que s'intueix últimament és que el totalitarisme reneix per combatre el que molesta i per perseguir els que gosen posar en dubte veritats immutables. El sagrat en política és patrimoni dels fonamentalistes i, com diria Arendt, en la naturalesa de la política la norma és “estar en guerra amb la veritat”.

Com que ja no vivim en els anys dels dos grans totalitarismes, el comunisme i el feixisme, sembla que estem vacunats contra la malaltia que els va fer resistents a la democràcia i, especialment, a la veritat, diguem-ne, veritable. Per al totalitarisme, les mentides contenen un element de violència, incloent-hi quan és simbòlica, atès que és el “pas previ a l'assassinat”, a l'eliminació de l'altre sota l'aparença de la legalitat. Fins i tot els nazis van recórrer a la legalitat per exterminar els col·lectius que consideraven responsables de tota mena de crims i perversions. Els jueus, els gitanos, els homosexuals, els dissidents polítics, etc., podien ser condemnats amb arguments legals. Tant se valia si aquesta justícia era justa o no, simplement era legal. Aquest va ser el dilema que Arendt va plantejar en el seu llibre sobre Eichmann i que va escandalitzar a mig món: “Ell [Eichmann] va complir amb el seu deure [...]; no va obeir tan sols les ordres, sinó que també va obeir la llei”. La banalitat del mal comença així.

El procés judicial contra alguns líders de l'independentisme català ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la veritat i la mentida en política. Vistos els arguments dels fiscals, és clar què és el que s'està jutjant, malgrat ho emmascarin amb les típiques argúcies processals. És que s'està dirimint la veritat en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o en el Tribunal Suprem de Madrid? És clar que no, perquè, d’entrada, els culpables no neguen la intencionalitat política dels actes pels quals són jutjats. En aquest sentit, i invertint el títol d'un llibre de Fernando Vallespín, publicat en 2012 i dedicat a les falsedats públiques, La mentira os hará libres, a Mas, Ortega, Rigau i Homs, “la veritat els farà lliures”.

És gairebé segur que els tribunals espanyols, polititzats fins a l'extenuació, condemnaran els polítics catalans perquè finalment consideraran com a prova un missatge electrònic o el que sigui per demostrar que el president i els consellers de la Generalitat van desobeir la contingència del Tribunal Constitucional del 4 de novembre de 2014. Però això serà el de menys, ja que el que els jutges no podran evitar és que arreli en la gent, per dir-ho amb paraules de Vallespín, “la sospita, la desconfiança vers el que se'ns diu i s’escenifica en l'espai públic” i que ho vinculi a la mentida.

Els judicis de Barcelona i Madrid no anhelen descobrir la veritat, sinó tot el contrari. Són una gran mentida. Arendt va resumir amb una bella metàfora el que podria aplicar-se als jutges espanyols: “Un sentinella muntava guàrdia per advertir la població en cas que aparegués l'enemic. L'home era amic de les bromes, així que, per divertir-se, va donar un fals crit d'alarma. No obstant això, després va córrer cap a les muralles per defensar la ciutat dels enemics que ell mateix s’havia inventat. D'això se’n dedueix que com més èxit tingui un mentider i major sigui el nombre dels convençuts, més probable és que es cregui les seves pròpies mentides”. El sentinella pot anomenar-se Donald Trump, Mariano Rajoy o José Manuel Maza, el Fiscal General de l'Estat. Tant és. El que importa és la mentida transformada en veritat totalitària.