Alfons XIII, el besavi de l’actual monarca espanyol, va ser destronat l’any 1931 exactament per cometre el mateix error que no fa gaire va imitar Felip VI. Per entendre aquest paral·lelisme tan flagrant com alliçonador em serviré d’un llibre publicat recentment per David Martínez Fiol i Joan Esculies, dos investigadors del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) que va posar en marxa el professor Enric Ucelay-Da Cal a la Universitat Pompeu Fabra. Duu el títol de L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel.

Hem de recordar, primerament, què va ser aquell any de 1917. El 1917 fou un any convuls al món, però també a Catalunya. Per començar, l’1 d’agost d’aquell 1917 va morir Enric Prat de la Riba i es va obrir en el si del catalanisme, i específicament en el sector conservador, l’anomenada crisi de lideratge. Cambó no va assolir mai el consens que havia aconseguit Prat de la Riba un cop superat el tràngol, que no va ser pas menor, del 1909 i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia. Cambó era un gran polític, però també un oportunista i un personatge odiós. Hi ha polítics que, malgrat la brillantor, fallen en els moments més importants. Erren el camí. I Cambó, com Santi Vila, salvant totes les distàncies a favor del primer, va prendre decisions que van portar-lo a la marginalitat. Si no hagués tingut diners per fer mecenatge i comprar voluntats, avui potser ni tan sols se’n parlaria.

El 1917 el militarisme espanyol, amb la complicitat de la monarquia, va tallar d’arrel el moviment autonomista, impulsat pel catalanisme

Tornem al llibre dels professors Martínez Fiol i Esculies. 1917 és una data important per a la història de Catalunya. Mentre a Rússia els bolxevics prenien el poder, a Espanya el militarisme espanyol, amb la complicitat de la monarquia, va tallar d’arrel el moviment autonomista, impulsat pel catalanisme, que maldava per aconseguir l’aprovació d’un autogovern per a Catalunya i apostava per la reforma democràtica de la monarquia. Eren els temps d’Alfons XIII, però també seria així en temps de Joan Carles I. L’instrument per impulsar aquesta proposta reformista fou convocar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris. Com ha estat tradició en el nacionalisme català, en el catalanisme, almenys fins que el 2012 es va optar per un altre camí, que és l’actual, l’esperit que inspirava el moviment assembleari de fa cent anys era tan espanyol com català. Quan ha deixat de ser-ho, Felip VI s’ha convertit en Alfons XIII.

L’any 1917, els polítics catalans, aliats amb els sectors liberals i d’esquerres espanyols, volien canviar Espanya i, per començar, volien canviar la Constitució de 1876, aquella llei fonamental impulsada per Cánovas del Castillo per bastir una alternança política fictícia, ja que recolzava en el caciquisme i en la corrupció del vot. No se’n van sortir. Al contrari. El nacionalisme espanyol, militarista i violent com encara és avui dia, no ho va permetre i va perseguir judicialment aquell moviment democratitzador. A Espanya tot ja està inventat. La resposta del règim de la Restauració s’assembla molt a la que dona el PP en aquests moments. La justícia està ara tan corrompuda i polititzada com ho estava llavors. La diferència és que avui, cent anys després que el PSOE i els sindicats de classe impulsessin una vaga general l’estiu de 1917 “para la salvación de la dignidad, del decoro y de la vida nacionales”, els socialistes són part del problema que abans havia provocat el nacionalisme espanyol més ranci. L’any 2017 el PSOE comparteix amb el PP ideals nacionals i polítiques repressives contra el sobiranisme català. Els anys pesen i hi ha partits que, com les persones, envelleixen malament.

A Espanya tot ja està inventat. La resposta del règim de la Restauració s’assembla molt a la que dona el PP en aquests moments

La mala gestió de Cambó d’aquella “revolució assenyada i legal”, sumada a la repressió pura i dura del govern espanyol, que es va traduir en la imposició de la censura dels diaris i la persecució per “sedició” i “rebel·lió contra l’Estat” d’alguns dels líders que van participar-hi, va propiciar canvis en el lideratge del catalanisme. Mentre la Lliga i els reformistes espanyols van acabar fent un pas enrere, fins al punt d’implicar-se en la governabilitat d’Espanya (Cambó va ser nomenat ministre de Foment el 23 de març de 1918), un antic militar espanyol, diputat independent de la Lliga pel districte de les Borges Blanques, emergí com la figura que acabaria substituint Prat de la Riba al capdavant del moviment català de reivindicació nacional. Ell, juntament amb el republicà tortosí Marcel·lí Domingo i el sindicalista Ángel Pestaña, van organitzar, en paral·lel a l’Assemblea de Parlamentaris, un moviment insurreccional, que s’inspirava en l’alçament del Diumenge de Pasqua irlandès de 1916, per acabar amb la monarquia i proclamar la República catalana. El 19 de juliol de 1917, el mateix dia en què havia de tenir lloc la segona Assemblea de Parlamentaris, era la data triada per assaltar la Mancomunitat i l’Ajuntament i instaurar un govern provisional. Al final, la insurrecció va acabar en no res i els sectors més decidits del nou catalanisme van acusar Cambó de “mercader i traïdor”.

Macià, com tothom sap, va acabar essent el primer president de la Generalitat de Catalunya l’any 1931 després de renunciar a la República catalana per la pressió de tres ministres del govern provisional espanyol enviats a Barcelona a negociar. Dos d’aquests ministres eren catalans, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, l’antic insurrecte de la “Pasqua catalana”. La força i el carisma de l’Avi va ajudar-lo a superar aquella prova, tan criticada pels sectors més puristes del separatisme català. Però la força d’aquell home va acabar essent tan gran, que Francesc Macià és l’únic polític que ha guanyat unes eleccions després de mort. Certament, Macià va traspassar el dia de Nadal de 1933 i, tot i així, la seva imatge i el seu record van protagonitzar les eleccions del febrer de 1936, les del Front Popular, aquelles que van servir per excarcerar Lluís Companys i el seu govern, empresonats arran dels Fets d’Octubre de 1934. Els cartells electorals amb una fotografia de l’Avi van inundar Catalunya. La icona no era el govern empresonat, era Macià, el líder que havia sabut aglutinar al seu voltant una nova generació de polítics catalanistes, allunyats de les martingales cambonianes.

El món gira i gira però hi ha coses que no canvien, sobretot si no hi ha voluntat de posar-hi remei. Hi ha un passat que no passa mai. És el que s’acompanya del silenci del anyells. No sé si m’explico.