L’establishment té por. El poder constituït havia dissenyat una sortida al conflicte català que passava per la renúncia dels partits sobiranistes catalans a la independència. L’aggiornamento independentista tenia dos fronts, a dreta i esquerra. Aquest cap de setmana ha quedat completament desarticulat l’artefacte hereu del pujolisme que, liderat per Marta Pascal i els diputats a Madrid Carles Campuzano i Jordi Xuclà, havia promès al PSOE que faria aterrar l’independentisme moderat en les aigües mansoies d’un autonomisme 4.0. La promesa de Pedro Sánchez que el conflicte es resoldria votant ometia la segona part de la qüestió. I quina era aquesta segona part? Doncs que el PSOE pretenia que votéssim un nou Estatut d’Autonomia, que recuperés les parts escapçades pel ribot d’Alfonso Guerra i el Tribunal Constitucional. Tornar a les engrunes després que els ciutadans independentistes (i també molts que no ho són) s’hagin deixat trencar literalment la cara per defensar el dret a l’autodeterminació. La maniobra de Pascal i els seus acòlits va ser tan barroera que es va poder detectar de seguida i va suposar una autèntica lluita a mort. Les piulades de lamentació dels unionistes i dels oracles de la dreta catalanista han estat molt significatives.

Si les tesis “possibilistes” haguessin triomfat en l’assemblea del PDeCAT, el president Puigdemont i els altres exiliats i presos haurien estat abandonats a la seva sort i el procés hauria embarrancat

Si les tesis “possibilistes” haguessin triomfat en l’assemblea del PDeCAT d’aquest cap de setmana, el president Carles Puigdemont i els altres exiliats i presos haurien estat abandonats a la seva sort i el procés hauria embarrancat. Encara que només fos per això, cap d’ells podia acceptar el gir interpretatiu i narratiu que proposava Pascal. Tots els polítics catalans, individualment, es creuen que són infal·libles i més llestos que ningú. Però en els darrers anys han anat morint un a un perquè les seves audàcies han estat contestades per les bases. En la conferència nacional d’ERC, celebrada a principi d’aquest mes, es van discutir 1.400 esmenes a la ponència política preparada per la direcció, set vegades més que el 2013, i al final les bases republicanes van forçar a fer explícit el suport a la unilateralitat a la qual ja havien renunciat Junqueras, Aragonès, Torrent, Sabrià i companyia. “La militància ha estat molt més activa que altres vegades”, reconeixien fonts de la direcció d’ERC dies abans que tingués lloc el conclave. Fins i tot les bases de la CUP van protagonitzar un sacramental el desembre del 2015 a l’assemblea nacional extraordinària que va haver de decidir entre el “no” i el “sí” a Mas i que va acabar amb un empat increïble de 1.515 vots per a cada opció. Els militants sovint són més llestos que els dirigents que pacten coses a porta tancada. Per això la “nova” direcció del PDeCAT, la que haurà de portar el partit a la liquidació total, va rebre un vot de càstig importantíssim. La candidatura de consens, apadrinada pels cap de colla de totes les famílies (que no vol dir dels militants) i encapçalada per David Bonvehí i Míriam Nogueras, va aconseguir el 65,27% dels vots a favor, mentre que la candidatura de militants, integrats o no en alguna de les famílies, encapçalada per David Torrents, que s'ha presentat en el darrer moment per protestar pel fet que les llistes siguin tancades i bloquejades, n’ha recollit el 28,9%. Qui s’aferri als mètodes de la vella política, estic segur que morirà. La gent no està per romanços. No es pot reclamar l’ajuda de la gent perquè ompli places i carrers i després no fer-li cas políticament.  

La Crida no és ni serà un PDeCAT reloaded. No pot ser-ho de cap manera

Es molt significatiu que la comissió delegada que s'ha d'encarregar de la transició del PDeCAT cap a la Crida Nacional per la República de Carles Puigdemont obtingués un suport molt més contundent que la direcció. El 93,9% dels compromissaris va votar-hi a favor, el 4,12% en contra i l’1,9% va abstenir-se. Aquesta comissió està integrada pels tres consellers del PDeCAT empresonats (Rull, Turull i Forn) i el conseller a l'exili Lluís Puig, així com pel nou president (Bonvehí) i la vicepresidenta (Nogueras). Que els militants de base del PDeCAT fan costat a la Crida de Puigdemont, Sánchez i Torra era evident fins i tot abans de produir-se aquesta votació. Entre els més de 40.000 adherits a la iniciativa hi ha, per força, molta gent del PDeCAT. Però convindria que aquesta comissió delegada, que serà la veritable direcció, no s’equivoqui de nou. La Crida no és ni serà un PDeCAT reloaded. No pot ser-ho de cap manera. Per començar, perquè les adhesions són individuals i no pas col·lectives. I després perquè la Crida s’ha de construir de baix a dalt i ha d’integrar persones d’ideologies diverses, cosa que ja és evident en la nòmina de promotors. Està molt bé que Bonvehí digui que “si ets del PDeCAT, has de ser de la Crida”, però el nou president no hauria de cometre l’error que ja va cometre Pascal i creure’s que la Crida “és” del PDeCAT. A Marta Pascal se l’ha endut la riuada dels que no s’empassen comèdies.

De moment, la revolta dels descontents està desbordant les direccions dels partits sobiranistes, que no saben com dirigir el moviment. La sensació que ERC i Junts per Catalunya comparteixen Govern però són incapaços de compartir projecte reforça la idea que només pacten per repartir-se cadires. Ja poden explicar el que vulguin que la sensació és aquesta. La trifulga de l’altre dia al Parlament sobre la suspensió temporal de Puigdemont encara ho reforça més. La manipulació en l’era de la societat de la informació és pràcticament impossible. Ni Llarena ni tots els mitjans que l’estat repressiu espanyol li ha proporcionat per engiponar un fals relat de rebel·lió han aconseguit imposar-lo. Potser podran condemnar els presos i exiliats, però el cost serà molt alt. Això mateix pot passar amb els dirigents independentistes que intentin enganyar el poble. Ho pagaran car. Els descontents es poden convertir en indignats.