Llàgrimes i consciència

Tanta llagrimeta, tant de sentimentalisme, tant de consentiment, tant de narcisisme fomentat per la política de fill únic que s’autoimposen les classes mitjanes, no podia acabar bé de cap manera. Jo ploro sovint.

M’emociono amb facilitat, sobretot amb pel·lícules o amb algunes novel·les. La música m’emociona menys. Suposo que no tinc un bon sentit de l’oïda. Vaig pensar en tot això mentre llegia l’original del dietari d’un amic, un gran melòman que col·lecciona i restaura instruments de vent i de corda, que en una de les entrades confessa que fa anys que no plora i que li caldria ratllar una ceba per fer-ho. La confessió venia a tomb del que hi explica sobre l’estirabot d’una estudiant seva, que va “escenificar” una exagerada indignació sobre la qüestió Israel-Palestina com a resposta a un exemple, que no revela, mentre ell estava interpretant la noció de massa al segle XX. La topada devia ser forta, no ho dubto, perquè jo també he viscut moments com aquest a classe. El meu amic fa servir l’incident per exposar què pensa sobre l’espontaneïtat emocional dels mil·lennistes que han crescut a recer del culte al sentimentalisme, difós des dels mitjans de comunicació, però en especial per la televisió, i per la sobreprotecció familiar d’uns adolescents que com tots els adolescents no se saben disculpar.

Els joves d’avui dia són emocionals i no han estat educats a la manera clàssica, com sí que va ser-ho el meu amic, a partir d’uns valors forts basats en la contenció de les emocions. Al meu amic van educar-lo “per ser un home d’abans”, afirma ell mateix, quan la valentia i la covardia, i saber reconèixer el vici i la virtut, comptaven tant o més que la intel·ligència. A mi no em van educar així, malgrat que soc més gran que ell. De fet, no em van educar de cap manera. M’ho he anat trobant pel camí. Quan tenia catorze anys es va morir la meva mare i llavors vaig passar el que, en termes emocionals, podríem anomenar “la gran por”. Vaig plorar molt, sense pensar si fer-ho afectava la meva masculinitat, que és una de les preocupacions dels mascles. I em va quedar el tic, si es vol dir així, de plorar quan una cosa em toca molt endins i dispara un llamp fins al moll de l’os. És com un interruptor. Veig un pel·lícula, ni que sigui de guerra, i si una escena m’indigna, ploro i em cauen unes llagrimotes exagerades que intento dissimular si tinc algú al costat. Els enterraments em posen malalt. Hi assisteixo per educació. Soc un sentimental, però no fins al punt d’utilitzar la pena o el dolor per suplir la falta d’idees. No soc com el candidat demòcrata a la presidència, Joe Biden, que explota la mort de la seva primera dona i d’una filla en un accident de cotxe, i la més recent del seu fill Beau, per generar una empatia que no sap produir amb les seves propostes polítiques.

No sé si tots els indignats ploren, però jo sí. És el primer que faig prèviament a actuar. Abans de reaccionar, primer m’entristeixo. Potser és que encara estic condicionat per l’ansietat narcisista de l’adolescent, em diran vostès. O potser és que no sé discernir entre la por i el temor. No s’ho pensin: no soc cap beneitó i aquesta fase de l’adolescència, quan la por és la gran protagonista mentre es proclama no témer Déu ni el diable, ja la tinc superada gràcies al que la filòsofa Martha C. Nussbaum anomena “moments de confort i plaer”, que són els que originen l’amor i la gratitud, en un llibre que els recomano: La monarquía del miedo. Una mirada filosófica a la crisis política actual (Paidós, 2019). És més fàcil tenir por, sentir-la com la senten els que creuen no tenir futur i actuen amb aires d’amenaça, que estimar. Quan jo era jove era obligat llegir un llibre del psicoanalista i psicòleg social Erich Fromm, que portava per títol L’art d’estimar —publicat en anglès el 1956 i al cap de deu anys en català— i que ningú considerava llavors que fos un assaig d’autoajuda. Si avui entren en una llibreria i busquen aquest llibre el trobaran, precisament, a la secció d’autoajuda, o fins i tot a la d’espiritualitat, al costat dels grans gurus de les solucions màgiques davant les adversitats. Les preguntes que Fromm platejava sobre l’amor i sobre si l’amor havia de ser, o en realitat era, una experiència compartida que requereix coneixement, gosadia i esforç, eren tan importants com desprendre’ns de la por a ser lliures i a prendre decisions per tal de rebel·lar-nos contra el conformisme, que era la invitació que ens arribava des de les pàgines d’un altre llibre de Fromm, La por a la llibertat, publicat el 1941 i que servidor va llegir per primera vegada el 1968 a la col·lecció “Llibres a l’abast”, d’Edicions 62. Encara el conservo.

Quan s’ha ensumat l’olor de la misèria, que és tan intensa com el perfum de l’amor, és impossible no plorar davant l’infortuni dels altres

Els llibres de Fromm formaven part de l’educació sentimental i emocional de la meva generació. Al mateix nivell que El llop estepari de Hermann Hesse, la novel·la, apareguda el 1927, sobre el misantrop escindit entre l’home racional inclinat cap al bé i el llop salvatge i ferotge que representa l’inadaptat, aquell individu que és capaç de caminar per l’infern amb un caminar, de vegades angoixat i d’altres valent, que li permeti suportar la maldat fins al final. No sé si va ser perquè tenia facilitat per plorar o bé perquè me’l va regalar una amiga —que encara ho és i a qui vaig estimar amb bogeria malgrat que era la xicota d’un conegut meu—, que Les tribulacions del jove Werther em van commoure molt més. Aquest és un llibre amb un munt d’escenes extremes que Goethe va publicar el 1774. Hi ha qui ja llavors considerava que aquesta novel·leta era una exaltació del suïcidi, un mosaic kitsch amb impostacions romàntiques, sobre l’amor impossible. Va ser per això que en l’edició del 1775, la segona, Goethe va introduir-hi uns quants canvis per suavitzar-ne la brutalitat. La dèria per la correcció política és antiga.

Werther es va volar el cap amb una pistola que pertanyia al marit de Lotte, la dona bonica i intel·ligent a qui no va poder seduir malgrat tots els esforços, com tampoc jo no vaig poder seduir la meva amiga. Llavors també vaig plorar. I suposo que vaig madurar. Vaig aprendre a imaginar-me la vida de l’altre. El que els pedants anomenen alteritat, com si pensar en les circumstàncies que viu algú que no som nosaltres fos un exercici purament filosòfic. Quan s’ha ensumat l’olor de la misèria, que és tan intensa com el perfum de l’amor, és impossible no plorar davant l’infortuni dels altres. El dels immigrants que vaguen per la Mediterrània sense que la UE hi faci res o el dels demòcrates empresonats injustament per haver convocat un referèndum. El que he après amb els anys és que un cop s’ha plorat, cal convertir les llàgrimes en míssils contra els que no ploren mai. Contra els que no s’indignen per res. Atribueixen a Churchill la idea que l’èxit és la capacitat d’anar del fracàs al fracàs sense perdre l’entusiasme. Ho comparteixo. És per això que servidor hauria estat més indulgent que el meu amic amb la impertinència d’una alumna indignada que no es rendeix a la por. A la por tòxica del conservadorisme, que és la que realment provoca pànic.