Et ploro, Lluís. Només fa dues setmanes —enmig del confinament— que et vaig demanar si em podies fer un favor. Em vas dir que sí sense pensar-t’hi i vas complir l’encàrrec amb la jovialitat marca de la casa. Abans de conèixer-te vaig conèixer la teva filla, la Tània, l’avui escriptora Tània Juste, quan ella era alumna de l’Escola Isabel de Villena i jo un jove professor acabat de llicenciar. Quins anys! Després va arribar l’amistat amb tu i la Neus, la teva companya, amb qui estaves ajustat com un guant a una mà, i amb la resta de la família: consogres, nebodes i nets. Un estol de persones que any rere any ens retrobàvem en l’acte de presentació del darrer volum d’una de les teves acurades novel·les gràfiques, que havies encetat el 2005 amb la història, precisament, dels Nin, amb la mirada fixada sobre els americans Anaïs i Joaquim i, esclar, sobre l’Andreu, el parent assassinat per ordre del dictador Stalin, de qui tu també en sabies la maldat, malgrat la teva llarga militància al PSUC.

Em vas concedir el privilegi de presentar la novel·la del 2015, Quan de tu s’allunya, perquè sabies que ja llavors estava treballant en l’exili de Joaquín Maurín, el camarada de l’Andreu Nin al POUM. A la presentació de la teva novel·la gràfica, vaig dir que l’any 1952 Lillian Helman, la companya de Dashiell Hammett, havia respost a l’interrogatori del Comitè d’Activitats Antiamericanes amb una asseveració que hauria pogut sortir de la teva boca: “No puc retallar la meva consciència per a la moda d’aquest any”. Ho hauries expressat amb la cara de murri que dissimulaves amb un frondós bigoti blanc, a joc amb la cuidada mitja crinera que t’allisaves de tant en tant, com si volguessis emfasitzar amb el gest la força de les paraules. La teva ironia hauria estat doble, perquè, a més d’artista visual i escriptor, també eres un home lligat a la moda, especialment a la companyia que havia fundat el teu cosí Armand Basi, perquè, tot i que hauries volgut ser dibuixant, en ple franquisme caspós i lamentable vas decidir entrar en la clandestinitat i no podies publicar els teus dibuixos legalment. La consciència del compromís et va portar a la política, la moda et va proporcionar les garrofes. Però la moda també lligava amb el teu capteniment de dandi. Quantes vegades no em deus haver dit que calia estar atent als colors i al moment per portar una roba o una altra. He descobert gràcies a tu restaurants magnífics a Nova York o a París, resseguint la ruta personal del bon vivant que eres.

Un dia em vas convidar a participar en una tertúlia a l’Ateneu Barcelonès amb un munt de gent, molt variada, i que presidíeu tu, en Ferran Mascarell i en Vicent Sanchis. Durant anys vaig acudir-hi el tercer dilluns de cada mes, a l’hora de dinar, malgrat les profundes discrepàncies amb algunes de les persones amb qui compartíem taula. Quanta raó tenia Josep M. Huertas Claveria quan assegurava que a “cada taula [hi ha] un Vietnam” per expressar l’esperit de conquesta, encara que fos pam a pam, d’espais de llibertat. També ens hi acompanyaven en Jordi Sánchez i la Muriel Casals. La Muriel va morir inesperadament el 2016, i no ens n’hem fet el càrrec mai; en Jordi és tancat a la presó injustament des del 16 d’octubre de 2017. Tu sempre has fet mans i mànigues perquè aquesta tertúlia seguís viva. Jo finalment vaig decidir abandonar-la perquè, després de donar-hi moltes voltes, m’incomodava debatre segons què amb persones que assumien com si res la laminació de la democràcia i dels drets humans més elementals. Em va saber greu fer-te aquest lleig. Molt de greu, la veritat sigui dita, perquè tu has estat sempre un home de diàleg, enderiat a posar d’acord el que de vegades ja no té cap punt d’intersecció. La frontera entre el mal i el bé és limítrof i cadascú tria on vol viure.

Has dibuixat amb la mà esquerra —no tots els que escriuen amb la mà esquerra són especials, però tu sí que n’eres, Lluís—, i has estat un esquerrà convençut

Has dibuixat amb la mà esquerra —no tots els que escriuen amb la mà esquerra són especials, però tu sí que n’eres, Lluís—, i has estat un esquerrà convençut. T’agradava afirmar-ho. En tenies la necessitat. Feies broma dels liberals d’esquerra com jo. Però a la fi, Lluís, la teva lluita i la meva són la mateixa. I els desencisos també. No sé on vaig llegir que estaves dedicat al 100% a la causa de Catalunya. Qui t’hagi conegut sap perfectament que ha estat així. Defensor de la Catalunya popular que anhela la llibertat i la independència, avui, amic Lluís, ploro per tu perquè se’m va fer un nus a l’estómac quan van comunicar-me que estaves malalt. Ara la teva mort m’encongeix l'ànima. Te n’has anat massa aviat, quan el teu enginy i la teva creativitat seguien intactes. Quan em van fer saber que eres a l’hospital, et vaig escriure un whatsapp immediatament, convençut que tot plegat no seria res. El reprodueixo ara perquè, malgrat la fatalitat, necessito sentir-te a prop:

“Amic Lluís, t’escric, encara que sé que no llegiràs el missatge, almenys de moment, per oferir-te l’escalf humà que tu sempre m’has ofert. He passat hores realment divertides i delirants al teu costat i desitjo que continuï essent així per molts anys. Coneixem i reconeixem els altres per la seva conducta. I la teva, per a mi, ha estat irreprotxable, càlida, amical i respectuosa. Tant de bo et recuperis aviat. No defalleixis, tot i que ja sé que no ho faràs —l’esquerra sempre és resistent, oi?—, i no t’abandonis pel simple fet d’haver de vestir amb una bata indigna. El dandisme està per damunt de la peça que porti l’home que sap i ha sabut viure la vida. Una forta abraçada i, si em permets, un petó de reconeixement. Un petó de família”.

Adéu, Lluís, i en aquest comiat desconcertat, estic segur que hauries fet teu el desig verdaguerià de L’emigrant: “Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra, /que hi vull morir!”. Te’n vas i jo no puc adormir el meu dolor.