1. Un no a la guerra eurocentrista. La invasió russa d’Ucraïna ha despertat l’eurocentrisme que porten a dins els governants i els mitjans de comunicació. “Guerra a Europa”, destacaven molts titulars dels diaris nostrats, com si aquesta fos la primera vegada que hagués esclatat una guerra al continent europeu després de la finalització de la Segona Guerra Mundial. Caldrà que algú s’atipi de cues de pansa per recuperar la memòria, com aquell qui diu, immediata. A la dècada dels noranta, al cap de poc de la caiguda del Mur, la violència va assolar Europa i, en concret, les guerres dels Balcans van ser terribles. L’assassinat d’Anna Politkóvskaia el 2006 va revelar, també, la naturalesa violenta del règim rus.
Com és possible que algú hagi pogut oblidar tan aviat els franctiradors que assassinaven civils durant el setge de Sarajevo? És que ja s’ha oblidat que Javier Solana, secretari general de l’OTAN, el 23 de març de 1999 va ordenar un atac militar contra territori iugoslau, amb el bombardeig de la capital, Belgrad, per enviar un “senyal molt contundent” al dictador serbi Slobodan Milosevic? Aquella acció no va aturar la guerra, si bé llavors es tractava de pacificar Kosovo. A la llarga, tot cal dir-ho, aquella determinació internacional va propiciar que Kosovo esdevingués un estat independent. Els serbis consideraven la regió kosovar part indestriable del seu territori.
2. La nova guerra freda i el repartiment del món. Els conflictes armats no són excepcionals en el món actual. Al contrari. L’any 2020, per exemple, les morts violentes derivades d’una guerra convencional o bé d’una guerra no declarada, però persistent van arribar a 222.211, de les quals 34.512 es van produir a Mèxic, on, teòricament, no hi ha guerra. O sí, encara que no s’hagi declarat obertament. A Ucraïna, les protestes de l’Euromaidan del 2013-14 van comportar 4.344 morts. No era una guerra convencional, però les raons per les quals va morir aquest nombre de gent són les mateixes que ara justifiquen la invasió russa del país: l’acostament a Europa i a l’aliança atlàntica d’aquesta terra de frontera, que sembla que és l’etimologia eslava del nom Ucraïna. Frontera amb qui? Evidentment, entre Rússia i Occident. Aquesta no és una guerra ideològica com la del temps de la guerra freda. No és una confrontació entre el món capitalista i el comunisme. Això ja va passar, com ha explicat molt bé John L. Gaddis, el gran especialista en la qüestió, en el seu darrer llibre.
Per entendre aquesta guerra, cal retrocedir fins al segle XIX, a l’era dels imperis, per resumir-ho a la manera d’Eric Hobsbawm. És una guerra territorial i, per tant, nacionalista. El tsar ha tornat, si és que va deixar mai d’existir. Comentant la invasió d’ara a la sala de professors de la facultat, el doctor Joan Villarroya va recordar-nos una anècdota, extreta de la biografia que Lilly Marcou va dedicar a Stalin, molt significativa per comprendre algunes continuïtats històriques. Es veu que la mare del dictador, que només parlava georgià, no acabava d’entendre quina era la feina del seu fill a Moscou. Al final, perquè l’entengués i se’n fes una bona idea, Stalin va dir a la seva mare: “Mama, soc el tsar”. Corria l’any 1935. Putin podria dir al mateix a la seva mare aquest 2022.
Es veu que la mare del dictador, que només parlava georgià, no acabava d’entendre quina era la feina del seu fill a Moscou. Al final, perquè l’entengués i se’n fes una bona idea, Stalin va dir a la seva mare: “Mama, soc el tsar”
3. Que venen els russos: l’operació Volhov. El perill rus és un mite a Espanya des dels temps de Franco. Fins que l’historiador Ángel Viñas no va garbellar sobre el trasllat a l'URSS de les reserves d’or del Banc d’Espanya en el marc de les relacions comercials amb la República durant la Guerra Civil, la qüestió era un mite franquista i gairebé un secret d'Estat. Amb el mite s’alimentava la idea de la croada dels nacionals contra la perfídia comunista. La dèria arriba fins als nostres dies, com es va poder comprovar amb la denominació de la coneguda operació policial contra l’independentisme i que el vinculava, suposadament, a la Rússia de Putin.
Els mateixos que avui posen Putin a parir i el comparen amb un psicòpata o altres coses pitjors, llavors donaven crèdit a les fabulacions policials espanyoles sobre connexions russes amb els independentistes catalans. Segons el corresponsal del The New York Times, intoxicat per la propaganda espanyolista, Josep Lluís Alay era l’emissari que el president Carles Puigdemont havia enviat a Moscou per negociar la invasió russa de Catalunya. Les bestieses que es van arribar a dir en les tertúlies radiofòniques i televisives van ser de les mateixes proporcions que les que he pogut escoltar aquests dies sobre Ucraïna. L’avantatge de saber història és que la informació t’obliga a ser prudent. L’obligació dels demòcrates és denunciar, com indica en un exemplar manifest de repulsa a la invasió d’Ucraïna el consell de redacció de la revista Esprit, que la guerra de destrucció que viuen avui els ucraïnesos és inseparable de l’enduriment continuat del règim de Putin. Les democràcies occidentals no s’han queixat de la naturalesa autoritària del règim rus, ni tampoc l’han qüestionat, fins que Putin no s’ha decidit a desestabilitzar el món, “com si els pobles i la seva aspiració a la llibertat no existissin”. Aquest és el problema.