“Som en una situació de conflicte polític, i el conflicte polític implica una confrontació, encara que mai sigui volguda o voluntària”. Així de clara ha estat la secretària general d’ERC, Marta Rovira, des del seu exili ginebrí. Rovira resumeix la situació política actual com un conflicte. Els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont, un des de Prada de Conflent i l’altre en el llibre Re-Unim-Nos, han diagnosticat el mateix. Qui pot negar que fa anys que vivim condicionats per un conflicte polític de difícil solució? Potser en aquests moments, després de l’estrès provocat per la repressió i el judici farsa, hem entrat en l’hora vall, que és quan el consum d’energia es paga més barat, però que sigui així no nega el conflicte de cap manera. Simplement ha entrat en un compàs d’espera perquè Espanya també està immersa en una crisi profunda. De fet, si vostès ho rumien bé, la investidura de Pedro Sánchez ha fracassat —i possiblement fracassarà novament— perquè l’enrenou català ha provocat un terrabastall de grans proporcions. La tensió espanyolista ha generat discrepàncies entre el PSOE i UP, ja que els de Pablo Iglesias són partidaris, almenys teòricament, de facilitar un referèndum per acabar amb el conflicte mentre que els de Pedro Sánchez estan arrenglerats amb les tesis de la dreta que van posar en marxa el 155 i les detencions dels líders polítics catalans.

El problema és que la dreta espanyola s’ha tret la màscara i ha retrocedit fins a la seva essència franquista primigènia, encara que estigui dividida en tres partits —PP, Vox i Cs—, com també ho estaven les famílies polítiques de la dictadura. La dreta viu de convertir Catalunya en l’ase dels cops. En el parallamps que resolt els seus propis conflictes amb una frase, normalment despectiva, si no directament xenòfoba, contra els catalans. Que es mor gent per una intoxicació càrnia, doncs vinga, difonguem que la culpa és dels catalans, perquè la carn gasta passaport català. No és pas veritat, però a còpia de repetir la mentida, la carn que mata iaies andaluses és gironina. Segons els experts, la listeriosi no és una malaltia estranya, fins al punt que l’any passat se’n van registrar 85 casos a Catalunya. A la Generalitat no se li va ocórrer culpar-ne la carn argentina, que és tan abundant com el munt de psiquiatres argentins que tenen consulta a Barcelona. Quan el mal ve d'Almansa, com cantaven els valencians del grup Al Tall, no solament a tots alcança, sinó que persisteix al llarg dels segles. Res del que ha tingut lloc en el passat, parafrasejant Walter Benjamin, no s’ha de considerar una anècdota. Impacta en el futur, sobretot si és conseqüència d’una imposició.

Oferir diàleg a qui et persegueix i t’empresona no és cap símptoma de debilitat. Al contrari. Forma part de l’estratègia de confrontació

Vivim en un conflicte perquè la voluntat de diàleg només ha estat expressada per una de les parts, la sobiranista. Des de l’altre costat, s’ha volgut fer creure que el conflicte polític sobiranista és, simplement, una disputa interna entre catalans. Ho és, si de cas, tant com va ser-ho la guerra civil de 1936-39. Hi va haver catalans demòcrates que van fer costat a la República malgrat detestar la FAI —i alguns tot i així van morir a mans dels faistes, com el periodista Josep Maria Planes— i hi va haver catalans franquistes, amb Francesc Cambó al capdavant, als quals no va doldre que afusellessin el president Lluís Companys. Res a dir, però ningú no es pot atrevir a negar que els revoltats del 18 de juliol van alçar-se contra “los rojos”, als qui es va reprimir des del primer moment, que també eren espanyols. A Catalunya s’hi va afegir el plus, com ha demostrat a bastament el professor Francesc Vilanova Vila-Abadal, del “separatisme” amb la persecució del catalanisme polític i cultural en totes les seves variants possibles. D'aquí que fes fortuna l'expressió “rojo-separatista” per referir-se als republicans catalans, tant a nivell propagandístic com d'acusació política i criminal, que permetia eixamplar la repressió i incloure a un ampli nombre de víctimes: conservadors, republicans, comunistes, catòlics i lliurepensadors. El franquisme va llançar-se contra l’Espanya republicana amb l’excusa, no podia ser d’una altra manera, de la Catalunya rebel.

Tenen raó, doncs, tots els que afirmen que la confrontació no cessarà fins que no es resolgui el conflicte. Algú es pot creure que després del camí recorregut fins ara l’independentisme es rendirà de cop i volta, com pretenen els unionistes? ETA es va rendir, perquè entre altres coses era el que havia de fer, atès que l’assassinat polític és moralment reprovable, però el conflicte polític català és pacífic i per això persistirà, malgrat que hagi hagut d’aguantar la violència policial, les mentides fabricades pel govern “d’esquerra” espanyol i un sistema mediàtic que, tot i les honroses excepcions, és netament espanyolista. Oferir diàleg a qui et persegueix i t’empresona no és cap símptoma de debilitat. Al contrari. Forma part de l’estratègia de confrontació. Quan es torna a constatar que el convidat a seure a la taula es nega a fer-ho perquè desisteix d’arribar a un acord, llavors la pugna democràtica entre els adversaris és més evident que mai i dona la raó a qui reclama diàleg. És per això que l’independentisme ha de mantenir viva la confrontació amb l’Estat, per mesurar la seva força i debilitar els arguments propagandístics dels unionistes. Quan més es reclami el diàleg i l’Estat el negui, més consistent serà la reclamació democràtica de l’independentisme, més raó tindran. Només cal no badar per no equivocar-se. Oferir diàleg no pot voler dir mai, si realment acceptem que vivim sota els efectes d’un conflicte, lliurar-se a l’enemic, regalar-li els vots de la investidura, per exemple. Cal oposar-s’hi sempre perquè, seguint Hannah Arendt i molts altres pensadors de la llibertat i la desobediència, hi ha conflictes que confronten la moral dels uns amb la legalitat dels altres, la consciència amb la llei. De vegades cal desobeir perquè no hi ha cap altra opció davant la intransigència i l’arbitrarietat del poder. A la sala del Tribunal Suprem vam poder veure-ho en directe. El pitjor seria caure en el desànim.