Les mentides de la política

En política no hi ha mentides piadoses. La mentida és, en general, una asserció completament falsa, feta a consciència, contra la veritat. La mentida piadosa, tot i ser també una afirmació falsa, té una intencionalitat benvolent. L'objectiu de qui llança una mentida, segons es veu, és fer més digerible una veritat. Davant un confessor, em diuen els que es confessen amb regularitat, la penitència és diferent si el pecat és venial o mortal, piadós o malintencionat. Per mi, la mentida és sempre mentida, fins i tot quan s’obvia la veritat amb el silenci o amb l'ocultació de la veritat. Potser soc molt intransigent, però em resulta molt incòmode seguir confiant en algú que es creu amb el dret de mentir-me amb qualsevol de les variants.

Els polítics justifiquen les seves mentides piadoses amb l'argument que hi recorren per preservar l'harmonia de la societat i així evitar possibles riscos per a la seguretat nacional, per contenir friccions socials innecessàries o bé, entre altres moltes justificacions, per evitar els esclats de revolta. En política les mentides piadoses no existeixen. La mentida en política sempre s’empra per preservar qui la fabrica i no pas per esmorteir els efectes que la veritat podria tenir sobre la comunitat. Els polítics es creuen amb la potestat d’administrar la veritat amb la intenció d’enganyar. No es tracta tan sols que faltin a la veritat, és que amb l’artifici, amb el seu capteniment pèrfid, pretenen distreure la gent. Quan la gent descobreix la mentida, llavors la decepció s’escampa, que és un dels significats que el DIEC2 dona al verb enganyar. Qui enganya decep les esperances dels altres. I en política aquests “altres” són el conjunt dels ciutadans.

En un petit llibre que s’acaba de publicar, l’intel·ligent filòleg Albert Jané s’inventa —que per això també és literat— que el notari Vilamitjana escrivia aforismes en els esborranys de les escriptures que preparava. N’hi ha de molt sucosos i actuals. Només començar el duet Vilamitjana-Jané en deixa anar un que ara ve al cas: “Es poden disculpar els errors però no les raons falses amb què es volen justificar”. En política, les raons falses, les fake news, la mentida pura i dura o l’engany són sinònims. Errar, equivocar-se, no encertar-la encara que ho vulguis, és humà, per bé que quan hom s’equivoca perquè es desvia de la veritat, moralment, èticament, és condemnable. És per això que les administracions públiques disposen de codis ètics. No es pensin que fa gaire. El juny del 2016, un acord de Govern va aprovar el Codi de conducta dels alts càrrecs i personal directiu de l'Administració de la Generalitat i de les entitats del seu sector públic, i altres mesures en matèria de transparència, grups d'interès i ètica pública. El setembre del 2017, un comitè d’experts va presentar una proposta de codi ètic, en un sentit més general, per regular qüestions “relacionades amb els recursos emprats pels servidors públics, l’ús de la informació, la relació i el tracte amb la ciutadania, la relació amb l’esfera pública i els polítics, o la relació amb els grups d’interès”. El més calent és a l’aigüera. El govern espanyol també ha legislat en aquest sentit, tot i que el Reial Decret 5/2015 se centra més en el servidor públic que no pas en els alts càrrecs i els polítics. L’Ajuntament de Barcelona també disposa d’un Codi ètic i de conducta, que va entrar en vigor a finals de setembre del 2017, i que afecta electes, eventuals i funcionaris.

Aquesta setmana hem pogut constatar que la mentida en política és un pecat mortal que no es conté amb codis. L’alcaldessa de Barcelona no va actuar tan sols arbitràriament quan va decidir “muntar” una farra als terrats de Barcelona, sinó que va mentir descaradament en ocultar que en realitat el “concert” costava el doble del que havia jurat i perjurat Jordi Martí, el gerent municipal i antic capitost del PSC a Barcelona. El cost total era de mig milió d'euros. Els aplicaran el codi ètic municipal? No! Per què haurien de fer-ho, oi? Ha dimitit algú després de mentir tan descaradament? No! Quin sentit tindria assemblar-se a Justin Trudeau o a Jacinda Ardern?  No és qüestió d’ideologia, perquè ell és liberal i ella laborista, sinó d’alguna cosa més. La veritat requereix honradesa.

Durant els anys que vaig ser director de l’Escola d’Administració Pública, vaig haver d’aguantar les mirades altives de gent que ara és a l’Ajuntament perquè, és clar, ells eren més bons, més ètics, i més transparents que els independentistes, sospitosos per habitud. Ves per on, ara resulta que la corrupció ètica és la llufa que penja dels “progressistes” a Barcelona i a Madrid. A qualsevol altre lloc del món, Colau ja hauria dimitit o la pressió pública l’hauria tombat. ¿Vostès creuen que passarà alguna cosa després que la CNN hagi revelat que Pedro Sánchez s’inventa un rànquing, de la John Hopkins University ni més ni menys, per “transformar” la veritat? No passarà res. “En boca de mentider, la veritat és sospitosa”, sosté un refrany que té forma d’aforisme. Hi ha polítics que són els grans enemics de la política.