Ha calgut una pandèmia tan mortífera com l’actual per veure sense filtres com actua el govern Sánchez-Iglesias. Malgrat que Miquel Iceta i la colla de “personalitats” protegides pel Règim del 78 s’esforcin a dir que el Govern de la Generalitat ho fa tot malament, la promulgació de l’estat d’alarma i la consegüent centralització i usurpació de funcions de les autonomies fa responsable de les grans decisions el govern d’Espanya. La Llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, regula els estats d’alarma, excepció i setge (coneguda com la LOAES) i es va promulgar sense preàmbul ni exposició de motius, contràriament al que sol ser habitual en una llei. L’intent de cop d’estat del 23-F d’aquell any va accelerar l’aprovació d’una norma que, tanmateix, deixa molt clar: “La declaració dels estats d’alarma, d’excepció i de setge no interromp el funcionament normal dels poders constitucionals de l’Estat” (paràgraf 4 de l’article 1). No soc jurista i per tant no entraré en disquisicions jurídiques que no em pertoquen. Només apuntaré el que és obvi, que la LOAES no pot modificar l’estructura de l’Estat, regulada per la Constitució, fonamentada en l’estat de les autonomies.

La Constitució del 78 està sobrevalorada, sobretot en l’aspecte de l’organització territorial. Va donar origen a les autonomies, però al mateix temps va mantenir les províncies, les quals, com tothom sap, des del 1833 són la peça bàsica del poder a Espanya, en un sentit administratiu, policial i d’implantació dels col·legis professionals o de les cambres de comerç. Les províncies són la corretja de transmissió del poder de l’Estat que més clarament ha arrelat fins i tot en l’imaginari social. Arran de la polèmica decisió d’iniciar el desconfinament per províncies, saltant-se els governs, les assemblees o els parlaments autonòmics, Tatxo Benet (que celebro que hagi pogut superar la Covid-19) va fer una piulada extraordinària sobre el comentari que Joan Coromines va fer del títol del llibre de Josep Maria Espinàs Viatge al Pirineu de Lleida (1957): “Aquest senyor ha fet un llibre de viatges a un lloc que no existeix”. Certament, les províncies, com les comarques, com també deia una altra sàvia, la historiadora Núria Sales, no tenen res de natural. Són inventades pels polítics. La intel·ligència d’Espinàs, i haver-se desempallegat del franquisme, va possibilitar que la reedició del llibre a La Campana anés acompanyada del canvi de títol: A peu pel Pallars i la Vall d'Aran (1999).

Les províncies són la corretja de transmissió del poder de l’Estat que més clarament ha arrelat fins i tot en l’imaginari social

L’any 2014, l’avui diputada Aurora Madaula i jo mateix vam publicar el llibre Pàtria i progrés: La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924 (Comanegra). Hi explicàvem una anècdota del rei Alfons XIII en relació amb Llei de Mancomunitats que, de fet, també volia ser un “café para todos”. L’anècdota diu molt sobre el pensament nacionalista espanyol del monarca. Angoixat pels atacs que rebia de la dreta cavernícola i del republicanisme centralista, que veien en el decret de constitució de les Mancomunitats la ruptura d’Espanya, el rei va proposar a Cambó fer un intercanvi de cromos per evitar que Catalunya es constituís en un “cos d’estat”, tal com desitjava Prat de la Riba. La proposta reial consistia a intercanviar la província de Tarragona per la d’Osca. Sembla un acudit, però la proposta va ser feta realment, tot i que no va prosperar perquè era inacceptable per als nacionalistes catalans, que popularment tothom anomenava catalanistes (és així, senyor Torrent: no s’escarrassi a fer d’Alfons XIII).

Qui ens havia de dir que el govern social populista de Sánchez i Iglesias havia de ser més centralista que Núñez Feijóo, el president de Galícia. També és cert que presidents autonòmics socialistes, com ara el valencià Ximo Puig o la illenca Francina Armengol, s’han posat les mans al cap per la decisió del govern espanyol d’imposar un desconfinament provincial, obviant completament que els representants de l’estat a les autonomies són els seus presidents. Tots sabem per què ho fan. A Catalunya només la “jefa provincial del desconfinamiento”, la delegada Teresa Cunillera, i Miquel Iceta —que prové del PSP de Tierno Galván, un partit que era més jacobí i espanyol que el toro d’Osborne—, defensen a peu i a cavall la mesura governamental. L’alcaldessa Colau fa el que han fet sempre els comuns. S’aferra a una proposta de Manuel Valls i s’ofereix a cooperar amb Madrid per sortir de la crisi, en comptes d’exercir de capital de Catalunya i afegir-se a l’aliança nacional —de ciutadans i administracions— per sortir del túnel. Ai, perdó, no em recordava que ella és alcaldessa gràcies a Ciutadans, i la proposta de cooperar entre tots els catalans és del president Quim Torra, l’aixafaguitarres dels plans sense cap ni peus del duet Sánchez-Iglesias.