Rebroten els nostàlgics del pujolisme. El procés sobiranista ha tingut la virtut de provocar que tothom es descarés. Els conservadors de la dreta més rància i espanyoleta, per exemple, aquells que es van sumar al pujolisme agafats de la mà dels cadells intel·lectuals de Mas, avui reneguen de gairebé tot el que van fer al servei del procés sobiranista i arrosseguen els seus antics mentors —als pujolistes de veritat— cap al fang de la rendició. Com que la majoria dels mitjans de comunicació són en mans dels de sempre, o sigui dels crítics amb el nacionalisme i, per extensió, del sobiranisme, es dona la paradoxa que aquells que abans es queixaven de no tenir veu per culpa de la seva adhesió a Pujol, ara tenen el micròfon obert per atacar a cor què vols Carles Puigdemont i el president vicari, Quim Torra. Quines coses, oi? Diuen que la ruïna política de Marta Pascal va ser provocada perquè s’escoltava les prediccions de tres periodistes —dos dels quals escriuen a La Vanguardia i l’altre a El Periódico— que van aconsellar-li posar fre al procés. Els convergents de raça —aquells que menystenen els intrusos— acostumen a equivocar-se sempre. Els fascinen els llepes.

Aquesta mena de gent vol convertir el procés sobiranista en una marató sense fi mentre en fan tertúlia en els reservats dels restaurants més selectes de la ciutat i posen a caldo els polítics empresonats o exiliats. No repeteixen el mantra d’ERC sobre la necessitat d’eixamplar la base perquè els queda una mica de fetge, però ataquen sense pietat els intents de fer república amb una mica de coherència. La nostàlgia per l’ordre és el que caracteritza els reaccionaris de tot el món. I això posa al mateix nivell antics alts càrrecs de la Generalitat, de l’època d’Artur Mas, avui ariets contra Puigdemont, i Manuel Valls, que és la personificació de qui es proclama partidari d’una Barcelona sotmesa a la “llei i la seguretat” contra els musulmans i els immigrants en general i, ara i aquí, contra el sobiranisme català. Almenys aquesta va ser la seva recepta quan era primer ministre francès. Una part del personal del pujolisme ja era això: una barreja feta de reaccionaris i d’il·lustrats amb ínfules, el nacionalisme dels quals els portava a defensar polítiques típiques de la dreta.

La crisi va despullar el rei i tothom va constatar que la Generalitat era una gestoria i poca cosa més

L’altre dia llegia un article que elogiava Macià Alavedra i n’excusava la part fosca, la de l’home gasiu i acaparador que no va dubtar a aliar-se amb qui fos —amb morralla criada al PSC— per alterar el preu de les coses i enriquir-se. Ser intel·ligent no exonera ningú d’esdevenir un immoral. Més ben dit, hauria d’estar doblement penat. Perquè que un idiota s’equivoqui potser és perdonable, però que un paio sobradament preparat i que ho ha tingut tot a la vida ens aixequi la camisa, és imperdonable. És llavors quan la pàtria és un solar ple de deixalles i la bandera un tros de tela acolorit. Ja veurem què dirà la història del pujolisme d’aquí a cent anys. Em vaig aventurar a pronosticar-ho en un article que em van publicar els que avui m’ataquen sense pietat perquè avui sostinc el mateix que sostenia en aquell moment. El pujolisme va ser un còctel dolcet que combinava un nacionalisme fort —que els catalanistes light d’ara llavors combatien perquè no podien assumir-lo— i un sobiranisme amb molta retòrica i poca molla. El pujolisme era un possibilisme eixorc que, com es va poder constatar durant la darrera crisi econòmica, va portar el país a un carreró sense sortida. La crisi va despullar el rei i tothom va constatar que la Generalitat era una gestoria i poca cosa més. El famós “peix al cove”, que va substituir la negociació política de veritat sobre l’estatus de Catalunya, per por o per manca de voluntat, ha tingut uns efectes nefastos. No va servir per ampliar l’autogovern i, a més, va alimentar la idea, completament falsa, que Catalunya s’enriquia a costa dels espanyols.

Els neopujolistes volen tornar a les pútrides aigües del règim del 78. Hi vivien bé. Molts s’hi sentien còmodes amb el càrrec i la pagueta i uns altres s’hi van enriquir fraudulentament mentre els “amics” miraven cap a un altre costat. Fins i tot la patronal espanyola, acompanyada dels mansois sindicats, vol ajudar els neopujolistes a fer aquest canvi de sentit, com quan, pels volts del 23-F, l’actual patró de patrons va publicar el llibre España en dirección equivocada amb solucions dictatorials. El patró de patrons vol ajudar a la “rectificació” catalana, que és el mot d’ordre de l’establishment, seduint a alguns dels segrestats a Lledoners. Quan veus els personatges que s’ajunten per enterrar en vida els presos i els exiliats, que són la icona visible de la resistència a la repressió, t’adones que la revolució dels somriures hauria d’haver estat més decidida i emular els revolucionaris de 1789. Ja hi haurà temps per desbrossar el gra de la palla. Al capdavall, el vent de la llibertat ja ha despullat molts impostors.