Pagar per avançat

Té raó Laura Borràs quan diu que ERC ha decidit pagar al PSOE per avançat. Negociar no vol dir claudicar a canvi de res. No se sap què li devia ERC al PSOE, però la realitat és que Esquerra té una estratègia que consisteix a acceptar les bones paraules com a penyora per una futura taula de negociació. Tornem a principis dels noranta, quan tot eren bones paraules. Tothom ha pogut constatar que Pedro Sánchez fa el que vol, fa i desfà la taula de negociació al seu gust. Llavors és quan el bomber Rufián ha d’acudir amb la mànega per apagar el foc amb un rajolí d’aigua beneita, perquè la gent ja comença a sospitar que entre els uns i els altres els han aixecat camisa. L’episodi de dilluns de la setmana passada, quan Roger Torrent, escudant-se en els lletrats dels Parlament —que són sempre partidaris de retre les armes—, va deixar sense escó el MHP Quim Torra, i la reacció oportunista de Pedro Sánchez, demostren quina és la intenció d’Esquerra des que va decidir pactar unilateralment la investidura del govern de coalició espanyol. La proclamació de Clara Ponsatí com a eurodiputada, malgrat que la JEC havia decretat deixar la plaça vacant, la mateixa setmana que Torrent acata l’ordre d’aquest òrgan subsidiari posa llum a la foscor. Tots els crims es resolen amb la claror i desobeir la JEC era, per dir-ho així, de franc.

Objectivament, ERC s’ha carregat el Govern Torra per forçar unes eleccions i, si finalment l’encerten i les guanyen, esdevenir protagonistes del nou “peix al cove” autonòmic. Han arribat a la conclusió, per mi falsa, que la gent no està per desobeir. La prova que aquesta és la intenció són els articles i les piulades de l’univers mediàtic d’Esquerra, que cada dia és més intransigent i ofegador, que de seguida que van saber que Sánchez havia dit que “donde dije digo, digo Diego” es van llançar a justificar-lo amb l’argument que era lògic perquè el Govern Torra que ells havien enfonsat estava esgotat. La piulada de Toni Soler en resposta a Jordi Borràs, repiulada per Rufián, va ser la més descarnada, més reveladora de com pensen determinats sectors independentistes, que, a més, després tenen un programa de TV per desprestigiar la política i els adversaris: “Sí... com refiar-se de Torra. O et pensaves que aniria a la taula a fer-la funcionar?” —va deixar anar el productor televisiu. A Catalunya hi ha el costum, ben estès, de culpar els polítics catalans del que no rutlla amb Madrid. És que és el MHP Torra —o el president que sigui— qui té l’obligació de fer funcionar la negociació amb Madrid? Si la taula de negociació no ha de servir per negociar l’autodeterminació, llavors quin sentit té? Si la via unilateral no ha servit per assolir l’objectiu i la taula de negociació tampoc no servirà per acordar un referèndum d’autodeterminació, llavors, insisteixo, quin sentit té negociar? Ho dic perquè tot l’embolic actual va néixer de la negativa del tripartit del 155 —PP, PSOE i Cs— a acordar una sortida pactada i de la posterior repressió de l’1-O i de l’aplicació del 155. L’independentisme ha guanyat reiteradament les eleccions i els partits unionistes s’han negat a escoltar l’exigència popular de la majoria independentista que reclamava votar lliurement el futur de Catalunya. La coalició PSOE-UP continua sense atendre aquest reclam i, a més, pretén que ERC li aprovi els pressupostos a canvi, novament, de res. O potser sí, d’unes engrunes pressupostàries per tapar forats. Ni tan sols aconseguiran el que Pujol i Duran i Lleida van arrencar al PP amb el pacte del Majestic. Paradoxes de la política catalana.

L’avançament electoral, que no se sap quan serà, donarà la possibilitat de triar entre els que paguen per avançat, i fins i tot donen crèdit als repressors, i els que creuen que només la desestabilització pot forçar l’Estat a negociar

El temps i el mètode és el que separa JxCat de l’orientació que ha adoptat ERC. Per a Junts la taula de negociació només té sentit al final d’un procés llarg d’aproximació, guiat per un tercer actor, que és qui intervé entre les parts per posar-les d’acord. Les profundes discrepàncies que separen els independentistes de l’Estat no es resoldran només amb copets a l’esquena. Això fins i tot ho sabia Tarradellas quan va pactar amb Suárez. El que no puc entendre és per què s’ha renunciat tan ràpidament a la idea de la mediació, quan fins i tot José María Aznar va admetre-la per negociar amb els terroristes d’ETA. El PSOE, que és més jacobí que el PP, la rebutja per principis, però que ERC hi hagi renunciat a la primera de canvi no s’entén gaire. Així com el 27-O tenien pressa per arrossegar Puigdemont a l’abisme, ara sembla que tinguin pressa per arribar a la Generalitat i aconseguir, segons la descripció grandiloqüent dels seus “ideòlegs”, l’hegemonia. Quan no tens Estat, l’hegemonia és un miratge, ja que, posats a ser gramscians, és des del poder, des del domini, que es pot assolir l’anhelada supremacia. Però la Generalitat no és un poder real. És una gestoria de recursos massa pomposa pel que realment és. Els actuals dirigents d’ERC aspiren a controlar l’administració autonòmica catalana per resoldre d’una vegada el complex de pàries que arrosseguen des de fa anys.

L’avançament electoral, que no se sap quan serà, donarà la possibilitat de triar entre els que paguen per avançat, i fins i tot donen crèdit als repressors, i els que creuen que només la desestabilització pot forçar l’Estat a negociar. De fet, és el que ha acabat passant. El PSOE només s’ha allunyat del PP i de Cs quan no ha tingut cap altre remei. Per tant, les eleccions no seran un combat entre moderats i radicals, com volen plantejar els articulistes conservadors que ara són corejats pels que abans els acusaven de convergents, sinó entre dues vies diferents de resoldre aquest conflicte. El debat serà entre els que propugnen negociar al principi a canvi de res i els que defensen que la negociació és el resultat d’un procés durant el qual cal debilitar tant com es pugui l’Estat. Si aspires a la victòria, és insensat enfortir l’enemic. Aquesta mateixa dicotomia va enfrontar Churchill amb Neville Chamberlain i Lord Edward Wood, comte d’Halifax, quan el 1938 van negociar amb Hitler amb l’argument que mentre la Gran Bretanya no fos forta calia adaptar-se a les “circumstàncies i acceptar amb paciència i bon humor accions que ens agradaria tractar d’una manera molt diferent”. Churchill va optar per no acceptar aquell pacte i va guanyar. Mostrar la teva feblesa és el pitjor que es pot fer. Els poso un exemple, molt senzill, que els negociadors d’ERC van saber utilitzar per obtenir els departaments més importants d’aquest Govern sense haver guanyat les eleccions del 21-D. JxCat va cometre l’error d’enviar com a negociadors dos presos (momentàniament en llibertat), que en condicions normals no s’haurien deixat entabanar. Tot pres és dèbil i així és com ERC es va quedar amb el 70% del pressupost, encara que no s’hagi notat gens en la gestió d’aquests dos anys. Furgar en la debilitat és sempre una bona estratègia. El problema és que ERC només és hàbil quan es tracta de ficar el dit a l’ull a JxCat o la CUP. Davant el PSOE es torna un partit mansoi com un gos que lladra i no mossega.