Suposo que vostès coneixen el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, encara que no siguin religiosos, com jo mateix. Els refresco la història. Un dia, Jesús era amb els seus amics, els apòstols. La gent, en veure’ls, s’acostava per escoltar com Jesús, el Jesús de Natzaret, parlava de déu i de la manera com ajudar els altres. Cada vegada es congregava més gent, fins a agrupar una gran multitud. Passaven les hores i es va fer tard. Un dels apòstols va dir a Jesús: “Mestre, digues a aquesta gent que se’n vagin a casa seva a sopar”, I Jesús li va respondre: “Doneu-los vosaltres menjar”. L’apòstol va replicar: “Mestre, són milers de persones. No tenim menjar per a tots”. Aleshores, un nen va oferir tot el pa i els peixos que tenia per compartir-los amb la gent. Jesús va agrair al nen un gest tan generós, va beneir les cistelles que de cop es van omplir de pans i peixos. No em diran que no és una faula bonica. Traspua fe i generositat. La paradoxa del món d’avui és que per donar de menjar a tothom no caldria recórrer a la miraculosa multiplicació dels pans i els peixos. Ja ho sabem, però hi ha a qui li agraden les paradoxes per enunciar teories contràries al sentit comú. 

L’última paradoxa que s’ha posat de moda entre els integrants de la coalició contra Puigdemont és com el miracle dels pans i els peixos però a l’inrevés. Aquesta és una coalició estranya, que agrupa de tot, des d’unionistes purs, fins al que queda de la tercera via, juntament amb antics dirigents de Societat Civil Catalana i, és clar, els independentistes ressentits. Una barreja de gent que fins fa quatre dies es combatia l’una a l’altra, però que ara aparenta sentir-se còmoda anant tots de bracet perquè tenen al davant un enemic fort, que els costa d’eliminar de l’equació amb la qual es vol acabar amb la lluita per la independència. Un aggiornamento que no s’assembla de cap manera al reformisme de Joan XXIII. Més aviat és liquidador de l’1-O i de l’autodeterminació, amb la cara de Puigdemont al bell mig de la diana. Els oracles intel·lectuals d’aquesta coalició s’han inventat una paradoxa ben curiosa. La paradoxa és aquesta: “a les properes eleccions es podria donar que el vot independentista sumés més que mai, malgrat que són menys que fa dos anys els que volen la independència”. Déu-n’hi-doret! Com s’entén aquesta paradoxa? Si la cistella és plena de pans i peixos, com és que el miracle consisteix a fer passar gana a la multitud que dona suport a la independència? No hi ha ningú amb dos dits de seny que pugui creure’s aquesta faula miraculosa que ni tan sols té el sentit moral, d’exaltació de la generositat, del nen que va oferir a Jesús els minsos pans i peixos i que el de Natzaret va multiplicar.

Més que una paradoxa, el raonament dels oracles de la renovada tercera via és un argument pervers, pervertidor del vot. Les estadístiques, que sovint les carrega el dimoni, assenyalen des de fa anys una mena d’empat tècnic entre els seguidors de la solució independentista i els contraris, i unes vegades van per davant els partidaris del sí i unes altres els del no. També fa molts anys que aquestes mateixes estadístiques assenyalen que un 80% de la població està a favor de resoldre el conflicte mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació. D’aquí surt la campanya que l’entorn d’ERC ha posat en marxa amb aquest lema. Per tant, no sembla que s’hagi mogut res. Però si finalment, com proclamen els profetes que anuncien l’apocalipsi, els partits independentistes sumessin més suports que mai, llavors quin seria el miracle? L’única conclusió possible seria que en les properes eleccions l’unionisme s’abstindria, a diferència del que va passar el 21-D. Però els oracles, els salvadors de la “dissortada pàtria”, desfiguren els fets perquè no entenen el canvi històric que s’ha produït a Catalunya i volen fer entrar el clau per la cabota. L’independentisme és avui majoritari perquè ha canviat la mentalitat de l’antic electorat nacionalista, malgrat els dolços cants de sirena que se s’emeten des de Poblet i del desig de l’independentisme autonomista, que per altra banda és un oxímoron, de posar el fre.

Al capdavall, en les democràcies consolidades que no creuen en els miracles de les democràcies populars o dels règims autoritaris amb eleccions, l’important, el que compta, és el vot de les persones

L’objectiu dels apòstols d’una negociació sense exigències, el que va per sota de la paradoxa que diuen detectar entre l’augment del vot independentista i la disminució dels partidaris de la independència, és deslegitimar una eventual victòria electoral independentista. L’argument serà aquest: “Sí, sí, els pans i els peixos s’han multiplicat, però són de plàstic perquè no tots els vots als partits independentistes són realment independentistes”. Un circumloqui malvat que explica més coses sobre com pensa qui el defensa que sobre la realitat que diu observar. Un autoengany, també, tan gran com quan alguns independentistes feien el raonament oposat en relació amb els comuns. Anaven dient que una part de l’electorat de Catalunya en Comú era independentista i que per això calia esperar-ne la maduració. Les lloances a l’exèrcit espanyol i “al nostre país” d’un diputat comunista que ha passat per tots els partits fins recalar a ERC, demostren que fins i tot els sobiranistes d’aquell entorn són poc independentistes. El canvi d’opinió del ministre-professor sobre l’autodeterminació n’és un altre exemple. Tots dos eren del mateix ambient polític i mentre un diu haver-se sumat a ERC sense ser independentista, l’altre és ministre del govern espanyol i participarà en una taula de negociació que es nega a discutir sobre el que ell abans creia que era la solució al llarg conflicte. Entre tots dos, la suma és zero.

Com s’hauria d’interpretar, doncs, la victòria independentista amb menys independentistes que anuncien els profetes? Em sembla evident que els que postulen aquesta paradoxa des de Catalunya volen reforçar la posició resignada, de claudicació, d’ERC. De vegades les teories són més demostrables que els miracles de Jesús. La realitat és tossuda. Al capdavall, en les democràcies consolidades que no creuen en els miracles de les democràcies populars o dels règims autoritaris amb eleccions, l’important, el que compta, és el vot de les persones. I és pel seu vot que coneixerem aquestes persones, els independentistes, i no pas per les interpretacions forçades que facin d’aquest vot els que creuen que la seva autoritat analítica és divina.