1. L’assumpció del dol. Arran de la mort la setmana passada de Joan Didion, l’escriptora californiana que un bon dia va confessar que el gran Ernest Hemingway havia exercit una forta influència sobre ella, vaig sentir la necessitat de rellegir Blue Nights (2011), el segon dels seus dos llibres dedicats a la pèrdua. En aquest cas, a la mort, a trenta-nou anys, de la seva filla adoptiva, Quintana Roo. El primer d’aquests llibres de dol, L'any del pensament màgic (2005), és el més conegut, i Didion va escriure’l sota l’impacte de la mort sobtada del seu marit, també escriptor, John Gregory Dunne. Recordo molt bé on vaig comprar Blue Nights. Va ser a Foyles, la imperial llibreria londinenca de quatre plantes fundada el 1903. Vaig triar aquest llibre per regalar-lo a una persona estimada. Es poden regalar llibres que tracten de la mort precisament quan tens necessitat de viure i estàs enamorat. És un carnet de presentació, un senyal de maduresa, parlar de la mortalitat amb qui aspires a viure eternament.
2. Obrir la ment. Si a les pàgines del llibre dedicat al seu marit, escriure sobre la mort va servir a Didion per abordar temes tan universals com la passió, la vida de parella o els temors de dues persones que es dediquen al mateix ofici. A les pàgines que s’anuncien com l’observació del capvespre vital, fent servir la metàfora de l’heure blue, com l’anomenen els francesos —l’hora violeta per a nosaltres—, hi predomina la reflexió, de vegades atribolada, sobre l’envelliment, la pèrdua i la por. Els polítics llegeixen poca literatura. Estaria bé que dediquessin una part del seu temps a llegir ficció. Encara que sembli una paradoxa, estic segur que els inspiraria. Per copsar la realitat és tan important pensar-la des de l’humanisme com aprendre-la amb un d’aquells informes “tècnics” que encarreguen i que sovint tampoc no llegeixen. La literatura ensenya a viure, tant o més que la història, però aporta alguns elements de virtut que ajuden a governar des de la vida.
Es poden regalar llibres que tracten de la mort precisament quan tens necessitat de viure i estàs enamorat. És un carnet de presentació, un senyal de maduresa, parlar de la mortalitat amb qui aspires a viure eternament
3. Perdre la por. La política està massa viciada. Els polítics viuen en un cercle tancat, auto referencial, que s’alimenta d’un entorn sovint adulador i sectari. Pensar amb independència de criteri en un ambient així és molt difícil. I expressar dubtes és interpretat, inequívocament, com un signe de debilitat. He estat a prop de diversos polítics i els podria posar molts exemples per demostrar-los el perquè d'un judici tan sever com aquest. Els polítics actuen amb por. Tenen por de perdre les eleccions o bé de no poder guanyar-les, el que té uns efectes idèntics. Tornem a Didion. De la mateixa manera que a la vida ens neguem a afrontar fets tan humans i inevitables com són la vellesa, la malaltia i la mort, la majoria de polítics no tenen el coratge de dubtar de les certeses absolutes que s’alimenten de la ideologia. No hi ha pitjor mal que aquell que es presenta amb l’aparença del bé. El mal triomfa quan una idea gran és furtada pels dimonis de què parlava Dostoievski i es difon arreu entre altres imbècils com ells.
4. Assumir la realitat. L’endemà del cap de setmana nadalenc de l’any passat, el dilluns 28, el govern de la Generalitat havia de decidir si calia estendre a la resta del país el confinament que regia a la Cerdanya i al Ripollès. Les mesures restrictives sobre mobilitat, activitat social, teletreball i altres aspectes ja havien estat decretades. Si no m’erro, al final el confinament total no es va produir. Han caigut els fulls del calendari com muden cada any els arbres i tornem a viure la incertesa de si, passat Nadal, haurem de reactivar les mesures dures que restringeixen la llibertat individual per protegir la salut pública. I dubtarem si tot plegat serveix per a alguna cosa. Des que es va declarar la pandèmia, he vist morir familiars i amics. Jo mateix l’he passada entrant i sortint de l’hospital per afrontar el càncer. Tinc el dol enganxat a la pell, com molta altra gent. Fins al dia 24 de desembre, havien mort a Catalunya 66.680 persones, 24.434 de les quals per Covid. No són els morts els que ploren, són les famílies. Els governants haurien d’aprendre a adreçar-se als ciutadans com el que són. Com persones humanes que aspiren a no tenir por de viure i que, de més a més, volen viure bé. Tranquil·litzar la consciència del poble és l’aspiració de tots els totalitarismes, si bé no aporta res. Coratge.