El 1966, José Luis Moreno (1935-2016), que duia el nom artístic “José Luis y su guitarra”, va anunciar el llançament d'un senzill anomenat Gibraltar. La cançó, musicalment infame, pretén narrar passatges de la història amb la intenció de recordar al món l'espanyolitat del Penyal i defensar-la. Més que una cançó, amb una tornada que deia: “Esta es la verdad, la pura verdad, esta es la verdad sobre Gibraltar”, es tractava d'un altre d'aquests estratagemes propagandistes del règim de Franco, atiant el nacionalisme tronat de llavors. Franco va estar a punt de participar en la Segona Guerra Mundial. Si finalment no ho va fer va ser, segons explica Manuel Ros Agudo a “Preparativos secretos de Franco para atacar Gibraltar (1939-1941)”, perquè les contrapartides territorials que exigia per participar-hi (Marroc francès, Oranesat a Algèria i una ampliació de la Guinea espanyola) no li van ser garantides per escrit per part dels seus socis de l'Eix. Segons s'havia previst, l'entrada en guerra d'Espanya havia d'iniciar-se amb un atac per sorpresa contra Gibraltar. Ros demostra al seu article que Franco portava més d'un any preparant un atac exclusivament espanyol contra la colònia britànica. No se’n va sortir.

La reivindicació franquista del Penyal, aquest "Gibraltar espanyol!" corejat per les masses enfervorides a la plaça d'Orient, no era una cosa nova. Des del segle XVIII, poc després que Espanya es veiés obligada pel tractat d'Utrecht de 1713 a cedir a Anglaterra el penyal de Gibraltar, la reivindicació és immediata. Des de llavors, Gibraltar ha estat sempre el més important i imprescindible punt de referència del nacionalisme espanyol. Ho va explicar molt bé Isidro Sepúlveda Muñoz en l'article “Instrumentalización nacionalista del irredentismo español: Gibraltar y el nacionalismo español”, publicat el 1996 en una bona revista italiana que ja no s'edita, Spagna contemporánea. En aquest article, Sepúlveda ofereix una detallada reconstrucció dels diferents arguments de diversos polítics i intel·lectuals a favor de la reconquesta del Penyal. La seva conclusió era que Gibraltar va ser un dels pocs temes sobre els quals no hi havia dissensió entre els diferents corrents ideològics espanyols. La vida sigue igual, per resumir-ho amb una altra melodia dels temps franquistes. Josep Borrell, el loquaç i mentider ministre socialista, defensa les mateixes ximpleries que ha defensat l’ultranacionalisme reaccionari espanyol des de la "humiliació" posterior a la fi de la Guerra de Successió espanyola, la que va implantar a Espanya la monarquia dels Borbons. La guerra no va acabar aquí, ja que van seguir les hostilitats fins a juliol de 1715, quan el marquès d'Asfeld va prendre Palma de Mallorca, per acabar de destruir el món foral de l’antiga Corona d’Aragó.

Si el nacionalisme espanyol no fos tan gallard i agressiu, tan ultra, s'hagués adonat que es poden compartir moltes coses sense necessitat de pertànyer al mateix estat

El nacionalisme espanyol és profundament historicista. La persistent reivindicació del penyal de Gibraltar i el tint radical d'aquesta demanda l'ha perjudicat molt. Si donem crèdit a l'estudi Bordering on Britishness de l'antropòleg i catedràtic de Sociologia a la Universitat d'Essex, el gibraltareny Andrew Canessa, Espanya va perdre la batalla emocional i política a Gibraltar des del moment en què l'agressivitat franquista va posar en guàrdia els habitants. Els gibraltarenys no se senten espanyols, que és el que passa quan una comunitat aconsegueix resistir les agressions d'un estat nació famolenc de grandesa. Abans de la guerra civil espanyola les relacions culturals, de parentiu i econòmiques eren molt profundes. Un terç dels matrimonis es produïen entre homes gibraltarenys i dones espanyoles. Franco els va voler espanyolitzar i quan no ho va aconseguir els va voler aïllar. Avui Gibraltar és un territori de la "comunitat britànica", segons expressió del govern de Londres, la població, fins i tot la que té parents a Espanya, està farta del nacionalisme espanyol. Molts gibraltarenys només parlen anglès per afirmar la seva identitat i no només per despit.

L’èxit dels seixanta de José Luis acabava així: “Han pasado los años por el Peñón y la bandera inglesa ondea al sol, mas a pesar de todo, el mundo no ha olvidado que Gibraltar será siempre español... mas a pesar de todo, el mundo no ha olvidado que Gibraltar será siempre español”. La UE queda advertida, encara que em sembla que ha quedat clar que els 27 han passat pel damunt de l'advertència del cantant pop espanyol. Theresa May també ha fet el mateix amb les exigències del partit unionista nord-irlandès, el seu aliat a Westminster, que li exigia mesures que evitessin l'inevitable, que els Acords de pau de 1998 seguissin vigents i, per tant, que la reunificació irlandesa seguís el seu curs natural. Si el nacionalisme espanyol no fos tan gallard i agressiu, tan ultra, s'hagués adonat que es poden compartir moltes coses sense necessitat de pertànyer al mateix estat, ni adoptar la nacionalitat imposada per un altre. No dona més de si, i de la mateixa manera que als falangistes la reivindicació del casticisme castellà va servir-los per “nacionalitzar” Loiola, als ultranacionalistes d’ara els perd el blanc i negre de José Luis amb la seva guitarra.