Polític escarmentat, governant perdut

1. El pessimisme porta a la decadència. El pessimisme obre la porta a la depressió. Si en les persones deprimides l’afebliment de l’ànim genera pensaments negatius per una manca de raonament intel·lectual, quan parlem de política el pessimisme és el primer símptoma que s’ha entrat en un cul-de-sac. El procés independentista s’ha acabat, almenys de la manera que s’havia entès durant la dècada passada. No em reca coincidir amb el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños. El PSOE ha aconseguit imposar a Esquerra, mitjançant la intermediació dels abertzales, una via de col·laboració que exclou la independència de Catalunya. La mala digestió dels fets d’octubre del 2017, que els republicans interpreten com una derrota, els condiciona. El seu pessimisme és com l’arbre que no els deixa veure el bosc. No cal tornar-hi. La història posarà tothom al seu lloc. Ara ja sabem, i ha costat força saber-ho, fins a quin punt el Sis d’Octubre de 1934 va ser resultat d’una competició interna d’Esquerra. Passen els anys i l’ADN destructiu es transmet de generació en generació. És un estigma republicà que ara s’amaga rere una disciplina partidista pròpia dels partits leninistes i dels silencis que imposa el temor a perdre la feina. És un capteniment molt humà, però descaradament antipolític. A Junts, per parlar d’un altre partit amb els mateixos vicis, li costarà més plantejar-se una crisi de govern, que no estic reclamant de cap manera, per la ximpleria d’obligar els consellers a abandonar l’escó. Si salten del Govern, es queden a la intempèrie.

2. L’endemà del teatre que van representar els ministres del PSOE i els consellers d’Esquerra al Palau de la Generalitat, el ministre Bolaños va declarar a RAC1: “L’acció política d’un govern no pot condicionar el següent” i, per tant, la continuïtat del diàleg dependrà dels resultats de les pròximes eleccions. El ministre va assegurar que amb l’evolució de la negociació demostraran que és “útil” i serveix “perquè Catalunya normalitzi la seva situació”. Aquest és l’objectiu: “normalitzar”. El ministre exposa en veu alta el que tothom sap. Aquesta taula de diàleg no és entre l’Estat i la Generalitat, sinó entre partits. És per això que no s’entén el psicodrama que va organitzar el president Aragonès quan Jordi Sànchez va comunicar-li qui hi assistiria en nom de Junts. Pedro Sánchez, que segueix les doctrines d’Iván Redondo sense el cost de tenir-lo al costat, no volia de cap manera tenir al davant dos ex-presos polítics. Ja es veu que Roger Torrent, malgrat el seu ego expansiu, no representa el mateix que els dos Jordis de Junts. El dimecres al matí l’expresident del Parlament era al TSJC per afrontar la demanda de la Fiscalia per desobediència al Tribunal Constitucional, i a les cinc de la tarda s’asseia, com si no passes res, a dos metres escassos de qui ho havia ordenat. Ningú no va fer-ne cabal, ni tan sols l’interessat. L’encausat i el conseller anaven vestits amb la mateixa americana al matí i a la tarda per saludar un Pedro Sánchez pletòric. I això que l’octubre del 2019 Sánchez va engegar la via judicial, contra ell i tota la mesa del Parlament, per aturar l’acció política, com abans ho havia fet Mariano Rajoy, de l’independentisme. La “normalitat” és això. Com també ho és tornar a les portes giratòries d’abans, cosa que ja han fet dos ex-alts càrrecs d’Esquerra (contravenint fins i tot el codi ètic promogut per ells): Josep Ginesta (ara secretari general de PIMEC) i Miquel Gamisans, contractat per un lobby integrat per antics polítics del PP i del PSOE per mercadejar amb els fons europeus Next Generation.

El temor ha estat des de sempre un dels aliats més fidels del poder. La creació d’atmosferes de por és molt eficaç, fins i tot quan són artificials, per desarticular l’adversari

3. La inicialització que reclamava ahir Jordi Barbeta en la seva columna setmanal ja fa dies que va començar. Només els interessats coneixen els termes de l’acord entre Esquerra i el PSOE per aconseguir els indults. Costarà molt esbrinar les concessions que els presos han hagut de fer per rebre un indult parcial, però és evident que Esquerra no proposa ara el mateix que abans del 2017. El gir ha estat tan radical, que és legítim sospitar que no ha estat perquè sí, per una simple maduració política. Hi ha hagut altres motius, més enllà dels provocats per la por, que en aquests moments no coneixem. Tenir por és legítim humanament. A mi també em costa d’entendre què pensa una persona que s’immola, com feien els monjos budistes o més tard han fet els terroristes islamistes, per defensar una idea. Però fer política amb por només abona el temor col·lectiu. El temor ha estat des de sempre un dels aliats més fidels del poder. La creació d’atmosferes de por és molt eficaç, fins i tot quan són artificials, per desarticular l’adversari. I un d’aquests artificis és, per exemple, que només es podrà negociar amb el PSOE i per això ara és el moment. Sembla mentida que Esquerra no hagi après que Felipe González va organitzar els GAL per acabar amb el conflicte basc i, en canvi, que Aznar va negociar amb ETA sense reparar en res. L’ADN socialista també s’hereta. A més, històricament, Catalunya ha obtingut més rèdits negociant amb el nacionalisme espanyol conservador al poder que quan han manat els jacobins nacionalistes (liberals, republicans o socialistes).

4. És cert que un fracàs polític es rectifica amb un canvi de plantejament. Repetir les mateixes accions no és una opció. Però una cosa és planificar una nova estratègia per aconseguir la independència i una altra abandonar l’objectiu. Aconseguir la independència a l’Europa occidental no és fàcil. De fet, són ben poques les independències assolides durant el segle XX: Noruega (1905), Irlanda (1919, que la Gran Bretanya va acceptar el 1921), Islàndia (1944) i Malta (1964). A l’Europa oriental n’hi ha hagut moltes més, però molt més problemàtiques, llevat del cas de la darrera partició de Txecoslovàquia (1989) i de la separació de Finlàndia de Rússia aprofitant la Revolució bolxevic. Jo no soc dels que van dient que els dirigents de l’1-O ens van enganyar. No ho crec. No he cregut mai que s’haguessin plantejat anar de catxa amb l’amenaça de proclamar la independència per aconseguir, simplement, fer asseure en una taula de negociació l’Estat. Al contrari. Hi havia una clara voluntat de fer el salt definitiu. Inclús l’Estat ho va percebre. El que va fallar és la teoria, dissenyada per l’exvicepresident del Tribunal Constitucional, el professor Carles Viver i Pi-Sunyer, que era possible arribar a la independència transitant de la llei a la llei. Canviar la legalitat només és possible si tens al teu costat una força coercitiva. La via Viver era copiada de la Transició. Tanmateix, patia del defecte que no va tenir en compte, i no era un aspecte menor, que fins i tot en el cas espanyol la Transició va estar a punt de naufragar a mans dels militars i del mateix Rei. El clímax va ser el 23-F. Encara que l’acabessin jutjant, els dirigents del procés sabien quina era la posició del major Josep-Lluís Trapero. Se’l va jutjar per escarmentar-lo, per inocular-li d’una vegada i per sempre el temor del déu Estat. Ha après la lliçó. També Esquerra. En les pròximes eleccions sabrem quanta gent sosté que el 2017 va ser el “1919 irlandès” dels catalans i quanta fa costat a tornar al no-res.