Debat d'investidura de Pere Aragonès / Sergi Alcàzar
1. A Europa els governs de coalició són habituals. No sempre ha sigut fàcil acordar-los. El cas de Bèlgica, que ha arribat a estar més d’un any amb un govern en funcions per la manca d’acord, és el que més s’assembla al que està passant ara a Catalunya, perquè allà, com aquí, també cal tenir en consideració dos eixos: l’ideològic i el nacional. Que un govern estigui molt de temps en funcions no és l’ideal, però no cal escandalitzar-se més del compte. ¿Què és millor, un govern com el de la legislatura passada, que de fet eren dos governs en un, o generar un ambient de confiança per aconseguir finalment un bon acord? La resposta és clara. Catalunya necessita un bon govern i cap partit està en condicions de governar en solitari. Per tant, la coalició és imprescindible. No sé si els negociadors d’Esquerra i Junts han llegit el petit manual que ha publicat el professor Jordi Matas Dalmases per formar governs de coalició, però els aconsello que ho facin. Podrien llegir-lo com un llibre d’autoajuda, de superació emocional.
2. Malgrat que es podria dir que Catalunya ha estat governada des del 1980 per governs de coalició, no hi estem acostumats. A més, no era el mateix la coalició formada per CDC i UDC, que tenia l’estabilitat que té encara l’acord entre la CDU alemanya i el CSU bavarès, perquè es basava en un pacte previ, que els governs dels dos tripartits, formats pel PSC, ERC i IVC-EUiA, i que van patir tamborinades des del primer moment. L’afinitat ideològica entre els partits no va aconseguir suavitzar els recels entre ells. Suposo que tothom recorda que Josep-Lluís Carod-Rovira va haver de dimitir el càrrec de conseller en cap el 28 de gener del 2004, quan només feia 37 dies que havia estat nomenat, o la ruptura del govern Maragall el 2006 i l’avançament de les eleccions arran de l’oposició d’Esquerra a l’Estatut. Són èpiques les batusses i les travetes entre convergents i democratacristians, però com que eren professionals del poder, van saber rentar la roba a casa per aguantar vint-i-tres anys, que no són pocs, al capdavant de la Generalitat. Tothom els criticava, però els que més ho feien són ara els més nostàlgics de la “professionalitat” pujolista.
Les coalicions funcionen quan al capdavant hi ha un lideratge fort. Aquest va ser el problema de la passada legislatura, perquè el president Torra no va ser mai un líder reconegut internament, ni tan sols quan va fer alguna cosa bé
3. La negociació entre Esquerra i Junts està encallada i les tertúlies públiques i privades no preveuen que puguin arribar a un acord a finals d’aquest mes. No té sentit posar-se a discutir qui té la culpa d’aquest retard. Tinc escrit que Esquerra es va equivocar delimitant l’acord amb Junts al perímetre que imposava l’acord anterior entre els republicans i la CUP. De la mateixa manera que puc entendre les raons per les quals Esquerra va fer-ho així, també entenc que els de Junts no se sentin vinculats a un pacte que és, més que un acord de coalició, una carta ideològica i irrealitzable als Reis d’Orient. Esquerra ha volgut taponar des del principi la temptació de la CUP d’enviar un altre president a la paperera de la història amb un acord que els dona peixet. Si ho han fet per això, llavors cal que Esquerra assumeixi que Junts es faci l’orni i els recordi que ells representen l’independentisme centrat, que creu en l’escola i la sanitat públiques i concertades, en un estat del benestar sostenible i en la col·laboració entre les empreses i el sector públic. Aquesta és la millor manera de ser progressista en un context de crisi com l’actual que cap govern pot posar en qüestió amb idealismes populistes.
4. Un acord de coalició comporta pactar un programa de govern i la composició de l’executiu que el desplegarà mitjançant els seus ministeris o conselleries. El març del 2018, els negociadors d’Esquerra i Junts van pactar la investidura de Torra amb un seguit de propostes que vostès farien bé de llegir (cliquin aquí), perquè en fer-ho s’adonaran del fariseisme de les discussions actuals. La proposta era una evolució de l'acord que s'havia de signar el 30 de gener per investir Carles Puigdemont i que no va arribar a bon port pel bloqueig de Roger Torrent, president del Parlament. L’acord entre Junts i ERC preveia, entre altres coses, que la legislatura culminés amb una “multi-consulta” que servís per validar el procés constituent, que era el que exigia la CUP. L’acord també contemplava que l'activitat política tindria tres potes: les institucions (Parlament i Govern de la Generalitat); l’Espai Lliure de l’exili (Assemblea de Representants, Consell de la República i presidència del Consell); i la mobilització de la ciutadania catalana “apoderada amb l’autoorganització col·lectiva i el procés constituent”. S’adonen fins a quin punt el paper ho resisteix tot? Ara aquestes mateixes qüestions tornen a ser el pinyol de la negociació amb les posicions intercanviades, almenys en algun cas.
5. Les coalicions necessiten alguna cosa més que un document de síntesi d’allò que no és i seria més de desitjar que fos. Els desideràtums polítics sovint són inútils per arribar a formar un govern de coalició. La CDU i l’SPD, els dos grans partits alemanys, de dreta i d’esquerra, respectivament, fa anys que governen junts a un cost molt alt per als socialdemòcrates. Però la corresponsabilitat dels dos partits, que és l’element clau en un govern de coalició, s’ha mantingut intacta fins al dia d’avui, quan Angela Merkel és a punt de plegar i la coalició trontolla. L’exemple alemany demostra —però els vint-i-tres anys de pujolisme, també— que les coalicions funcionen quan al capdavant hi ha un lideratge fort. Aquest va ser el problema de la passada legislatura, perquè el president Torra no va ser mai un líder reconegut internament, ni tan sols quan va fer alguna cosa bé. Pere Aragonès no ha assolit, si més no fins ara, la grandesa que necessita el moment i per això som on som.