Cada vegada entenc menys la política catalana. Crec que és un sentiment compartit per molta gent. Tothom comença a veure que el rei va despullat perquè, i aquí he de donar la raó a Jaume Asens, és contradictori que ERC i JxCat convoquin la multitud a manifestar-se a l’aeroport del Prat i que alhora hi enviïn els Mossos d’Esquadra per rebre-la a bastonades. Com que em refio del meu amic Oriol Izquierdo, company en moltes lluites i ex-director general, com jo, de la Generalitat de Catalunya, i per tant amb un alt sentit institucional, el seu article sobre l’agressió d’un mosso contra ell a l’aeroport em val més que totes les explicacions que em pugui donar el conseller de torn o la portaveu del Govern. La policia espanyola i la Guàrdia Civil crispen l’ambient, però els Mossos també s’hi abonen. En són còmplices.

El més ridícul de tot plegat és que els grups d’ERC i JxCat (més EH Bildu) al Congrés hagin gosat registrar una petició perquè el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, comparegui davant la Diputació Permanent de la cambra baixa i doni explicacions de les pallisses i maltractes de la policia a l’aeroport. No és que jo no vulgui que aquest ministre, que té un galdós i brut historial com a jutge, comparegui per “donar explicacions en relació amb l'operatiu policial i les càrregues contra els manifestants a l'aeroport del Prat en les quals, presumptament, es va usar munició antiavalots prohibida pel Parlament i que haurien causat greus danys físics a alguns dels manifestants”. Ho ha de fer, naturalment. El que vull —i el que vol tothom amb dos dits de front— és que comparegui al Parlament de Catalunya el conseller Miquel Buch, a petició dels dos partits del Govern —perquè ERC és tan responsable com JxCAT de les càrregues de l’altre dia, malgrat les piulades traïdores—, i doni explicacions del perquè de la brutalitat exercida pels Mossos que comanda.

Els Mossos, comandats políticament per suposats independentistes, han contribuït tant com la Policia Nacional a l’esforç governamental i mediàtic espanyol per responsabilitzat els manifestants del relat de la violència

La resposta popular a la sentència ha estat massiva i pacífica. Només la policia, la “nostra” i la d’ells, ha exercit la violència contra el dret a manifestar-se. Els Mossos, comandats políticament per suposats independentistes, han contribuït tant com la Policia Nacional a l’esforç governamental i mediàtic espanyol per responsabilitzat els manifestants del relat de la violència. Això és molt greu. I no té justificació. Els vells “convergents”, que són els que remenen les cireres a Interior, no estan a l’altura del moment. Mentre ells fan proclames sobre la independència, qui se la juga al carrer és la gent. Els que perden un ull o un testicle, com explicava el meu amic Oriol, són les persones que van ser maltractades per la fatxenderia d'uns policies la intenció dels quals era, des del primer moment, estomacar-les, masegar-les i insultar-les. La policia va intimar el pacifisme amb violència. Els responsables del departament d’Interior o són inútils o bé són ximples. O les dues coses a la vegada. Qui ara amagui el cap sota l’ala en sortirà mal parat. Ja n’hi ha prou de predicar una cosa i fer la contrària. Per tant, o explicacions o dimissió, perquè la causa de la independència reclama gent discreta i alhora valenta, amb idees i alhora sentit polític, amb determinació i alhora prudent, però, sobretot, amb honradesa i dignitat alhora. El conseller Quim Forn i el major Trapero van aconseguir que els Mossos d’Esquadra fossin acaronats per la població arran de l’eficient i eficaç resolució dels atemptats del 17-A. Als poders espanyols se’ls va travessar tot allò i ja sabem quina ha estat la venjança. De moment, la injusta pena de presó del conseller Forn. El conseller Miquel Buch, amb l’ajuda dels extremistes infiltrats a la BRIMO, ha destrossat aquella imatge i ha tornat a posar la policia al lloc de sempre. Al de la policia que reprimeix.

He començat dient que no entenc la política catalana. Passa que potser l’entenc —i la conec— massa i per això ja no combrego amb rodes de molí. L’altre dia vaig trobar una carta que Miguel de Unamuno va enviar a Joaquín Maurín el 4 de gener de 1918. Vaig piular-ne el fragment que reproduiré tot seguit perquè crec que és la síntesi més actual —i aviat farà 102 anys que va ser escrita— sobre la deriva cap als inferns de la política i, en particular, de la política catalana: “Hay que encender el culto a la sinceridad y hasta a la indiscreción. Libertad es consciencia. Es libre el pueblo que conoce las razones de la ley por que se rige. El enemigo mayor de la libertad es, pues, el secreto; peor que la violencia. El despotismo —régimen de secreto— es peor que la tiranía —régimen de violencia. Mejor ser hombre que conoce la injusticia de la violencia que se le hace que animal domestico que ignora por que se le ceba y se le cuida con esmero. El peor esclavo es el contento con su esclavitud”. Els lletraferits del Govern haurien de prendre bona nota del que s’apunta en aquest paràgraf. Del sentit profund de la sinceritat aplicat a la política. Sinceritat no significa beneiteria o imprudència. Els que reclamen un retorn a la política, com si només ells en sabessin fer, de fet reclamen tornar al secret. A la normalitat dels pactes de sobretaula. A la comoditat de la “pagueta i l’hortet”. Quan Pedro Sánchez i el tripartit del 155 s’acarnissin de nou contra la Generalitat, aleshores ja no serem a temps de demanar explicacions als que tenen vocació d’esclaus. Als que no són dignes de l'honorabilitat demostrada pels presos i pels manifestants que els defensen.