Allò que el procés ha desvelat

1. La gestació del postfeixisme. Una de les cantarelles que es repeteixen una vegada i una altra és que l’independentisme català, la dècada sobiranista, ha despertat l’extrema dreta espanyolista. Vox, per ser clars. És una conjectura fàcil, perquè totes les accions polítiques comporten conseqüències, però és errònia. Només es desvela allò que és viu, encara que estigui adormit. L’extrema dreta espanyolista no ha deixat mai d’existir. Tant és quin sigui el seu origen —carlí, falangista o franquista— o quina forma orgànica hagi pres. Durant anys es va assegurar que a Espanya no existia un partit d’extrema dreta, com molts hi ha a Europa (Rassemblement National francès, la Lega italiana, l'Alba Daurada grec, o l’alemany AfD), perquè el PP acollia en el seu si aquest sector. El nacionalisme espanyolista del conservadorisme espanyol satisfeia els que, més endavant, se’n van deslligar per crear Vox, com és el cas d’Alejo Vidal-Quadras i Santiago Abascal.

Això no obstant, a Catalunya, l’extrema dreta, o l’espanyolisme radical, ja existia abans del primer triomf electoral de Vox en les eleccions andaluses del 2018 que van comportar la fi de trenta-quatre anys de governs del PSOE a la regió, impregnats de corrupció. Plataforma per Catalunya, un partit antiimmigració creat el 2002, l’any 2010 va recollir 75.000 vots i a les municipals del 2011 va aconseguir 67 regidors. L’historiador Enzo Traveso considera que aquests partits, que combinen el nacionalisme amb el tradicionalisme, són, més que no pas feixistes o nazis, postfeixistes. L’any 2011, el politòleg Sergi Pardos-Prado, avui catedràtic a la Universitat de Glasgow, va obtenir el premi Ramon Trias Fargas amb un estudi, Xenofòbia a les urnes, sobre l’electorat de PxC. La conclusió era clara: el gruix dels electors procedirien de l’abstenció i d’exvotants del PSC. Avís per a navegants.  

2. Sospirs per Espanya. La majoria de l’extrema dreta del món detesta els immigrants, els negres, els gais o els jueus, a més de ser profundament masclista. Per tant, una de les característiques d’aquesta dreta radical és que rebutja la diversitat, sigui nacional, racial, sexual o de gènere. Però a Espanya, l’extrema dreta té un component específic, que s’afegeix a les característiques compartides amb els altres partits europeus, i aquest és el seu anticatalanisme ferotge. El combat contra la catalanitat, expressada per la llengua, ha estat el principal cavall de batalla de l’espanyolisme. On es va manifestar primer va ser al País Valencià, amb la coneguda pesta blava, durant els anys de la Transició. Com s’explica si no Vicente González Lizondo i la seva Unió Valenciana? A les eleccions catalanes de 1980, el PSA-Partido Andalucista de Rojas Marcos va obtenir dos diputats al Parlament amb un eslògan ètnic: “Andalucía en el recuerdo y en Cataluña tu vida”, per desfer la idea, tan cara al catalanisme, que Catalunya és un sol poble.

Si els andalusistes alimentaven la nostàlgia dels catalans que ja no eren immigrants, sinó en tot cas descendents, indirectament també qüestionaven el catalanisme amb l’argument, propi de l’esquerra marxista, que era un moviment polític d’origen burgès. El PSA no va tenir continuïtat, però sí l’anticatalanisme que, com l’extrema dreta, no havia tingut necessitat de partit propi perquè es refugiava en el PSC des del pacte d’unificació amb el PSOE. Ciutadans, que és un partit promogut per intel·lectuals de classe mitjana alta, molts d’ells fills de vencedors de la Guerra Civil, va recollir el guant. Sense immigrants pel mig, i, per tant, sense nostàlgia per Andalusia, Ciutadans defensa des del 2006 el mateix esperit espanyolista i anticatalanista que havia tingut el Partit Radical fins al 1939. Molts dels promotors de Ciutadans tenien un passat esquerrà i han acabat defensant posicions d’extrema dreta. Alejandro Lerroux va fer el mateix camí. 

Que ara el deep state actuï a gust i condicioni la vida política espanyola és conseqüència d’una transició fallida, dirigida per polítics de la dictadura 

3. La monarquia i el deep state. L’extrema dreta espanyola enfonsa les arrels en l’administració de l’estat. Aquesta és la diferència més gran entre Ciutadans i Vox, entre moltes altres. Que ara el deep state actuï a gust i condicioni la vida política espanyola és conseqüència d’una transició fallida, dirigida per polítics de la dictadura. Els franquistes van transitar de la dictadura al règim constitucional del 78 de la “llei a la llei” (que és l’exemple que va inspirar Carles Viver i Pi-Sunyer i la seva transició nacional cap a la independència), sense admetre responsabilitats de cap mena. Retreure a Santiago Carrillo els assassinats de Paracuellos del Jarama era la manera de “legitimar” els anys de repressió franquista. La fi de la dictadura a Portugal o a Grècia va significar un tall amb el passat que aquí no es va donar.

En realitat, el deep state fa anys que és a les mateixes mans i es transmet, com aquell qui diu, familiarment. La monarquia n’és el baluard més fort, com es va poder constatar en el discurs del 3-O. La Transició va ser un pacte entre l’oposició i el franquisme per compartir el govern però de cap manera l’estat. O només en petites engrunes. Si vostès repassen els noms del patronat del Real Instituto El Cano, que és el principal think-tank espanyol, no els costarà de corroborar el maridatge entre polítics del PSOE i el PP. La conxorxa del règim del 78 es veu en els consells d’administració de les empreses estatals o participades. El procés no va provocar que la bèstia despertés, perquè ja estava desperta i alerta aprofitant el terrorisme etarra, que és el que realment va donar arguments a la dreta radical. La tolerància de l’esquerra dinàstica amb les accions antidemocràtiques de l’antiterrorisme (tortures, GAL, etc.) i els descobriments de la corrupció van fer la resta.  

4. L’ampliació de l’esquerra dinàstica. El moviment del 15-M es va plantejar com l’alternativa al règim del 78. No costa gens de demostrar que el partit resultant, Podemos, més aviat s’ha convertit en el darrer puntal per sostenir la monarquia constitucional. Sembla una rèplica del PCE de la Transició, que va esdevenir més monàrquic que el PSOE, si més no verbalment, i sense el concurs del qual era impossible que el món civilitzat s’empassés que el joancarlisme era realment la culminació de la ruptura amb el passat. Els comuns, que en el seu si alberga un sector espanyolista d’allò més, s’han refugiat en l’urbanisme tàctic per emmascarar la manca total d’alternativa. Van plantar cara durant un temps, però mai fins al punt de posar en risc res. Ni la llibertat ni el patrimoni. Aquesta és la diferència amb l’independentisme, que va arrencar amb les consultes populars del 2010 i va culminar el 2017. El perill de ruptura va ser tan real, que l’estat es va sentir amenaçat i es va disposar a reprimir l’independentisme a cor què vols.

L’independentisme va desvelar el radicalisme espanyolista, que ideològicament no té fronteres, perquè va d’un extrem a l’altre, si bé no és el responsable que avui tinguin expectatives de triomf. L’estat va reaccionar violentament perquè el perill de ruptura era real. Això explica la persecució incansable de l’independentisme que encara ara resisteix. El pitjor efecte de la derrota del 2017 és repetir els errors de temps passats, quan els partits majoritaris silenciaven la dissidència que es resistia a les imposicions de l’estat i defensar la República era tabú. L’espanyolisme se sent ara fort per avançar en la seva croada contra la catalanitat. Ho estem veient a les escoles. El que és inadmissible és que algú, a Catalunya, vulgui fer callar algú altre per amagar sota la catifa la complicitat de l’esquerra dinàstica espanyola, ara aliada dels republicans, en la repressió o bé per impedir el debat d’idees, com ha fet el diari Ara. L’estat en poder de l’extrema dreta, encara que estigui governat per l’esquerra, sempre combatrà qui se’n vulgui separar.