Els canvis comporten grans crisis. La qüestió a dilucidar és quins efectes tenen aquests canvis en termes de prosperitat i justícia. Llavors és quan es podrà valorar fins a quin punt ha valgut la pena l’enrenou. La història del món és, sobretot, l’explicació del conflicte. Els avenços humans són resultat dels descobriments científics i tecnològics però, també, de les lluites socials que han modificat el context polític. També és cert que algunes decisions polítiques poden provocar conflictes i alhora tenir resultats transcendentals per a la història. Qui pot negar, per exemple, els canvis i conflictes que va provocar la revolució industrial? Però és que abans que avancés impecable la industrialització, a l’Anglaterra del segle XVII s’havien pres mesures que l’afavorien. Les lleis que decretaven el tancament dels camps oberts i eliminaven pràcticament les terres comunals van ser duríssimes, però la seva aplicació i expansió, per imitació,  a altres llocs va obrir la porta —ves, quina ironia!— al capitalisme.

La revolució agrària és anterior a la revolució industrial. Sense la primera no s’hauria produït la segona. Els tancats van contribuir a la millora de la productivitat agrícola i l'increment dels excedents alimentaris disponibles, cosa que va propiciar l’augment de capitals, essencials per al finançament de les noves empreses industrials, i l’anomenada revolució demogràfica. L’aparició de mercats supralocals i l’èxit d’iniciatives empresarials van ajudar al desenvolupament tecnològic, etc. Tot això i més, va canviar el món, però també va provocar grans reflexions sobre la iniquitat i la relació entre prosperitat i igualtat. Jean Jacques Rousseau reflexionava sobre els efectes socials del tancat dels camps a Discours sur l’origine et les fondements de l’inégalité parmi les hommes, aparegut el 1755, i afirmava taxatiu: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”. El Discurs arribava a la conclusió que la propietat privada, que el liberalisme nascut arran de la Il·lustració defensaria com un dret inalienable, va ser l’origen de la desigualtat.

La línia que separa el pensament social entre les dretes i les esquerres, per resumir-ho ràpid, és la idea de justícia social

La desigualtat provoca conflictes. L’important és resoldre’ls aplicant-hi la justícia. Bé, almenys aquesta és la meva opinió, perquè ja sé que hi ha altres maneres de pensar. Altres ideologies. La línia que separa el pensament social entre les dretes i les esquerres, per resumir-ho ràpid, és la idea de justícia social. La socialdemocràcia va néixer, precisament, per pal·liar els impactes negatius del desenvolupament del capitalisme. Des del moment que un individu va necessitar l’ajuda d’un altre per viure, des que aquests individus es van adonar que era útil per un sol home obtenir les provisions de dos, la lluita per la igualtat es va convertir en imprescindible. Calia regular la protecció social sense retornar necessàriament al mite del “bon salvatge” que es desprèn de l’Emili de Rousseau: aquell home idealitzat que viu de forma feliç en la natura.

En el conflicte entre els taxistes i les VTC no sé qui és qui en el nou relat sobre la relació entre prosperitat, benestar i justícia social. Perquè és evident que la revolució tecnològica està alterant el món. El revoluciona i no sempre per a bé. Però com que soc un fan de les noves tecnologies i per naturalesa m’agrada experimentar, l’aparició de serveis com Uber i Cabify, gestionats des d’aplicacions mòbils, em va entusiasmar. Em facilita la vida, com anys enrere van facilitar-me-la els ràdio-taxis. Rere un caixer automàtic hi ha un empleat menys de banca, com l’Apple Pay i altres formes de pagament electrònics acabaran amb els caixers automàtics. El progrés és això. Però, insisteixo, l’important és determinar les conseqüències socials d’aquests canvis. Cal atrevir-se a legislar. Les lleis britàniques dels tancats van ser positives per a l’economia mundial, com també van ser positives les revoltes socials per protegir els drets dels treballadors i assegurar la justícia social. La correcta combinació entre aquestes dues dinàmiques hauria de ser l’aspiració de qui es diu progressista i pretén governar una ciutat.