El govern espanyol ha fet fallida. La crisi espanyola és tan profunda, tan real i patètica, que només l’emmascara el fet que tots els partits polítics espanyols estan disposats, si fes falta, a liquidar l’autonomia catalana. El darrer a sumar-s’hi ha estat el de Pablo Iglesias, perquè la tropa de l’Errejón i la Carmena ja ho havien fet molt abans. Tots reclamen acabar amb el Govern Torra per la via de la destitució, com van fer amb Puigdemont. Uns ho exigeixen a crits, els altres amb un potser, però els uns i els altres saben per què ho fan: a les urnes no tenen res a fer si volen vèncer l’independentisme. Com que el PSOE no ha sabut construir aliances, al final Pedro Sánchez ha optat per convocar eleccions. De grat o per força. I aquí les tenim. Recalco l’existència d’aquesta crisi espanyola perquè els independentistes, enderiats sempre a mirar-se el melic, no s’adonen de les oportunitats que els brinda una crisi d’una dimensió tan gran, que es podria agreujar, a més a més, amb la inestabilitat econòmica que preveuen els que hi entenen.

Mentre la dreta neoautonomista mira de reorganitzar-se amb uns lideratges més vells que Matusalem i un discurs arnat, que cent anys de frustracions han provat que ja és inútil, l’independentisme té ara una nova oportunitat per demostrar la seva força i esdevenir realment transversal. Unes eleccions són sempre una oportunitat per “referendar” el suport que es té en cada moment. Fins que no s’assoleixi la victòria, totes les eleccions —no gaires— s’haurien d’encarar amb aquest ànim. No es tracta d’allargassar el procés perquè sí, sinó de demostrar que l’independentisme no cedirà ni un pam fins que l’Estat no s’assegui a negociar. No negaré que els partits independentistes estan dividits. És una evidència, que només queda desmentida —i és una sort!— per l’existència d’una coalició governamental que ja fa dos anys que “sobreviu”. No he entès mai per quina raó ERC i JxCat poden governar plegats —i votar junts al Parlament per defensar l’obra de Govern— i, en canvi, no poden concórrer col·ligats a les eleccions. La política no és irracional, són alguns polítics els que la converteixen en un manicomi. Convinguem que en Tardà i companyia tenen raó —jo no ho crec, però tant és—, i que JxCat representa la dreta independentista, ¿és que no seria una gran mostra de transversalitat que ERC, JxCat i l’antic Front Republicà acordessin una llista unitària? Transversal vol dir que es travessa una línia de rectes. Transversal significa intersecció. Si la dreta i l’esquerra es posen d’acord i traspassen la recta que els separa per unir-se per un punt, això voldria dir que la transversalitat estaria assegurada.

La racionalitat política i les “lluites compartides” haurien de servir per fer entendre als independentistes que el més convenient, el més intel·ligent, el menys sectari i messiànic, i el que tal vegada tindria més èxit, és que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras encapçalessin una llista unitària

Ja em veig a venir la rèplica: tots els partits espanyols estan disposats a aplicar el 155 i no pas per això es presenten en coalició. No, no els cal. És clar que no. Ells ja tenen l’Estat que els fa la feina. Tanmateix, potser els convindria aprendre dels alemanys, que fa anys que estan governats per una coalició —evidentment transversal— entre els socialdemòcrates i els democratacristians. Si Alemanya aguanta millor que cap altre Estat de la UE els vaivens de l’economia i la crisi institucional i de legitimitat que arrossega des de fa anys, és precisament per l’existència d’aquest govern “d’unitat nacional”. Que el govern alemany sigui més o menys fort i estable deu ser conseqüència d’aquesta aposta. No ho creuen així, vostès? Malgrat el càstig electoral que va patir l’SPD en les darreres eleccions, la coalició, lluny de trencar-se, va repetir-se. Valentia, sí senyor! A Espanya el tacticisme —dissimulat amb escarafalls ideològics— és la norma. El blanc o el negre, una deixa de la Inquisició.

Els polítics catalans s’haurien d’assemblar més als alemanys que als espanyols. Més encara quan la sentència del judici pot fer-se pública, com aquell que diu, en plena campanya electoral. No cal donar-hi més voltes. La pregunta és: ¿estem vivint, sí o no, un moment d’emergència nacional, no tan sols pel deteriorament de l’economia, com els alemanys, sinó perquè la democràcia a Espanya —i per tant a Catalunya— s’està desfent com un bolado? ¿És veritat o no que els poders de l’Estat intenten liquidar l’independentisme escapçant-lo i arraconant-lo? La majoria de la gent, el ciutadà sensat que d’aquí a uns dies es veurà obligat a triar entre la “mama” o el “papa”, sap perfectíssimament que aquest és el pla del PSOE, del PP i fins i tot d’UP, i, no cal dir, dels extremistes de Vox i Cs. El que aquest ciutadà reclama dels polítics és que s’hi posin bé, que retornin a l’esperit de l’1-O, quan tothom va protegir les urnes perquè estava convençut que així defensava la democràcia. La gent sap, com diria el president Lluís Companys, que “totes les causes justes del món tenen els seus defensors, i, en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Les frases lapidàries —i aquesta l’he repescada d’un llibret de la Fundació Josep Irla— no s’haurien de reproduir en va si hom no s’està disposat a seguir-ne el precepte.

Així doncs, la racionalitat política i les “lluites compartides”, per recórrer a l’eslògan de la campanya d’Òmnium que reclamava unitat, haurien de servir per fer entendre als independentistes que el més convenient, el més intel·ligent, el menys sectari i messiànic, i el que tal vegada tindria més èxit, és que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras encapçalessin una llista unitària, d’àmplia base republicana, que es presentés a les eleccions del 10-N amb un programa de ruptura, de defensa de l’autodeterminació, de la democràcia i dels drets humans —que inclogui l’amnistia dels presos—, sense descurar, és clar, la reclamació dels recursos i les infraestructures que, de moment, mentre Catalunya pertanyi a Espanya, necessita l’autonomia realment existent per assegurar el benestar i el progrés social dels ciutadans de Catalunya. Siguem alemanys, si més no per una vegada!