La societat catalana glorifica les aparences. El món actual també és així. I tanmateix arriba un dia en què tothom veu que el rei va despullat i es fa visible allò que semblava i no era. El pujolisme va ser una d’aquestes aparences. Un joc de miralls que la reacció espanyola contra l’independentisme ha deixat al descobert. L’autonomia està devastada perquè s’aguantava pels fils. Els que avui lloen amb entusiasme l’obra del llarg govern de Pujol esquiven la qüestió per evitar que l’argument se’ls desmunti. Molts dels qui abans deien pestes de Pujol, ara l’elogien i se sumen a l’estol dels antics pujolistes que, un cop superat el xarampió independentista, abracen un suposat “principi de realitat” per retornar a la “vella normalitat” amb el capteniment propi del majordom que torna a casa de l’amo. “¡Cosas veredes, amigo Sancho!”, una expressió que no és del Quixot però que aquí s’escau per descriure l’aliança entre vells enemics intel·lectuals i polítics. Tots junts malden per combatre els independentistes “irredempts” amb l’ajuda inestimable dels independentistes que es consideren ells mateixos pota negra.

Quan el procés ja havia arrencat, Xavier Salvador, el de Crónica Global, remenava les cireres a EconomíaDigital, un diari electrònic en el qual vaig col·laborar una bona temporada, Tot i que llavors Salvador segurament ja em menyspreava tant com ara, em va demanar que col·laborés en el llibre Pujol KO: ¿Y después del 'pujolismo', qué? (2014). Atesa la trajectòria marcadament espanyolista dels promotors, era evident amb quina intenció es publicava el llibre. No em va preocupar gaire que em volguessin utilitzar per legitimar l’obra, perquè estava decidit a escriure el que em donés la gana, que és el que faig sempre, i vaig fer-ho amb la mateixa actitud que vaig tenir quan vaig encarregar a Ignasi Riera el llibre, hipercrític, Jordi Pujol: llums i ombres (Angle Editorial, 2001). Vaig titular el meu capítol “Jordi Pujol dentro de 100 años”, amb el qual volia destriar el gra de la palla. Recordo el conflicte que vaig tenir amb els editors per una afirmació meva —certa i provada— sobre el fet que l’advocat fiscalista que des del 1980 assessorava Pujol, el 2006 havia estat condemnat per la justícia per frau. Josep Antoni Sánchez Carreté, antic secretari general del Partit del Treballadors, un grupuscle maoista en el qual també havia militat José Montilla, va ser indultat el 2009 per un ministre del PSOE. I tanmateix, va tornar-hi i el 2011 va ser un dels catorze condemnats pel cas Hisenda. Continuava assessorant els Pujol. La qüestió és que els editors volien que matisés, que mig amagués, la història d’aquestes “amistats perilloses” de Pujol per defensar l’advocat i no pas l’honorabilitat de l’expresident. Segons ells, l’exmaoista era informant seu. Tot plegat feia pudor de podrit, com s’ha constatat posteriorment, i la mala olor no la desprenia tan sols Pujol. Aparentar rectitud moral costa. Coses del règim del 78, que s’ensorra amb la monarquia ocupant la primera fila, i que aquesta mena de gent vol sostenir com sigui.

Aparentar poder no significa que se’n tingui realment. L’autonomia és una d’aquestes ficcions que fa massa anys que dura

Arran de la publicació del llibre, Jordi Pujol em va fer arribar que volia parlar amb mi. Tampoc vaig tenir cap inconvenient a fer-ho. Ens vam trobar en aquella mena d’antre on es va refugiar per expiar els pecats després de la famosa confessió i el posterior escarni. Quan vam seure, damunt de la taula hi havia un exemplar del llibre i el meu capítol estava força subratllat. No em va fer retrets, ni tan sols em va esmenar res del que hi havia escrit, cosa que vaig interpretar com un assentiment, només es va dedicar a defensar un dels seus fills. Pujol era llavors la viva representació del fracàs d’una manera de fer i d’entendre la política que havia convertit les aparences en un modus vivendi. Tot era i no era, com els off the record periodístics, que hi ha qui només els defensa amb escarafalls deontològics si el que surt a la llum pública afecta un dels seus. Tan pervers és qui fa saltar pels aires un off the record com qui el defensa per pur partidisme. El quart poder fa temps que trontolla, almenys a Catalunya i Espanya.

Aparentar poder no significa que se’n tingui realment. L’autonomia és una d’aquestes ficcions que fa massa anys que dura. El procés sobiranista no va ser una “confabulació dels irresponsables”, per resumir-ho de la manera absurda i apolítica del rehabilitat Jordi Amat. Va ser —és— la resposta popular als excessos, les mentides i els menyspreus dels aprofitats del règim del 78. Alguns polítics que no van tenir més remei que secundar el moviment sobiranista si no volien morir, ara fan tota mena de maniobres per obligar a la “rectificació”. N’hi va haver altres, en canvi, que van apartar-se de la política a contracor però que van aprofitar l’enrenou per utilitzar les portes giratòries que també utilitzarà Montilla per enriquir-se a costa de tots nosaltres. Res que no hagin fet abans el Rei, Felipe González o José María Aznar. Busquin, busquin, i trobaran noms curiosos dirigint empreses semipúbliques o asseguts en sucosos consells d’administració. L’octubre del 17 volia acabar amb el règim del 78 per construir una República catalana diferent. Per això és inaudit que una consellera independentista i d’esquerra hagi fet el que hauria fet un conseller de CiU: regalar la sanitat pública a Ferrovial. Si el procés anava d’això, és clar que el pujolisme hauria triomfat i tindrien raó els que el critiquen des del principi. Temps hi haurà per veure si a les pròximes eleccions la societat catalana glorifica de nou les aparences.