Els partits unionistes s’han tret la careta per acabar amb les falses aparences. Ja es veu que es passaran la campanya electoral parlant de Catalunya, de l’aplicació d’un nou 155, de la llei de seguretat nacional, de TV3, de la llengua i de tot el que faci falta per evitar afrontar la profunda crisi que pateix Espanya. És una crisi d’identitat, política, econòmica i, sobretot, moral. Hi ha molta immoralitat en les posicions polítiques de tots els partits, especialment en els de l’esquerra espanyola, que han adoptat un discurs nacionalista —i no pas patriòtic, com ens volen fer creure— dirigit a esclafar una part de Catalunya simplement perquè reclama el dret a decidir. Si 8 de cada 10 catalans creu que el tracte que es dona al país és injust, això vol dir que la conciliació orteguiana (la famosa “conllevancia”), que és tan del gust de la raquítica tercera via catalana, ja no és possible. No era sincera el 1931, ni va ser-ho el 1978, amb el famós consens, ni tampoc no ho era el 2006, que és quan es va veure amb més cruesa que Catalunya tenia l’Estat en contra i que amb les seves accions estava enfonsant l’economia catalana i, en conseqüència, la prosperitat i el benestar dels catalans. Ara, a més, els poders de l’Estat, incloent-hi la monarquia —una institució obsoleta i reaccionària—, es proposen derrotar Catalunya políticament. Receptar més nacionalisme per guarir els mals d’aquests anys, que és el que anuncien els partidaris de “més Espanya”, “més país”, “ara Espanya”, “Espanya sempre” o “Espanya, Espanya, Espanya”, només portarà, si tinguessin la sort de cara, a convertir-los en una pústula crònica que s’anirà fent gran i més gran.
“Els mals que arriben a ser desesperats sols amb remeis desesperats guareixen, o no tenen remei”. Això és el que afirma Claudi a l’escena IV de Hamlet. La dita s’ha fet tan universal, com totes les sentències que adquireixen un sentit de prescripció, que mentre pensava com descriure el moment actual la frase m’ha vingut a buscar, com aquell qui diu, mirant una sèrie a Netflix. Un delinqüent, suposadament il·lustrat, ha fet servir el precepte shakespearià, adjudicant-lo a Hipòcrates —que té molt bons aforismes, però aquest no és seu—, per justificar que havia decidit escapar-se de la presó. És realment desesperat el moment polític que estem vivint? Si tenim en compte que és evident l’existència d’una pertorbació de la vida pública deguda a la pèrdua de tota esperança, i que el mal causat a les víctimes de la repressió és irreparable, si més no de moment, i genera molta impotència, gosaria afirmar que sí, que vivint un període de desesperació que no es guarirà amb solucions fàcils. Intentar negar que la política espanyola està dominada per extremistes atribuint a la política catalana la culpa de la radicalització espanyolista és, senzillament, un consol per als que han entrat en un cul-de-sac i no saben com sortir-ne. El radicalisme espanyolista es manifesta en tot. Contra l’independentisme i contra la pel·lícula d’Amenábar. Quan es debat sobre el Valle de los Caídos o quan el govern espanyol exigeix que catalans, valencians i mallorquins no es comuniquin amb la llengua que els uneix per obligar-los a fer-ho en castellà, que és un propòsit tan absurd com podria ser-ho que Donald Trump, dirigent de l’Imperi, reclamés a Espanya que les comunicacions amb els estats llatinoamericans fossin fetes en anglès. L’Estat, i els partits unionistes, escampen mentides per alimentar el sentiment d’odi de la seva gent amb aquest radicalisme espanyolista. No estic parlant de la falsificació de la realitat catalana mitjançant les invencions i proclames dels feixistes amb micròfon, que això ja és greu i vulnera la deontologia periodística, que hauria de ser tan important com la hipocràtica. Em refereixo al fet que els polítics unionistes pretenguin fer creure als seus votants que la solució al conflicte espanyol (perquè és més espanyol que català) passa per reprimir encara més els independentistes o per apel·lar superlativament el nacionalisme espanyolista.
Receptar més nacionalisme per guarir els mals d’aquests anys, que és el que anuncien els partidaris de “més Espanya”, “més país”, “ara Espanya”, “Espanya sempre” o “Espanya, Espanya, Espanya”, només portarà, si tinguessin la sort de cara, a convertir-los en una pústula crònica que s’anirà fent gran i més gran
Si no m’erro, l’eslògan de CiU a les eleccions estatals del 2011 era: “Més per Catalunya”, amb el qual sintetitzaven què havia de defensar a Madrid el nacionalisme autonomista en el marc, és clar, del constitucionalisme: més autogovern, més ocupació i més activitat productiva. “Tot —llegeixo en una entrevista a la cap de campanya d’aquell moment, la democratacristiana Marta Llorens— per fer una millor i major defensa dels catalans i del país”. Vostès ja han pogut comprovar que el règim del 78 s’ha carregat l’autonomia en menys d'un no res, perquè l’Estat sempre s’ha reservat el “més Espanya”, que vol dir més centralització del poder, malgrat que la política del peix al cove l’obligués a cedir momentàniament el que després sempre ha volgut recuperar. L’Estat de les autonomies, almenys pel que fa a les competències de Catalunya, s’ha anat fent petit i més petit, fins a esdevenir una caricatura del que s’havia acordat que seria durant la transició. Mentre a Madrid els partits es radicalitzen i cada vegada són més espanyolistes, a Catalunya els neocatalanistes —que recuperen el regionalisme del 1901— reclamen tornar al consens del 1978, com si no hagués quedat provat que aquell consens es va anar convertint en una mordassa. Si el govern espanyol no accepta el diàleg, la inestabilitat dominarà la política espanyola. I si la solució que aporta l’establishment és una gran coalició entre el PP i el PSOE, més que un remei desesperat per a Espanya serà la seva tomba.
Caldria desitjar que el polítics espanyols entenguessin correctament el consell de Shakespeare. L’Estat acusa un mal desesperat, que no dona lloc a l’esperança, precisament. I si els polítics espanyols no saben trobar-hi remei, encara que sigui “a la desesperada”, que vol dir que hi posa tot l’esforç per solucionar-lo, no se’n sortirà. Quan publiquin les sentències del procés, als polítics espanyols potser els semblarà que ja han guanyat. Que el càstig sever, provocat per l’èxtasi espanyolista, espantarà l’independentisme. La perversa lògica nacionalista només troba solucions d’aquesta mena. Entretant, el PSOE haurà passat d’aquella “Espanya plural”, inspirada pel maragallisme, que Rodríguez-Zapatero va defensar una estona, al “Més Espanya” de Pedro Sánchez, amb l’aplicació d’un gir nacionalista a la seva ideologia que enterrarà la raó i el principi de llibertat. L’Estat ja s’hauria d’haver adonat que la simple repressió contra l’independentisme no portarà enlloc. El divorci entre la Catalunya sobiranista i l’Espanya nacionalista és tan violent, que els antics cònjuges es deixaran de parlar durant anys. El que tocaria és que trobessin un consiliari per seguir avançant.