Quim Torra no és un feixista. Ni tan sols un nacional-populista, que és l’eufemisme que empra Pierre-André Taguieff per designar l’extrema dreta actual, articulada a partir dels conflictes de la societat postindustrial, de les crisis econòmiques i de la por a l’altre de segments de la població, més enllà de les identificacions classistes. La propaganda unionista contra Torra no té sentit. És obscena. I com més catòlics són els articulistes, més obscena és. Uns l’acusen de supremacista i uns altres —incloent-hi una porció de sobiranistes— d’intel·lectual apolític. En tot cas, sospitós sempre. “Els errors són insuportables quan són irreparables”, va deixar escrit George Steiner. Diuen que l’unionisme ha posat a treballar un equip de voltors per desacreditar el nou cap del Govern. La “broma” sobre què pensa Torra durarà una setmana, si és que no es recorre a la manipulació. Ni un sol escrit de Torra parla d’una societat catalana homogènia nacionalment. Parla de drets. Del dret de la llengua i la cultura catalanes a existir en un món globalitzat. Aquesta persecució de Torra és intel·lectualment insubstancial i insostenible, sobretot si es compara amb el feixisme de debò, aquell que no ens ha abandonat mai i que es pot escoltar a les ràdios i les TV espanyoles des de les quals es reclamen bombardejos sobre Catalunya i fins i tot es considera que Mariano Rajoy i Pedro Sánchez són uns traïdors per no fer-ho. Els suposats partidaris del diàleg, que abunden entre els equidistants i l’unionisme benèvol, haurien de vigilar amb qui s’alien a l’hora d’atacar Torra. Els que volen retornar al “catalanisme espanyolista” tradicional, salpebrat de la retòrica regeneracionista pròpia dels primers anys de la Restauració de 1876, no haurien d’adoptar els arguments de l’extrema dreta espanyola que a Catalunya lidera Inés Arrimadas. Per cert, quin nom rebria als EUA el grup de diputats que no cantés l’himne nacional del país al Congrés? No en tinguin cap dubte: antipatriota. I és que Cs, malgrat assegurar que se senten tan catalans com espanyols, no reconeixen com a propis els símbols nacionals dels catalans. Ara escolten Els Segadors de peu dret, però no el senten seu. El respecten com els jugadors francesos respecten l’himne espanyol abans de començar un partit contra 'la Roja'. Qui és realment supremacista?

És absurd identificar Quim Torra amb una ideologia que no professa. Només els immorals poden equiparar les preocupacions d’un herderià amb el nazisme. El nou cap del Govern parla dels espanyols en tercera persona perquè, tot i respectar-los, no se sent espanyol. Això el converteix en xenòfob? No, de cap manera. El supremacisme consisteix, precisament, a voler imposar a qui no vol que se senti espanyol. Mario Vargas Llosa té la nacionalitat espanyola però va pel món dient que és un escriptor peruà. Cadascú se sent el que se sent i és el que vol ser. L’independentisme a Catalunya ha estat, per regla general, un moviment d’alliberament nacional democràtic. I ho ha estat tant, de demòcrata, que el secretari general d’Estat Català l’any 1936, en Joan Cornudella, va acabar assegut a la bancada dels diputats socialistes del PSC (PSC-PSOE) l’any 1980, via el PSC-R de Josep Verde Aldea, després d’haver sigut el líder del Front Nacional de Catalunya (FNC), el primer partit independentista reconstruït sota el franquisme. Aquest és un país que parla molt de memòria i sap poca història. Sobren diletants i falten professionals. Ho dic perquè, per seguir amb l’exemple, d’aquest Estat Català dels anys trenta del qual ara tothom en sap tantes coses, en va sortir l’Estat Català-Partit Català Proletari, un dels grups fundadors del PSUC, el partit dels comunistes catalans, precedent d’ICV, i, per tant, d’En Comú Podem. Els excomunistes haurien de demanar perdó al món per les morts de propis i estranys, executades en nom d’una ideologia totalitària, i no ho fan pas. Xavier Domènech, que és historiador i professor a la UAB, hauria de saber-ho, com també hauria pogut saber, tot i que va haver-li-ho de recordar Quim Torra, que Acció Catalana, el partit de l’esquerra liberal que admira el nou cap del Govern, el 1936 formava part del Front Popular. I tanmateix, d’aquesta d’Acció Catalana, l’any 1931 se n’havien esqueixat els seguidors de Manuel Carrasco i Formiguera, aquell democratacristià que va fugir de Catalunya en plena Guerra Civil perquè el volien matar els de la FAI i al final va ser Franco qui va ordenar afusellar-lo. Quim Torra se sent còmode formant part d’aquesta tradició, que lliga amb la d’Antoni Castellà i s’allunya de la de Ramon Espadaler, que és incapaç d’empatitzar amb el sofriment de les víctimes de la repressió arraulit en un escó prestat pel PSC.

Ni un sol escrit de Torra parla d’una societat catalana homogènia nacionalment. Parla de drets

El pitjor del món on viuen els polítics és que està dominat per la falta d’intel·ligència. És un univers ple de gent sense idees, sense visió. De vegades sense ideals, on un dia es pot ser diputat de CiU i l’endemà propugnar tot el contrari simplement perquè t’has casat amb una senyora d’extrema dreta. La política avui dia està “gansteritzada” per una mena d’animals rèptils i inhumans, encimbellats a dalt de tot per l’ànsia de poder i no pas per cap mèrit en concret. I així ens va. Estic molt lluny, crec jo, del que pensa el nou cap del Govern, però em nego a afegir-me al linxament que comparteixen unionistes i envejosos. N’he llegit alguns assajos que m’han divertit força, sobretot per una prosa que imita el llenguatge dels periodistes dels anys trenta que admira tant. Hi ha articulistes joves que escriuen com ell, malgrat que han estat els primers a matxucar-lo. Quim Torra és un home culte que entoma les crítiques amb esportivitat però no crec que perdoni gaire. Qui també va demostrar que és un illetrat, malgrat que de vegades ens regali un haiku o versets de tota mena, és Miquel Iceta, que en el seu discurs del dia de la investidura va “confondre” —és un dir— que Torra parlés d’una “raça socialista” —en el sentit de mena— per atacar-ne una altra per demostrar la predisposició xenòfoba del candidat a la presidència. Els socialistes ja van emprar aquest estratagema etnicista quan José Montilla va ser investit president de la Generalitat. No se’n van sortir, perquè el nacionalisme català és de naturalesa cívica, i per tant integrador, com saben tots els especialistes del món. L’independentisme és tant o més mestís que aquest PSC dominat per buròcrates que no han tingut mai una nòmina en una empresa privada. Almenys el nou cap del Govern, Quim Torra, sap què significa —i què costa— haver de quadrar un balanç.

 A l’Europa democràtica les manipulacions pròpies del feixisme es paguen cares

Quim Torra prendrà possessió del càrrec de president de la Generalitat avui, dijous 16 de maig, sis dies abans de la data límit per fer-ho si és que no es volia que Mariano Rajoy tornés a convocar eleccions i que, per tant, Soraya Sáez de Santamaría ocupés bastardament la presidència mig any més, mentre Enric Millo continuava exercint de Virrei al palauet del carrer de Mallorca. Torra, seguint la lògica que l’ha portat fins aquí, ocuparà la presidència sentint-se més cap de Govern que president. La seva serà una presidència en “custòdia” —segons paraules seves—, a l’espera que es pugui “normalitzar” de veritat la situació política, que en cap cas ha de comportar ni rendició ni rectificació, que és el que reclama el conservadorisme sobiranista, el nou “catalanisme espanyolista”, el de l’encaix, el que, a més, històricament ha ajudat a fabricar la imatge del català que només demana i que s’endú cap a casa la riquesa dels espanyols amb el xantatge polític. De moment, la fiscalia belga ha provocat un esvoranc en el muntatge judicial espanyol contra els independentistes. La Cambra del Consell, un tribunal de primera instància belga, ha refusat l’euroordre dictada pel jutge del Suprem espanyol, Pablo Llarena, de manera que els consellers Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig no seran lliurats a l’estat espanyol. La fiscalia belga esgrimeix defectes de forma i errors greus en la correspondència que ha mantingut amb el jutge espanyol. A l’Europa democràtica les manipulacions pròpies del feixisme es paguen cares.

Aquesta mateixa setmana —o a molt estirar a principis de la setmana que ve— es posarà en marxa el nou Govern. Serà un executiu coral, de coalició, amb Quim Torra al capdavant. Serà un Govern autonòmic que treballarà perquè Catalunya camini cap a la República. Qui dubta que Carles Puigdemont exercirà de president? Només aquells que volen veure derrotada la causa independentista. Tenim president, doncs, i tenim un cap de Govern al que també anomenarem president. En tindrà els honors, certament, però precisament perquè Torra és un home de principis, lleial i que venera les institucions, alhora que és inflexible amb els traïdors, no permetrà que el nou executiu rebaixi el conflicte creat per la intransigència autoritària dels partits espanyols. No dubto que si Torra hagués viscut durant els anys vint i trenta hauria escrit els mateixos articles que el seu admirat Eugeni Xammar a L’ou de la serp, un precoç diagnòstic sobre l’ambient xenòfob i exaltat d’aquella Alemanya que covava el nazisme i el supremacisme de veritat. Hauria combatut com ell contra tots els autoritarismes. Esclar que Xammar va acabar a l’exili mentre que algunes “rates” —dit en paraules seves— es refugiaven a Destino o en altres mitjans de l’espanyolíssima Barcelona franquista. L’oli de ricí i les bufetades van convertir els resistents en delinqüents. Com ara.