Waterloo és la capital de Catalunya. S’hi trasllada tothom que vol estar al dia del que es cou a la política catalana. Les presons també són un centre de pelegrinatge. Però a Bèlgica s’hi va a veure el líder del moviment independentista, a les presons, en canvi, s’hi va a parlar amb els diversos caps de fila del moviment. És per això que, un cop acabat l’intens cicle electoral, Waterloo és l’epicentre de tota mena de reunions i d’emissaris. Entre la setmana passada i l’actual s’hi han traslladat alcaldes de Junts, diputats independents, grups polítics i ahir l’expresident Artur Mas. Tot es mou perquè l’actitud caïnita dels darrers temps ha perjudicat —i molt— l’independentisme. El festival de pactes postelectorals, la subhasta d’alcaldies, ha trencat el principi de solidaritat catalana que es va demostrar l’1-O. Cal posar ordre, per tant.  

La primera conclusió a la qual he arribat és que cal acabar amb la cantarella de la unitat. ERC i el món del president Puigdemont no s’han entès fins aquest moment ni s’entendran. Ara menys que abans, perquè l’esquerda sobre quin ha de ser el camí a seguir s’ha obert encara més. Els partits no han respectat l’esperit de l’1-O en l'àmbit local amb l’excusa que la dinàmica municipal és diferent a la nacional. En les circumstàncies actuals aquesta és una excusa de mal pagador. Deutora de la mala política, dit més clarament. Quan es va crear JxCAT es va intentar l’aproximació a ERC i no va poder ser. La Crida també va néixer així, però apel·lant les persones en comptes de dirigir-se als partits, però tampoc no va aconseguir-ho. O sigui que el millor que podria fer Puigdemont és oblidar-se d’aquesta via. Ernest Maragall va tenir els sants daixonses d’acusar Jordi Graupera d’haver estat el responsable de la dispersió del vot independentista quan ERC no va voler seure a parlar amb ningú per plantejar una llista unitària.

La primera conclusió a la qual he arribat és que cal acabar amb la cantarella de la unitat

Ara toca, doncs, refer JxCAT. Per als que se n’han oblidat, els recordaré que JxCAT és una coalició electoral nascuda ad hoc per concórrer a les eleccions del 21-D de 2017. Puigdemont va confeccionar unes llistes electorals d’una manera molt oberta, sense exigències de cap mena, amb un munt d’independents d’esquerra, als quals els unia l’expressió de fidelitat a l’1-O. Les turbulències posteriors no cal que les expliqui, perquè són de domini públic. Però de tant en tant reapareixen, perquè algú té la necessitat de marcar territori. David Bonvehí va tornar-hi quan ara fa uns dies va escriure una piulada autocomplaent sobre el nombre de regidors que havia aconseguit de retenir un partit que ni tan sols s’havia presentat a les eleccions. O és que això de Junts és l’enèsima mutació del que els mitjans anomenen insistentment “l’espai postconvergent”? El PDeCAT es reivindica una vegada i una altra davant de JxCAT com el nàufrag s’aferra al tros de fusta que sura al mig de l’oceà. Les armilles salvavides són a mans d’altra gent. I com que ho saben, per això pressionen tant.

Del pecat original en deriva la confusió actual. JxCAT era fins al 26-M un grup parlamentari molt plural, però majoritàriament de centreesquerra, com va quedar clar amb la incorporació de Jordi Sánchez, Toni Morral, Aurora Madaula, Eusebi Campdepadrós, Ferran Mascarell, Laura Borràs, Teresa Pallarès i altres integrants de la llista que provenien de l’ANC, ERC, PSC, ICV o senzillament dels moviments progressistes de base. Evidentment que també en formava part gent de centredreta, molta de la qual és associada al PDeCAT. Aquesta era la gràcia de l’invent electoral. Però l’argamassa, allò que lliga els uns als altres, és Puigdemont. Però també és una veritat irrefutable que qui va votar Puigdemont a les europees està escorat cap a l’esquerra i és radicalment independentista. Puigdemont té una capacitat d’arrossegament que resulta imparable quan es desfà de les cotilles partidistes i prescindeix de les ànsies d’altres opcions polítiques per assolir l’hegemonia. Puigdemont és l’únic dirigent capaç d’aglutinar el nucli original de JxCAT i el 1.025.411 de persones que va votar-lo, moltes de les quals a les generals havien votat el Front Republicà i a les municipals les candidatures promogudes per les primàries.

Cal acabar amb la peregrinació a Waterloo i cal començar a construir lideratges a Catalunya amb una organització forta i unificada que respecti la trajectòria de cadascú

Qui no entengui això prendrà males decisions. Parasitar JxCAT seria la pitjor de totes les opcions perquè comportaria que molts dels independents que han acompanyat el president Puigdemont en aquesta etapa de “resistència” se sentirien utilitzats i abandonarien el projecte —ara o en les properes eleccions— per buscar una alternativa que fos nova de veritat i realment rupturista. El president Puigdemont sap que si vol ser l'àrbitre d’una confluència política entre sectors tan diversos, ell ha d’estar per damunt de tots, sense lligams preferencials. Cal acabar amb la peregrinació a Waterloo i cal començar a construir lideratges a Catalunya amb una organització forta i unificada que respecti la trajectòria de cadascú, sense patrimonialismes, i que adquireixi el compromís d’activar un programa republicà de ruptura amb l’Estat i de refundació interior del país. L’etapa autonòmica està acabada. El Govern n’administra les engrunes. Però en fer-ho, en governar, ha de desempallegar-se de l’habitual cofoisme pujolista. Al contrari, el Govern ha de denunciar constantment les limitacions d’aquesta autonomia per desenvolupar unes polítiques públiques reals i eficients. L’autonomisme ens mata com a poble però també com a administradors del benestar i això cal traslladar-ho a la ciutadania. La politiqueria, en canvi, no serà mai la solució.