Saber cap on giren els electors independentistes és tan difícil com saber cap on va el món. Els sociòlegs i els politòlegs recorren a les enquestes per orientar-se. El problema és que darrerament les enquestes electorals no han encertat mai. Per això molts grups polítics no se’n refien. És just reconèixer, però, que el CEO, que dirigeix el meu amic Jordi Argelaguet, va “encertar” de ple els resultats del 28-A després de fer una enquesta presencial de 1.500 entrevistes —i això fa que sigui una de les més importants i serioses de les que es confeccionen a Catalunya— i repartir els escons gairebé aritmèticament. Només li va faltar predir el diputat de Vox, però sé que, malgrat no fer-lo constar, tanmateix ja el divisaven.

Ara el CEO ens ofereix més informació sobre què pensen els electors. En l’enquesta feta de cara al 26-M, que és telefònica, a 1.000 persones (27% fixos i 73% mòbils, aproximadament), per tant molt diferent al BOP. I els resultat és que el 'sí' i el 'no' a la independència estan empatats, com fa molt anys que passa, i que entre els partits autoproclamats sobiranistes, els partidaris del 'sí' a la independència es distribueixen de la manera següent dins de cada electorat: a En Comú Podem són el 27,1%; a ERC, el 88,2%, i a JxCAT, el 98,7%. Tot i que al dossier de premsa de l’enquesta del CEO no s’esmenta el Front Republicà, perquè només pren en consideració els partits que han obtingut representació al Congrés —una incongruència, atès que el record de vot al Front Republicà dels enquestats és superior a Vox—, els votants d’Albano-Dante Fachin són partidaris de la independència en un 97%. Tot seguit els diré què en penso de tot plegat, però primer vull explicar-los un altre aspecte de l’enquesta que reforça l’argument que els exposaré després. 

L’enquesta del CEO —el treball de camp de la qual ha estat elaborat pel GESOP, una empresa que, com diria un altre amic meu, en Francesc Abad, es decanta sempre pel mateix costat— ens mostra un aspecte que, atès el mal resultat de JxCAT el 28-A, podria resultar sorprenent. Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí podrien guanyar les eleccions europees per davant del candidat d’Esquerra, Oriol Junqueras, que obtindria el 22,5% dels vots, tot just tres dècimes més que els socialistes catalans (22,2%). A l’enquesta, la candidatura del MHP Carles Puigdemont encara se situa en tercera posició, amb un 21,2%, però la tendència és a l’alça. El partit del president es consolida i no hi ha ningú que pugui substituir-lo. El 28-A molta gent de l’entorn Puigdemont no sabia a qui votava. L’altre dia, a Tiana, una dona, convergent de tota la vida, va confessar-me que havia votat ERC perquè el president Puigdemont no es presentava a les eleccions. I quan li vaig dir que la candidatura de Jordi Sánchez i Laura Borràs el representava, la resposta va ser contundent: “jo vull votar el president”. Aquest ha estat l’encert de Junqueras, presentar-se de cap de llista a totes les convocatòries.

ERC eixampla la base del partit, però no pas la del moviment independentista

Dit això, els esbosso el que les dades del CEO m’han suggerit. Si vostè agafa les dades referides a la relació Catalunya-Espanya, els votants més federalistes són els d’En Comú Podem (57,8%). El més independentistes són els del FR (90,7 %), mentre que Junts per Catalunya se situa en segon lloc (83,6%), i els d’ERC força més lluny (66,1%), atès que entre els votants d’Esquerra un 26,3% apostaria per una Catalunya com a “Estat dins una Espanya federal”. Posin les cares d’aquests republicans federalistes i segur que no s’equivoquen. Són evidents. Entre les darreres incorporacions a ERC, no en conec cap que es declari independentista. ERC eixampla la base del partit però no pas la del moviment independentista. La permeabilitat és invertida. I la prova són el candidats que ocupen els primers llocs a la candidatura de Barcelona o les preferències dels diputats i senadors elegits el 28-A. No és una opinió, és un fet confessat pels protagonistes. La reorganització de l’espai antigament tripartit ha donat aquest resultat favorable a ERC.

Quina és la raó per la qual els votants de JxCAT i del Front Republicà són, diguem-ne, indepes de pedra picada? Els avanço una teoria que requeriria un estudi acadèmic de veritat, amb enquestes en profuditat i una anàlisi acurada del que ens aporten. La idea és que el votant d’aquestes dues formacions té un blackground nacionalista clàssic, catalanista, que és el nom que rep històricament el nacionalisme català, en el sentit que tots els nacionalismes del món aspiren a la independència. El creixement de l’independentisme de la darrera època es deu al salt endavant que van fer els antics votants convergents. Sense aquest gir és impossible explicar l’empat que avui assenyala el CEO entre independentistes i no independentistes a Catalunya. Poble Lliure, que és el pal de paller del Front Republicà, és un grup els dirigents històrics del qual surten del PSAN, un partit d’esquerres d’alliberament nacional fundat el 1968 per un grup de joves que sortien del FNC, el primer partit indpendentista i nacionalista de la postguerra. És un grup, doncs, de base nacionalista innegable. JxCAT, quan s’identifica amb Puigdemont, i això també ho assenyala l’enquesta del CEO, ideològicament és molt plural. De l’11,1% de persones d’aquesta enquesta que diuen que votaran JxCAT aquest maig, menys d’un punt percentual menciona explícitament el PDeCAT. Ni la premsa ni els adveraris han aconseguit el propòsit, una mica malèvol, de presentar JxCAT com un mer maquillatge de “l’espai convergent”, com insisteixen a anomenar-lo els dirigents d’ERC. L’espai postconvergent només és una part del nou espai netament independentista. Només els errors propis, i hi ha qui els comet a dojo, poden fer fracassar el partit del president i allunyar de l’entorn aquells que, com Ferran Mascarell, Teresa Pallarès, Jordi Sànchez, Salwa El Gharbi, Toni Morral o Aurora Madaula, són netament independents i no volen reproduir segons quins tics propis del vell sistema de partits. Els votants de JxCAT, tant els que encara són del PDeCAT com els que no ho són i ideològicament se situen en l’esquerra socialdemòcrata o liberal, ja han saltat el mur i la seva convicció independentista no és instrumental com passa amb una part dels nous votants d’ERC i fins i tot dels votants més tradicionals i antisistema de la CUP.