Quina colla de babaus! El Confidencial va publicar la setmana passada un avançament de les memòries de Mariano Rajoy, Una España mejor. Retirat de la vida política, l’home inexpressiu, el peix bullit més perjudicial que hagi dirigit mai el PP en molts anys, responsable de dues crisis polítiques de dimensions colossals, la del chapapote del 2002 i la de Catalunya del 2017, es deixa anar i escriu que “antes de llegar a aplicar aquel precepto constitucional [el 155] nos habíamos cargado de razones y estas no desparecerían por el hecho de que Puigdemont convocara elecciones; la independencia seguía declarada” [el subratllat és meu]. Sense rubor, sense anestèsia, l’antic president del govern espanyol destrueix un dels mites més arrelats entre els columnistes del règim del 78 i els neoautonomistes: que la culpa de l’aplicació del 155 fos de Puigdemont. Rajoy destrueix, a més, un altre mite, i és que els negociadors —Urkullu i Iceta— servissin per a res. Van ser un parell de beneits del cabàs, tant o més enganyats —o potser no, ves a saber— per Rajoy com van ser-ho els independentistes: “No veía ninguna razón para dejar en suspenso una decisión que no era fruto de ningún arrebato, sino consecuencia de semanas de estudio y de muy sólidos argumentos jurídicos y políticos”. Mes clar, l’aigua. A més, ningú no es pot sorprendre d’aquesta confessió de Rajoy, perquè això era el que Javier Arenas i Xavier García Albiol ja anunciaven en aquell moment.

El 155 estava llest per aplicar-lo passés el que passés. Podria acabar aquí aquest article, perquè la revelació de Rajoy és tan bèstia, que afegir-hi res més és superflu. Fins i tot un servidor es va equivocar aleshores, perquè va defensar convocar eleccions i resistir la pressió bàrbara, irresponsable, suïcida, errònia dels que no ho volien de cap manera i acusaven el president Puigdemont de vendre’s per 155 monedes de plata. Aquell era un debat fals. Tant com ho és ara el de la investidura de Pedro Sánchez. S’hauria hagut de discutir, si de cas, i no es va fer, sobre com resistir davant l’ofensiva de L'Estat, com es podia implementar la República i si es tenia la capacitat coercitiva per fer-ho. Amb el mandat de l’1-O no n’hi havia prou. El referèndum havia estat l’expressió d’una voluntat d’afirmació nacional, però no assegurava de cap manera com sostenir aquell acte. El problema de la majoria parlamentària de Junts pel Sí va ser que no va fer la seva feina, pressionada per la CUP.

La independència de Catalunya era un perill, afirma Rajoy, que s’afegia a la crisi econòmica, social i institucional que ja vivia Espanya i que hauria pogut provocar la fallida del règim del 78. Perquè aquest és el debat de fons, el que hauria de fer pensar tothom. És clar que l’independentisme volia trencar el sistema. ¿Quin independentisme no es proposa acabar amb el sistema dominant? Les independències sense cost, les que els analistes idíl·licament qualifiquen de “causes justes”, no existeixen. Són una especulació teòrica d’autosatisfacció acadèmica. L’error de l’independentisme va ser haver seguit la doctrina de Carles Viver i Pi-Sunyer —el moderat més moderat que hagi conegut mai—, basada en un escenari democràtic irreal. Només es “passa de la llei a la llei” quan tu tens la paella pel mànec (que és el que va passar amb Suárez i el rei Juan Carlos) i pots minimitzar les reaccions contràries. És prou conegut que el Rei va eliminar l’esperit del 78 i va eliminar Suárez el 23-F.

Era idealista defensar un procés d’independència sense traumes. A més, Rajoy desmunta els arguments dels neoautonomistes actuals —aquells que el 2015, quan se suposava que havíem guanyat, des de les juntes directives d’Òmnium, de l’Assemblea i dels partits més “arrauxats”— empenyien cap a una precipitació tan esbojarrada com insensata. Rajoy hauria fet el mateix que va fer, perquè la disputa no era sobre el procediment, sinó sobre l’objectiu. L’error del president Puigdemont va ser deixar-se influir per aquest entorn, que menystenia la capacitat de reacció de l'Estat. L’Estat volia desarticular l’independentisme, amb l’ajuda inestimable dels col·laboracionistes nostrats, i l’insípid Rajoy es va posar a fer la feina. No era tan babau com el pintaven aleshores. Per començar, l’endemà de l’1-O va donar l’ordre de retirar milions d’euros en dipòsits de les grans empreses estatals dels comptes del Banc Sabadell i de CaixaBank. L’objectiu era clar. La detenció dels Jordis també havia estat un avís.

Les independències sense cost, les que els analistes idíl·licament qualifiquen de “causes justes”, no existeixen

No ens ha calgut esperar cinquanta anys per saber quina era l’estratègia de veritat del PP i de Mariano Rajoy: “Nadie puede sostener que no hubo respuesta política [a la declaració d’independència] cuando se cesó a un gobierno en pleno”. Té raó. Ho va fer i no va passar res. No es van saber jugar les cartes i, una altra vegada, l’independentisme es va equivocar, perquè en comptes d’obligar els alts càrrecs polítics de la Generalitat a abandonar els seus llocs, cosa que hauria provocat una crisi institucional de grans proporcions, es va decidir facilitar la feina als “ocupants”, convertint-se, en casos molt significatius, en la policia jueva del gueto. Aquesta gent va donar al 155 una aparença de normalitat molt perjudicial per als interessos de “la causa justa”, si és que aquesta era l’estratègia. Ara ja està fet i se n’arrossega l’efecte, que és la vergonya de mantenir en els càrrecs a persones que en una altra etapa històrica potser haurien tingut un altre final. Quan a cada bugada tu mateix has fet desaparèixer un llençol, és poc honrat dir que t’han robar l’aixovar. L’has regalat i punt. Els “mediadors” no negociaven res i alguns alts funcionaris van rematar-ho.

Aquesta és la lliçó que cal aprendre ara que s’està “negociant” la investidura de Pedro Sánchez. Si se segueixen les tesis de Joan Tardà, ja podem començar a fer les maletes. Una part de l’independentisme català salvarà Espanya de la seva crisi i l’ABC concedirà el guardó Español del Año 2019 a Gabriel Rufián. Tot en ordre! Però el cert és que el govern de l'Estat està en crisi i l’independentisme té l’oportunitat d’agreujar-la. Com més dèbil sigui l'Estat, més possibilitats tindrà l’independentisme de trobar una sortida amb un cost assumible —sense oblidar que la independència a cost zero no s’ha donat mai si l'Estat és de naturalesa nacionalista i militarista com ho és l’espanyol. Avui el rei Felip VI n’és la síntesi. L’Estat se sent amenaçat i es rebota, evidentment, però al final guanya qui sap aguantar la posició, qui sap assumir el cost dels seus actes sense caure en imprudències que perjudiquin els seus moviments. En l’independentisme també hi ha gent que està molt sonada.

Rajoy tenia un pla i el va complir a un cost molt alt per a ell, que no devia mesurar. O potser sí que va fer-ho i va optar per cremar-se per pur nacionalisme. Rajoy, al capdavall, era, abans que un polític, un alt funcionari de l'Estat que estava al capdavant del govern en uns anys, com diu ell, en “que nuestro país pudo haberse quebrado […]. Todo pudo haber ocurrido pero nada de ello sucedió”. Aquesta era la seva missió: que no passés res. De moment, podríem afegir nosaltres. La força del moviment popular independentista ha estat el que permès aguantar l’envestida. Per això el govern de l'Estat, ara a mans del PSOE, fa mans i mànigues per “criminalitzar-lo” i acusa els joves detinguts, la plataforma Tsunami Demòcràtic i els CDR de formar part d’una (inexistent) trama terrorista. L’error de l’independentisme seria caure de nou en la trampa i seguir la seva lògica. Cal bastir una estratègia guanyadora, que insisteixi a posar en crisi l'Estat, perquè finalment s’esdevingui el que més combaten i temen. Sempre hi serem a temps de rendir-nos i que la policia del gueto nomeni un president de la Generalitat titella.