1. L’abstenció electoral és sempre una mala notícia. I en aquestes eleccions, forçades per la destitució del president Quim Torra, l’abstenció ha estat molt alta. Diguem-ho al revés. En la primera dècada sobiranista la participació ha anat en augment fins arribar al màxim històric del 2017, en què el 79,09% de l’electorat va omplir les urnes i l’independentisme, per bé que fragmentat, es va imposar a l’unionisme sense superar el 50% que ara sembla ser que s’ha superat. Per tant, convé que l’independentisme no s’emocioni pel fet que s’hagi assolit el percentatge fetitxe de la meitat de l’electorat. La baixa participació ha fet perdre als dos principals partits de l’independentisme gairebé mig milió de suports, el que sumat a la dispersió del vot independentista —especialment els més de 70 mil vots del PDeCAT que no sumen per a res— debiliten la força real del moviment. L’abstenció, però, no deslegitima de cap manera la victòria inapel·lable de l’independentisme, que s’ha ampliat en nombre d’escons, però en fa més difícil la gestió.
2. El resultat electoral no desfà l’empat tècnic que enfronta l’unionisme espanyolista amb l’independentisme catalanista des de l’inici de la dècada sobiranista. Es podria dir que aquesta és la contradicció principal, malgrat uns condicionants tan transcendentals com l’impacte de la repressió sobre l’estratègia de cada partit independentista, la incidència de la pandèmia —que sí que ha repercutit en l’augment de l’abstenció— i les trifulgues entre els independentistes, irresponsablement enfrontats des del 2015. I això val per a tots els partits, incloent-hi la CUP, que s’ha beneficiat, com sempre, de les decepcions sense pagar el cost de la seves presses i els xantatges. L’independentisme s’ha d’enfrontar ara al fet que el PSC ha substituït Ciutadans com a primer partit i valida així el gir espanyolista dels socialistes, molt evident en la campanya, que per recuperar els vots que van perdre el 2017 van decidir fer una aposta unionista que posarà les coses molt difícils a ERC per intentar formar una majoria mal anomenada d’esquerres. Salvador Illa no serà president de la Generalitat en cap cas.
3. ERC ha aconseguit superar finalment Junts per Catalunya. Aquest serà un factor clau en les negociacions que s’obriran a partir d’avui mateix. Encara que la diferència entre els dos partits sigui mínima, també ho va ser el 2017 però a l’inrevés i ERC va haver d’admetre la derrota. Per tant, Junts haurà d’assumir que si vol que fructifiqui un govern independentista el president de la Generalitat haurà de ser el líder d’ERC, Pere Aragonès. Als de Puigdemont els caldrà repensar què fer a partir d’ara, perquè el camí seguit no ha donat els resultats desitjats. També és veritat que Junts no té un lideratge clar, perquè Jordi Sànchez és a la presó i no pot exercir de secretari general com déu mana i Carles Puigdemont ja fa temps que mira cap a una altra banda. S’han d’acabar les tuteles sobre els lideratges efectius de Junts, que en aquest moments només poden ser encapçalats per Laura Borràs. Ella i Aragonès tenen la responsabilitat de no decebre encara més els electors independentistes i intentar refer ponts.
4. El tripartit és possible, sobretot si la política catalana es sucursalitza encara més i hi ha un intercanvi de cromos entre el PSOE i ERC. No és impossible —tot i que de moment em sembla inversemblant— un govern d’ERC amb En Comú Podem, amb el suport extern del PSC i l’abstenció de la CUP. Aquesta equació tindrà el suport dels mitjans de comunicació unionistes i els de l’independentisme soft. No ho tindran fàcil. ERC aspira a la presidència sigui com sigui. EL PSOE pot sacrificar de nou el PSC i per tant negociar amb ERC la continuïtat del seu suport al govern de Pedro Sánchez a canvi de la renúncia de Salvador Illa a l’aventura d’intentar una investidura que faria entrar en crisi els republicans. Si Pedro Sánchez fa efectius els indults, el camí s’aplanarà. Però de tota manera, seria una opció molt arriscada per als republicans.
5. I una reflexió final. Els que ara s’esquincen les vestidures davant l’entrada de Vox al Parlament de Catalunya, no sé si mai van assistir a una sessió del Parlament quan Ciutadans es comportava com els joves bàrbars de Lerroux. L’extrema dreta sempre ha estat present al Parlament. La diferència és que ara, seguint l’estela del canvi que s’està donant arreu, l’extrema dreta té un partit desacomplexat que fins i tot s’enfronta a la dreta tradicional que, tanmateix, com que és nascuda de les entranyes de la dictadura franquista, no és capaç d’imposar cap cordó sanitari com el que ha imposat Angela Merkel a Alemanya.