18 d’octubre de 2013. “Cal regalar-li un mocador” perquè “tot el dia està plorant”. Aquesta va ser la reacció del portaveu del PSC, Maurici Lucena, a l’anunci de l’aleshores conseller de la Presidència de la Generalitat, Francesc Homs, que el MHP Artur Mas no assistiria a un acte organitzat per la patronal catalana Foment del Treball i així preservar la dignitat protocol·lària del president. La patronal catalana, tradicionalment submisa al poder espanyol, i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, volien humiliar el president elegit per la ciutadania. I els socialistes llavors van fer d’escolanets del PP, que és el mateix que van fer amb la suspensió de l’autonomia amb l’aplicació del 155. Què se n’ha fet de Lucena? A l'exportaveu del PSC al Parlament i membre de l’equip econòmic de Pedro Sánchez va fitxar-lo el Banc Sabadell el maig de 2016. A Francesc Homs va inhabilitar-lo la justícia (?) espanyola el 28 de març de 2017 i va ser privat del càrrec de portaveu del seu grup parlamentari a Madrid, a més de condemnar-lo a pagar una multa de 30.000 €. Quines coses, oi? Uns ploren mentre d’altres en treuen profit. Uns perden i els altres entren per una porta giratòria al món de les recompenses. Cadascú tria el seu destí. El temps jutjarà tothom.
La dignitat de la presidència de la Generalitat s’expressa, precisament, pel fet que no pot renunciar mai a la representació del poble arreu del territori català
22 de juny de 2018. “Aquests Jocs [Mediterranis] es fan a Tarragona. Es fan a Catalunya. I s’han organitzat i pagat, sobretot, des del nostre país. I nosaltres hi serem perquè és casa nostra. No foragitaran el president i el Govern del país de casa nostra. Mai més. La presència del monarca d’Espanya no condicionarà les nostres decisions. A Catalunya manen els catalans”. Així és com va justificar el president Quim Torra la decisió d’assistir a la inauguració a Tarragona dels Jocs Mediterranis. En aquest cas la qüestió de fons no era protocol·lària. Era de concepte. La presència del rei d’Espanya a la inauguració havia fet pensar al reduït cercle de l’entorn del president Torra que calia plantar-lo com Mas havia fet amb Sáenz de Santamaría. Per sort, finalment es va canviar de criteri, gràcies a la pressió de l’entorn més ampli de Junts per Catalunya. La dignitat de la presidència de la Generalitat s’expressa, precisament, pel fet que no pot renunciar mai a la representació del poble arreu del territori català. Torra va fer ben fet. Els sobiranistes no poden dimitir mai de representar el país mentre governin. Fer-ho donaria la raó als unionistes que, com Concepció Veray, la vicepresidenta gironina del PPC, volen expulsar els independentistes de la seva terra, com si fossin jueus, perquè Catalunya és Espanya. Està clar que, segons com, el nacionalisme mata. La història és, per damunt de tot, conflicte i el món avança de combat en combat. De resistència en resistència. Només els pessimistes creuen que la història és una successió de catàstrofes davant les quals no cal que ens indignem. Hi ha molts motius per indignar-se. I per actuar en conseqüència: “Quan una cosa t’indigna —va escriure el nonagenari Stéphene Hessel—, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès”.
Foment és una entitat privada i el Govern no tenia cap competència per imposar-hi res. En tot cas qui va optar per menysprear les institucions catalanes va ser la gent del Foment. Com han fet en tot, per altra banda. El president Torra va trobar-se cara a cara amb el rei Felip VI i va lliurar-li els informes del Síndic de Greuges sobre la violència del primer d’octubre i la persecució penal posterior i el llibre del reporter gràfic Jordi Borràs que il·lustra aquella repressió. L’escena és impagable. Un Torra relaxat i somrient, amb el llaç groc penjat a la solapa, contrasta amb la cara de pomes agres del rei d’Espanya quan li fa a mans els informes i el llibre. Sembla poca cosa, però el simbolisme és potent. No es van tornar a dirigir la paraula. No calia. A més, en la declaració institucional feta a Barcelona, Torra ja havia deixat clar que “des d’aquest mateix moment, ni jo ni cap membre del Govern no assistirà a cap acte convocat per la monarquia espanyola. Igualment, des de la Generalitat no convidarem el rei d’Espanya als actes que organitzi el Govern de Catalunya”. La ruptura amb la monarquia és un fet social a Catalunya des de fa temps. Ara s’hi ha afegit la institucional. S’ha acabat aquella època en què, com explica Jordi Barbeta, Jordi Pujol fantasiejava amb la idea de la sobirania compartida basada amb la mediació de la Corona. Torra ja no podia fer com si res no hagués passat. El que va passar a Tarragona no va ser cap gesticulació. La indiferència és la pitjor actitud que pot adoptar un independentista. És l’ideolecte dels hiperventilats, que veuen una rendició en cada gest que no acabi amb un cop de porra.
El 3 d’octubre de 2017 és el dia que la monarquia espanyola es va convertir en patrimoni dels unionistes catalans
El 3 d’octubre de 2017 és el dia que la monarquia espanyola es va convertir en patrimoni dels unionistes catalans. Aquell dia el rei d’Espanya va destruir la ficció que havia fet somiejar els demòcrates catalans des del retorn de Tarradellas el 1977. Es va acabar la gran confusió. La Corona va optar per una posició bel·ligerant contra l’independentisme sense calcular l’impacte que això tindria fins i tot entre l’unionisme moderat. Felip VI ja no és el rei de “tots” els catalans, si és que ho havia estat mai, per pròpia decisió. Estic segur que cap espanyol es posarà a plorar perquè Torra hagi renunciat a la Vicepresidència d’honor de la Fundació Princesa de Girona en tant que president de la Generalitat. Al contrari, segurament se n’alegraran i l’insultaran per haver-ho fet. La ruptura és un fet. La crisi del règim del 78 es va obrint pas. I qui millor ho sap veure a l’altra banda del mur és José María Aznar. Per això clama per aplicar més repressió a Catalunya i per la unitat espanyolista. La república encara no és una realitat tangible a Catalunya, però és un estat mental. Ara només cal donar-hi forma política. I per començar cal que el president Carles Puigdemont posi en marxa, de seguida que pugui, quan hagi pogut retornar a Brussel·les, el Consell per la República. Quan això passi i el moviment republicà i sobiranista prengui nova forma, llavors serà quan caldrà regalar mocadors als unionistes.