Cadascú els celebra com vol. Només faltaria. Els dies de festa, tant si són els habituals del cap de setmana com si són excepcionals —posem per cas Corpus Cristi o la Diada Nacional—, estan fets per tal que cadascú els passi com li vingui de gust. Soc als EUA i ahir em va caure a les mans una guia estatunidenca per a immigrants en què s’explicava, entre altres, moltes coses sobre els “hàbits” nacionals dels EUA, què era el Quatre de Juliol i com s’acostuma a celebrar. Era una pura descripció, que desprenia un no sé què de conductisme invisible, però que era prou evident per captar-ne la intenció.

L’autor de la guia venia a dir que el Quatre de Juliol els homes d’arreu d’aquest immens país que es regeix per tres fusos horaris, es vesteixen amb samarretes de color vermell, blanc i blau i planten les graelles de la BBQ al backyard de casa seva per compartir amb familiars i amics hamburgueses, costelles de porc i hot dogs. Va sobtar-me que la guia especifiqués que aquesta era una tasca d’homes, perquè els ben asseguro que jo he assistit a barbacoes com aquestes organitzades per dones, gais i per persones del gènere que s’escaigui. Però és cert, si ens atenem als estereotips cinematogràfics, que per norma general són els homes els que s’encarreguen de torrar la carn i les salsitxes. La guia també especificava que una altra de les “bones pràctiques” nacionals és que les criatures juguin al carrer, si pot ser en aquells drive sense sortida de les urbanitzacions amb cases aparellades. Per rematar l’explicació, la guia advertia que aquell dia, ni abans ni després, les ones de ràdio i els espots de TV van carregades d’anuncis patriòtics.

No sé si vostès han passat un Quatre de juliol en una ciutat dels EUA. Jo sí. Una vegada a la civilitzada Boston i una altra a Reno, que és una ciutat horrible de l’estat de Nevada, però on la Universitat, que és prou important, acull un dels principals centres d’estudis bascos que hi ha al món. Nevada és zona de cuidadors d’ovelles i molts bascos van emigrar-hi. Encara que la història dels dos pastors de la pel·lícula Brokeback Mountain transcorre a Wyoming, el que s’hi explica podria haver ocorregut a les muntanyes de l’estat sense neu. Tant és, perquè el Quatre de Juliol és festa nacional als cinquanta estats que comparteixen sobirania amb la Unió. Sense excepcions, ni tan sols els sudistes, sempre tan rebels, i no sempre per a bé, en reneguen. El Quatre de Juliol acaba, el celebris on el celebris, amb els efectes lluminosos i sonors dels focs artificials. Una composició de palmeres, de barres i estrelles, amb els colors patriòtics com a traca final.

El Quatre de Juliol es va instituir oficialment com a diada festiva el 1870 i no va ser un dia festiu remunerat —perquè ja se sap com són aquests ianquis— fins al 1941. En fi, que fa quatre dies. L’Onze de Setembre, la nostra Diada Nacional, es va celebrar per primera vegada el 1886, un any després de la data que la historiografia assenyala com l’inici del catalanisme polític amb la difusió del Memorial de Greuges. L’acte va consistir en una missa oficiada a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres, on “no s’hi enterra cap traïdor”, segons els versos de Pitarra. Hi van acudir Àngel Guimerà i Valentí Almirall, entre altres, o sigui nacionalistes i republicans federals, les dues versions polítiques constitutives del catalanisme, tot i que als esquerrans això de la missa no els acabés de fer el pes. Els lerrouxistes van aprofitar-ho per atacar fort els catalanistes i per desqualificar-los per missaires. Tothom sap com va acabar Lerroux. Al costat de la CEDA. El 1888, amb motiu de l’Exposició Universal, s’instal·là al carrer l’estàtua en honor a Rafael Casanova i el 1891, el Foment Catalanista es va encarregar d’organitzar anualment les concentracions. El 1900 ja hi va haver les primeres detencions arran dels actes reivindicatius i pels forts enfrontament amb els republicans espanyolistes. Els anys següents es repetirien les trifulgues. La dictadura de Primo de Rivera va prohibir-ne la celebració durant el septenni que va durar. O sigui que, resumint: de bon començament, l’Onze de Setembre ha estat un acte reivindicatiu que l’espanyolisme ha atacat i menystingut. I és que quan la violència deixa marca, llavors és quan una data pren tot el sentit i es torna, primer, record, seguint la descripció de Marta Marín-Dòmine sobre l’exili, i després, memòria.

Acudeixin a la manifestació, per molt crítics que siguin amb els polítics. No s’oblidin que l’Onze de setembre sempre ha estat una festa del poble

A Catalunya no tenim cap guia —i per immigrants encara menys, ja que seria sospitosa de supremacisme— que expliqui com s’ha de celebrar la Diada Nacional i si el més normal és fer una botifarrada o anar-se’n a la platja. L’oficialització de la Diada, després del llarg parèntesi franquista, es regeix encara ara per la Llei 1/1980, de 12 de juny, amb l’argument següent: “El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d'autogovern. Passa, també, per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s'identifiquen amb si mateixes, ja que sintetitzen tota la complexitat dels factors històrics, socials i culturals que són les arrels de tota realitat nacional. D'entre aquests símbols, destaca l'existència d'un dia de Festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur. El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l'onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l'onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional. Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit.” Més clar l’aigua. Cap majoria parlamentària no ha modificat aquesta primera llei de l’autonomia de 1978. El Parlament té la composició que té, malgrat la voluntat de l’unionisme d’alterar-ne les majories quan va dissoldre’l amb l’aplicació del 155 i va convocar noves eleccions. La majoria sobiranista va continuar inalterable.

El 1980 hi havia voluntat de normalització, de convertir l’Onze de Setembre en el nostre Quatre de Juliol, però resulta que el camí de la normalització es va començar a tòrcer ben aviat, després de l’intent de cop d’estat del 23-F, quan el pacte autonòmic constitucional dels partits espanyols amb els partits nacionalistes bascos i catalans es va transformar en uns nous pactes, aquest cop reservats als unionistes, que van derivar en la LOAPA i un llarg procés de recentralització que va posar fi a les esperances reformistes d’aquell moment. La culminació de la degradació ja la saben. Va ser el 2010 i des de llavors que plora la criatura. Però és que, a més, ni abans ni ara els unionistes s’han dignat mai a celebrar l’Onze de Setembre. Podien haver-ho fet a la seva manera, que aquí no tenim cap manual d’instruccions. De fet, ara que hi penso, algun cop he coincidit amb unionistes notables en la recepció que organitza el Consolat dels EUA amb motiu del Quatre de Juliol i els he vist endrapar unes mini hamburgueses, fetes a la mida de la dieta mediterrània, sense mostrar cap queixa per estar celebrant una festa tan clarament nacionalista com és aquesta. Cadascú tria, certament.

Els desitjo una bona Diada, ja que no ens retrobarem fins l’endemà. I acudeixin a la manifestació, per molt crítics que siguin amb els polítics. No s’oblidin que l’Onze de setembre sempre ha estat una festa del poble i encara queda molta feina per fer, si és que realment volem deixar de commemorar una derrota i guanyar el futur.