L’independentisme està dividit. Quan encara no s'ha acabat el ple de política general, perquè dijous es va haver de suspendre per les fortes discrepàncies entre JxCat i ERC, és evident que l’estratègia dels dos grups no coincideix. Hi ha qui acusa JxCat d’haver provocat el conflicte per pur tacticisme, per la necessitat de gesticular davant de la seva parròquia legitimista. No ho tinc gaire clar. O almenys aquesta no és la intenció del gruix del grup parlamentari. El que no descarto és que al si de JxCat les tensions hagin augmentat per les ambigüitats i la manca de lideratge d’aquest grup parlamentari, que ni té partit al darrere —el PDeCAT més aviat és un llast— ni un líder clar, atès que Jordi Sànchez, que seria el que tothom reconeixeria, dirigeix per intermediació d’intèrprets no sempre ben intencionats. Els crits del vicepresident del Parlament, Josep Costa, en un dels recessos de la tumultuosa sessió de dijous se sentien clars des de fora del despatx que el president Torra té a la cambra. Van fer témer el pitjor.

Abans de l’estiu ja es va haver de suspendre el darrer ple per la mateixa raó que aquesta setmana ha saltat pels aires la falsa unitat independentista. I si dic que és falsa és perquè negar-ho seria cínic. Tothom ho veu i les travetes entre els uns i els altres són constants. És la repetició dels fets de maig de 1937, però sense l’assassinat d’Andreu Nin ni la il·legalització del POUM. La guerra civil es va començar a perdre quan la rereguarda es va convertir en un cementiri, amb morts provocats per la persecució estalinista dels dissidents que exercia la coalició ERC-PSUC, mentre la CNT mirava cap a una altra banda. És clar que la superioritat armamentista de l’Exèrcit Nacional i l’ajuda d’Itàlia i Alemanya van ser determinants per a la victòria franquista, però la lluita fratricida entre republicans va ensorrar la moral republicana.

Abans de l’estiu ja es va haver de suspendre el darrer ple per la mateixa raó que aquesta setmana ha saltat pels aires la falsa unitat independentista

Un dels problemes dels polítics actuals és que no saben història. I si en saben, l’obliden o la utilitzen per provocar els mateixos efectes que vuitanta anys enrere. Les divisions dels anys trenta van sacrificar la llibertat amb excuses ideològiques. Abans morts que lliures. Divergir no seria especialment un problema si tot plegat no anés acompanyat d’un dramatisme desmoralitzador. Aquesta setmana no podia acabar pitjor: “Ningú entén la polèmica sobre la suspensió dels diputats”, ha dit Jordi Cuixart en una entrevista recent. Ni Torrent, suposo, perquè dissabte passat els diputats van rebre una carta seva de disculpa per la decisió de suspendre el ple extemporàniament. L’endemà del 30 de gener, en canvi, el president del Parlament no va enviar-los-en cap, de carta de disculpa. I això que la decisió unilateral d’ERC de suspendre el ple d’investidura de Carles Puigdemont és la mare dels ous de l’embolic actual. Els de Junqueras encara no han paït que JxCat guanyés les eleccions del 21-D apel·lant a la restitució. Aquella decisió de Torrent va dinamitar l’estratègia de JxCat i va decidir anar a roda de les decisions judicials amb la inestimable ajuda d’un dels seus antics líders, avui literalment transvestit de lletrat del Parlament. Aquesta és la discrepància de base.

Hi ha qui vol reduir les discrepàncies a un simple problema de gesticulació inútil per part dels de Puigdemont i els en donen les culpes; no és ben bé això

El problema és que ERC necessita JxCat i al revés. Els dos grups independentistes es necessiten mútuament i no tenen alternativa. Almenys de moment. El sagramental d’aquesta setmana és una mostra més de les divergències que els separen. Hi ha qui vol reduir les discrepàncies a un simple problema de gesticulació inútil per part dels de Puigdemont i els en donen les culpes. No és ben bé això. La realitat és que l’acord entre ERC i JxCat tenia un problema i aquest és que intentava acontentava les dues posicions sense aclarir la discrepància de fons. El primer punt s’oposava a la suspensió i per tant reflectia la posició de JxCat, i el segon obria la porta a la delegació de funcions dels diputats que així ho decidissin, que és la posició d’ERC. El xoc es va produir quan els d’ERC van voler imposar als diputats de JxCat empresonats i exiliats la mateixa fórmula que ells volien adoptar per a Junqueras i Romeva. L’estira-i-arronsa anava d’això. Ridao va acabar d’embolicar la troca.

Aquest govern de coalició no té gaire futur si no és resol aquesta disputa. La gent no ho sap, perquè ERC ha après a rentar la roba bruta a casa, però les punyalades entre els diversos sectors del partit són tant o més profundes que les que el PDeCAT clava a JxCat. Només faltava l’ANC per tirar el barret al foc. Elisenda Paluzie no troba el camí. Les organitzacions de la societat civil han estat des del temps de Muriel Casals agents actius per assolir el consens i no pas per incrementar la tensió. Quan s’ha dedicat a proferir amenaces, com aquella exigència excessiva de Carme Forcadell a Artur Mas abans del 9-N, aquell crit precipitat per reclamar-li que posés les urnes, han sembrat més discòrdia que unitat. Ara cal més política que exigència. És millor negociar que refugiar-se en les intransigències.