Ja fa un any. Fa un any de la jornada que marcarà durant anys la política catalana. El referèndum del primer d’octubre de l’any passat no ha tingut l’efecte desitjat pel moviment sobiranista, que era assolir la independència, però ha tingut unes conseqüències demolidores per a la política catalana i espanyola. L’1-O, l’Estat va ensenyar la cara més fosca. La repressió. Però va mostrar, sobretot, la podridura policial, els insults xenòfobs dels agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que es van repetir en la manifestació de dissabte passat, per altra banda terriblement mal gestionada pels responsables d’Interior de la Generalitat de Catalunya. L’últim que es podia esperar pocs dies abans de l’aniversari del gran trauma de l’any passat és que es reproduïssin les càrregues policials, però aquesta vegada per iniciativa dels Mossos. D’on no n’hi ha, no en pot rajar, diu la dita popular. Aquest és el Govern que tenim, que és incapaç fins i tot de governar les escorrialles. Qui va decidir que el MHP Quim Torra havia de participar al programa de TV3 Preguntes freqüents? Cal ser enze de veritat! Els presidents no assisteixen a tertúlies, en tot cas les generen.

Un any després d’aquell referèndum popular, organitzat amb cura i professionalitat per la gent, la primera línia de la política sobiranista d’aleshores és a l’exili o a la presó. En el moment de la veritat, l’independentisme no va poder sostenir la proclamació de la república perquè l’aposta pel pacifisme va resultar inútil per oposar-se a la força bruta i amb les teories profundament democràtiques, però candoroses, del Consell Assessor per a la Transició Nacional —i, sobretot, del professor Carles Viver i Pi-Sunyer—, tampoc no n’hi va haver prou. De la llei a la llei van transitar-hi els franquistes per pura necessitat de supervivència. Com ja he escrit en altres articles, Suárez i companyia van acceptar compartir el govern amb els demòcrates antifranquistes a canvi de perpetuar-se en l’administració de l’Estat. “Atado y bien atado”, sí senyor. Al final fins i tot els més ultres, els que es van oposar a la Constitució de 1978 des de l’extrema dreta neofranquista, com José María Aznar, es van adonar dels beneficis d’aquest intercanvi. La violència de la repressió de l’1-O va fer que la ferida tornés a sagnar. L’autoritarisme espanyol va reviscolar amb tanta força, que mig món va témer el pitjor.

L’últim que es podia esperar pocs dies abans de l’aniversari del gran trauma de l’any passat és que es reproduïssin les càrregues policials, però aquesta vegada per iniciativa dels Mossos

L’aplicació del 155 va estabornir l’administració autonòmica —i encara no se n’ha refet— i el trio unionista format per Miquel Iceta, Inés Arrimadas i Xavier García Albiol ha acceptat que un jutge intenti alterar la dinàmica parlamentària amb empresonaments i suspensions. Intentar il·legalitzar tothom no és mai una solució. Encara no entenc com els diputats socialistes van poder viure amb la tranquil·litat dels botxins l’empresonament de Jordi Turull en ple debat d’investidura. Estic segur que la història no serà gaire amable amb cap d’ells. I és que ni el grup socialista ni Miquel Iceta —una mena de supervivent a qui tothom admira, però que és incapaç d’aportar cap solució original i eficaç—, han fet res per aturar la repressió. Al contrari, l’han ovacionat. Tant o més que els nacionalistes de dreta i extrema dreta amb els quals estan aliats al Parlament per desfer-se de Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Però si els dirigents independentistes són a la presó o a l’exili, Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Enric Millo, per esmentar els tres sapastres del PP que aleshores manaven molt, descansen en pau. Són tres cadàvers polítics que han deixat Espanya en crisi.

El 27-O va ser un error, vist amb els ulls d’ara. Però avui és fàcil de dir. Els que van empènyer més per proclamar el que després no va saber defensar ningú, ni els més radicals, els que aquella nit se’n van anar a dormir com tothom, ara són un fre per a tot. És honest que a Catalunya hi hagi un Govern de coalició entre JxCat i ERC si les estratègies són tan diferents i, a més, es governa tan malament? Potser estaria bé que aquests “nous” dirigents fossin valents i diguessin als ciutadans que no tenen ni idea de cap on van. Les urnes ho curen tot, fins la por, com es va constatar l’any passat. La política no pot ser un concurs per triar herois, però tampoc pot estar en mans de qui no sap què ha de fer. El millor homenatge dels polítics a la gent que va defensar les urnes l’1-O seria reconèixer les febleses i els dubtes que tenen. Qui no estigui disposat a sostenir el combat contra l’Estat i prefereixi el conformisme, és millor que surti del Govern ara i que expliqui a cara descoberta per què ho fa. És cert que les gesticulacions no serveixen per demostrar qui és més independentista, però el pedigrí tampoc. L’anomenat processisme —que és una mena de pujolisme en versió indepe— és la malaltia senil del sobiranisme governamental, que vol petrificar l’1-O. La sensació de paràlisi que s’ha apoderat de l’ambient no és bona per commemorar l’aniversari d’una victòria. Estomacar els manifestants que s’oposaven als criminals uniformats que van atacar les nostres escoles el primer d’octubre destrempa i és un error de principiants.