El matí de l’11 de maig del 2006, el MHP Pasqual Maragall va notificar que expulsava ERC del tripartit. Va ser un xoc. El Pacte del Tinell amb ERC havia durat dos anys i mig. La raó de la crisi governamental era l’aprovació de l’Estatut i el pacte bilateral Mas-Rodríguez Zapatero. Josep-Lluís Carod-Rovira, llavors màxim responsable d’ERC, va atribuir l’expulsió del Govern del seu partit a la submissió del PSC a Madrid i va aprofitar l’ocasió per fer una crida a votar no al referèndum. Van sortir del Govern els sis consellers d’ERC i també tots els directors generals i càrrecs de confiança. Amb això refusava l’oferiment de Maragall a ERC de mantenir-los, encara que fos a les ordres de consellers d’altres partits.

L’únic supervivent d’aquell temps és Josep Bargalló, que el 2006 era el conseller primer i que avui dia és un obscur conseller d’Educació. La direcció de l’actual ERC és a mans de molts dels alts càrrecs que van cessar quan Carod-Rovira va prendre la decisió d’oposar-se al que va creure que era una claudicació dels convergents a favor dels socialistes. Servidor, que fins aquell moment votava ERC, es va afegir als que, entre els republicans, crèiem que era un error no aprofitar l’ocasió per sortir del cul-de-sac en el qual havia entrat la política catalana. Fins i tot vaig encapçalar la plataforma “Estatut, jo sí!”, i vaig ser-ne portaveu amb Rosa Cullell. No me’n penedeixo. Crec que vam fer bé. L’única manera d’ampliar la base independentista era arrossegar el món convergent cap al camp de la ruptura si la reforma de l’Estatut fracassava. Aquella va ser l’hora del 80% i no pas ara. A més, va quedar demostrat que el PSOE no era de fiar.

D’aquí en va sortir una estratègica, que no m’hauria imaginat mai que seria “comprada” per Artur Mas: la Casa Gran del Catalanisme i el gradualisme reivindicatiu. Primer calia aprovar un nou Estatut, després reclamar la bilateralitat, a continuació exigir el pacte fiscal, etc. El gradualisme va anar decantant CiU, primer, cap al sobiranisme i, tot seguit, després de molts fracassos i de la dissolució de la federació, cap a l’independentisme. La base convergent, a més, s’afiliava a l’ANC i va ajudar a organitzar les consultes populars. Evidentment, no eren els únics a fer-ho. Sense el concurs de molta gent, ideològicament plural, no s’hauria assolit el suport a la independència d’aproximadament el 48% de la ciutadania. La lluita partidista i sectària, que no ha cessat mai, ha provocat que es cometessin molts errors i que es desaprofitessin les oportunitats. A empentes i rodolons es va aconseguir que tothom compartís les etapes decisives del procés d’independència. El consens ha estat molt ampli. Finalment, però, els teòrics de la desunió, com ha dit el president Puigdemont, han guanyat.

Els dirigents republicans que fa quinze anys van ser expulsats del Govern tripartit experimenten la reaparició de símptomes que ja van fer prendre decisions equivocades a la generació anterior, com si en aquesta darrera dècada no hagués passat res

Ara ERC fa de Mas, però amb una estratègia completament oposada. Mas va pactar per avançar i a poc a poc va anar decantant-se cap a l’independentisme. Gabriel Rufián, que fa política com Donald Trump, a cop de piulades a Twitter, es veu que és més d’esquerra que independentista. Els republicans han pactat amb el PSOE per posar el fre de mà al procés independentista que va començar després de la sentència del TC del 2010 amb la qual els constitucionalistes es van carregar el que quedava d’Estatut. El cop de porta va ser tan fort, que era impossible ignorar-lo, com és impossible no adonar-se avui del gir copernicà d’ERC. La diferència entre el que va passar el 2006 i ara és que en aquests moments ERC comparteix Govern amb JxCat —una barreja d’antics convergents i gent d’esquerra— i que els republicans han pactat, sense aportar res tangible, amb el còmplice necessari del PP per desbaratar el procés d’independència de Catalunya. PP i PSOE van generar la pitjor crisi de l’estat espanyol quan van decidir aplicar el 155 i deposar el Govern legítim de la Generalitat. La deslleialtat d’ERC és ara notòria i no és equiparable a la de Mas respecte d’ells. Al capdavall, ERC formava part del tripartit amb PSC i ICV-EUiA i no pas amb CiU. El MHP Quim Torra, que presideix un executiu independentista, perquè l’aliança ERC-JxCat només recolza en això, té tantes o més raons que Maragall per expulsar ERC del Govern. No ho ha fet, tot i que ha obligat els republicans a tancar files entorn seu amb la moció de confiança encoberta que es va votar dissabte passat al Parlament.

Aquest cap de setmana ERC ha hagut d’actuar de manera diferent a Madrid que a Barcelona, on està obligada a desobeir si no vol passar a la història com el partit que s’alia amb la repressió. Veurem què passa quan arribi l’ordre en ferm de la JEC. Els dirigents republicans que fa quinze anys van ser expulsats del Govern tripartit experimenten la reaparició de símptomes que ja van fer prendre decisions equivocades a la generació anterior, com si en aquesta darrera dècada no hagués passat res. Quan l’agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, és que el maltractador ha aconseguit sotmetre-la. El mal ja està fet. Si no es produeix cap “espanyolada”, demà es constituirà el nou govern de coalició entre el PSOE i UP amb l’abstenció necessària d’ERC. El pacte és inconcret, molt poca cosa, sobretot, perquè no va acompanyat d’un cronograma que indiqui quan i com es constituirà la mesa de diàleg i amb qui. Em va agradar molt que Pablo Iglesias agraís a Oriol Junqueras l’esforç per ajudar a constituir el nou govern, sobretot perquè Iglesias s’ho va fer venir bé per parlar dels presos i dels exiliats. Ara només falta que el PSOE i UP retornin el favor al conjunt de l’independentisme. Per fer-ho, primer de tot cal que reconeguin com a interlocutors els dos presidents, Quim Torra i Carles Puigdemont, i, en segon lloc, que decretin una amnistia. No s’hi val a amagar-se rere l’amenaça feixista per no prendre les decisions que calen. Si Pedro Sánchez no agafa el bou per les banyes, els asseguro que morirà per les cornades d’un brau patriòtic desbocat.