Sumar des de fora

Segon intent fallit d’investir president Pere Aragonès, candidat d’ERC i la CUP. El debat del dimarts passat va resultar menys tediós que el primer i, també, més aclaridor. Sembla ser que el candidat ja ha interioritzat que no pot ni humiliar ni obviar els principals dirigents de Junts, que també ho són del moviment independentista, com ho és Oriol Junqueras. Esquerra, en canvi, dimarts va treure a passejar el portaveu més desagradable que tenen per tornar a cometre l’error de confondre Junts amb CiU. Pere Aragonès i Sergi Sabrià van representar aquell vell truc policial que es practica a les comissaries. Aragonès va fer de policia bo mentre que Sabrià, de qui tothom coneix, inclús els periodistes, els excessos verbals i les exageracions, feia de policia dolent. Si Esquerra volia transmetre a Junts una mica més de confiança, potser hauria d’haver triat un altre portaveu. La feminització de la política també és això.

El problema que tenen Junts i Esquerra no és tan sols de rivalitat sobre qui mana en el moviment independentista, sinó de relat, derivat de la valoració del moment històric que condiciona el present. En poso un exemple. La insistència de Pere Aragonès que ell presidirà el primer govern republicà i d’esquerra des dels anys trenta, és més que ofensiva. És una falsedat. ¿Què farà que el seu govern sigui més republicà i d’esquerra que els que van presidir Carles Puigdemont i Quim Torra amb la mateixa coalició de partits? La retòrica pròpia de l’esquerranisme que ha fet servir aquests dies Pere Aragonès és una mena d’espanta-sogres ridícul que no es creu ni ell mateix. Només cal fer balanç de la seva gestió al Departament d’Economia o al de Treball. Pere Aragonès, atrapat per la CUP i les seves propostes irrealitzables (el problema no és la renda bàsica, sinó el mètode per aplicar-la i amb quins recursos fer-ho), vol estrafer què representa avui Junts i abusa de la metonímia per sembrar confusió. Els lingüistes posen un exemple de metonímia que sempre m’ha fet molta gràcia: “L'entrepà de pernil acaba de marxar sense pagar”, diu una cambrera a l’amo. En aquest cas, la cambrera se serveix del recurs metonímic per prendre l'entrepà de pernil pel client, que és qui ha fet el simpa. Junts és un partit progressista en el si del qual conviuen socialdemòcrates, liberals, ecologistes i democratacristians, i, en canvi, els d’Esquerra només al·ludeixen a una part perquè la realitat els molesta. Si el Grup Socialista-Units per Avançar és d’esquerra, amb el clerical Ramon Espadaler assegut a la bancada del partit del 155, Junts és molt més que una convergència de centreesquerra. És la síntesi del país.

L'aposta de Junts per sumar des de fora ha de ser per fer oposició de debò, en clau nacional, i per defensar que només amb eines d’estat, amb la independència, es podrà sortir de la situació d’emergència i de la decadència provocada pel centralisme

Negar les diferències entre Junts i Esquerra no és cap solució. Quan s’investeix un president, també es vota un programa de govern. De moment, Esquerra no ha pactat cap programa amb Junts, perquè l’acord que branda la CUP, que refrega a la cara dels juntistes com qui escup un gargall, només vincula els republicans. Cada grup té les seves solucions per afrontar l’emergència social, la crisi econòmica i el conflicte amb l’Estat. Esquerra ha signat amb la CUP un document que no pensa complir, perquè no pot complir-lo si vol esdevenir un partit fiable i no la reencarnació de José Luis Rodríguez Zapatero, aquell triler socialista que va aixecar la camisa, primer, a Josep-Lluís Carod-Rovira, i, més endavant, a Artur Mas. El 15-M va covar-se sota el mandat de Zapatero. Catalunya necessita un bon govern i no un pacte per investir un president que es veurà condicionat tot el dia per la inestabilitat que comporta la demagògia aplicada a la governabilitat. La CUP, que ha tingut la santa barra de donar lliçons sobre si estem vivint o no un moment històric, quan va ser incapaç de copsar què hauria comportat tancar a la presó Jordi Turull investit president de la Generalitat, no és de fiar. Escampa tant o més odi contra Junts que Jéssica Albiach i els comuns.

Com que Esquerra ha volgut posar contra les cordes el partit de Carles Puigdemont des del principi de les negociacions, ja es veu que encara que ara arribessin a un acord programàtic i estratègic, l’infantilisme esquerranista acabaria per provocar un desgavell. Avui toca tenir un govern fort, transparent, que doni confiança a la ciutadania i als mercats i que encari la resolució del conflicte amb l’Estat sense solucions màgiques. Una cosa és la utopia, de la qual no pot prescindir cap grup, perquè es basa en uns principis ètics i en la defensa d’un ideal, i una altra acordar unes polítiques públiques que no s’ajusten a la idiosincràsia del país, a la seva composició social i al model econòmic d’economia de mercat. Ningú té el patrimoni de les bones idees ni de les bones pràctiques, però a Catalunya la col·laboració del sector públic amb el privat és un model d’èxit i fa anys que rutlla molt bé. ¿A quin model responen, per exemple, les fundacions i ONG del tercer sector? L’escola concertada i els hospitals concertats són uns serveis públics de gestió privada que estan ben regulats i funcionen tan bé o tan malament com els de titularitat pública. ¿Hem de nacionalitzar els hospitals de Berga, Granollers o l’Hospital de Sant Pau de Barcelona? Ja adverteixo, d’entrada, que soc partidari de deixar de subvencionar les escoles —o qualsevol entitat— que s'escudi en la seva doctrina religiosa (catòlica o musulmana) per separar els nens de les nenes o els homes de les dones. Però un bon govern ha de defugir les impostures, sobretot si és de coalició. Ha d’actuar per consens i el president que el dirigeixi ha de ser prou hàbil per conciliar voluntats diverses com si fos una frontissa.

El govern de Pere Aragonès es vol fer néixer amb fòrceps. L’animadversió de la CUP i de bona part d’Esquerra cap a Junts, que cal sumar a les burles dels seus entorns mediàtics i a la pressió unionista per acabar amb Puigdemont, és un mal auguri. És per això que cada vegada estic més convençut, i noto que molta gent també ho veu així, que l’única solució és que Junts faciliti la investidura de Pere Aragonès, per patriotisme i perquè no es pot torturar més la ciutadania, però sense entrar al Govern. L'aposta de Junts per sumar des de fora ha de ser per fer oposició de debò, en clau nacional, i per defensar que només amb eines d’estat, amb la independència, es podrà sortir de la situació d’emergència i de la decadència provocada pel centralisme. Si allò que comparteixen Junts i Esquerra és l’ideal, doncs que Junts doni els vots a Aragonès a canvi de compartir l’espai comú del moviment independentista, que és el Consell per la República. Amb 62 diputats Aragonès en tindrà prou per ser investit el 132è president de la Generalitat. Ja sé que això podria propiciar que els comuns canviessin de parer i votessin a favor d’aquest govern en minoria. Però llavors ja estaria clar de què anava tanta retòrica. Crec que tothom entén de què parlo. Junts només ha de tenir la precaució de posar negre sobre blanc les condicions d’aquest pacte i mostrar-les a la ciutadania.