Sabeu per què portem dies i dies encallats? Per què no ha arrencat la legislatura? Doncs perquè els polítics s’han deixat endur per la prudència dels advocats que els assessoren. I és que la política l’han de fer els polítics i no els seus ajudants, de la mateixa manera que la política no pot quedar eclipsada pel calendari judicial. En aquest país no tan sols volem proclamar la república a les cinc de la tarda com si estiguéssim prenent el te a la cambra dels Lords de Londres, sinó que, a més, no volem assumir cap risc un cop l’enemic ens ha clavat una o dues punyalades. Pel que sembla, hi ha qui acaba d’aprendre que l’Estat espanyol està disposat a qualsevol cosa per preservar la sacrosanta unitat nacional. Alguns dirigents del sobiranisme han passat del “tenim pressa” i d’estampar-se contra les roques, a l’actual “fem bondat”, tan eixorc com covard. Els extrems mai no són bons. Hi ha marge per fer el que cal fer, que és preservar la dignitat de la presidència de la Generalitat, deposada per l’aplicació arbitrària de l’article 155. Fer president Carles Puigdemont, de la manera que sigui, no és abonar el personalisme. No és un capritx. Puigdemont representa la institució, perquè ell és el president destituït, i cal restituir-li la dignitat institucional, que és alhora la dignitat del poble. Però és que, a més, resulta que JuntsxCat va guanyar les eleccions convocades per Mariano Rajoy apel·lant, precisament, a la legitimitat del president. Rajoy no vol que Puigdemont sigui president, però no pot ser que a Catalunya qui no ha guanyat les eleccions vulgui aprofitar la repressió de l’Estat per “desfer-se” del president. Al capdavall, si s’accepta com la cosa més normal del món el 155, Inés Arrimadas té més dret a intentar ser presidenta que cap líder del tercer, el quart o el cinquè partit de la Cambra.

L’independentisme va guanyar les eleccions amb tres candidatures diferents. Va obtenir 70 diputats i la majoria absoluta al Parlament. Però l’ordre entre els partits d’aquest bloc no permet cap dubte: JuntsxCat (34), ERC (32) i CUP (4). Per tant, el 21-D va guanyar el grup que es va presentar amb el lema “Puigdemont, el nostre president”. JuntsxCat va pactar amb ERC que a canvi de complir la promesa electoral, els republicans farien president del Parlament a qui volguessin. L’escollit va ser Roger Torrent, després que ells mateixos descartessin altres noms. Però des del primer dia Torrent ha tirat pel dret, com si ERC hagués guanyat les eleccions. I no va ser així, ras i curt. Qui no estigui disposat a córrer riscos cal que es faci un plantejament, no sigui que ens torni a passar com el 28 de desembre, quan vam descobrir que el que ens havien venut com un gran procés de preparació de la independència eren un grapat d’informes voluntariosos que no preveien gens la realitat. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) va promoure un gran treball acadèmic, amb documents molt bons, sobre com proclamar la independència, transitant de la llei a la llei, però no va preveure la realitat del que al final ha passat. En política, cal text i context, perquè d’una altra manera la política seria una simple filosofada. I no ho és, com comprovem en el munt de conflictes polítics que hi ha al món i que es podrien resoldre, en teoria, aplicant-hi simplement la racionalitat. La conxorxa dels “responsables” (i no dels irresponsables, com pretén Jordi Amat) va aconseguir despistar tothom. Com sempre passa, quan decideixes donar la responsabilitat de manar als qui no han d’executar el que s’ha decidit, mai no funciona. En aquest cas es va transferir als acadèmics i als juristes el que, en realitat, era un problema polític i una responsabilitat dels polítics. El PP estimula els tribunals perquè persegueixin polítics i líders cívics per les seves idees i, per altra banda, recorre a la violència policial per aturar el sobiranisme. Tant és si ho aconsegueix o no, la qüestió és mantenir la sensació que s’està fent alguna cosa per parar el “separatisme”. El sobiranisme ha oposat a la brutalitat governamental tones de paper que, al capdavall, només han servit per incriminar persones i no pas per gaire cosa més. El sobiranisme es va equivocar d’estratègia i cal reconèixer-ho.

Hi ha llaços grocs que pengen de les solapes d’alguns polítics que s’estan convertint en sogues contra la independència i, sobretot, són sogues per penjar i escanyar Puigdemont

No tornem a caure en l’error de transferir a no se sap qui les decisions que han de prendre els polítics. Cal un bany de realisme, és cert; però també cal desempallegar-se d’aquells que impedeixen el retorn a la “normalitat” republicana. Dos milions i escaig de persones reclamen als polítics que facin la feina que s’han compromès a fer. Un dia li vaig dir a un destacat polític sobiranista que tothom té el dret a equivocar-se, però no a equivocar-se eternament. Parlàvem de la corrupció i de la incapacitat dels polítics per prendre decisions doloroses per desprendre’s dels companys que són acusats de pràctiques corruptes o bé per assumir ells mateixos la responsabilitat de la negligència dels altres, encara que hagi sigut per omissió. Es pot ser molt injust, va replicar-me. Potser sí, vaig respondre; però si finalment es demostra que aquella persona no ha comès cap delicte, ja retornarà a la primera fila de la política. En aquest país, un cop t’han assenyalat, la “pena del telenotícies” no te l’estalvia ningú. Per tant, més val adaptar-se al que hi ha i a actuar amb la lògica de la realitat, tal com és la realitat. Els electors sobiranistes no permetran que els líders del procés es tornin a equivocar. Com els ha passat als partits que no han sabut fer net, que cada vegada són més irrellevants, el partit sobiranista que faci descarrilar una altra vegada el procés ho pagarà electoralment, ara o més endavant.

Qui està interessat a repetir les eleccions? Em fa l’efecte que ningú. Ni tan sols Ciutadans. Tots els grups saben que optar per repetir les eleccions provocaria un fort desgast a banda i banda. Per tant, visquem en el món real i que els polítics facin la feina que els pertoca. I qui tingui por, repeteixo, cosa humanament molt compressible, que es retiri i es dediqui a plantar i cuidar hortènsies. Els errors estratègics sobiranistes han arribat a un punt d’absurditat que el president del Parlament s’ha empescat, per por de desobeir el nou statu quo, una demanda de mesures cautelars al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) perquè asseguri que el candidat de JuntsxCat sigui investit amb garanties, acompanyada de les al·legacions que la Cambra ja ha presentat al Tribunal Constitucional, i que només ha signat un lletrat, l’ex-secretari general d’ERC Joan Ridao. Amb aquestes mesures es demana a l’Alt Tribunal que no admeti a tràmit el recurs del Govern espanyol contra el debat d’investidura de Carles Puigdemont. En comptes de fer política, Torrent ha acceptat el marc mental de l’enemic, de l’enemic que promou l‘encarcerament, l’exili o la inhabilitació de polítics. Per aquest camí, Torrent dilata la investidura de Carles Puigdemont amb una argúcia jurídica que només és un brindis al sol i que, a més, és una decisió que no s’hauria d’haver pres de manera unilateral (i ja en van dues) perquè xoca frontalment amb l’estratègia de legítima defensa del president. És molt més greu aquesta decisió que la recriminació televisiva del cunyat de Junqueras a Puigdemont sobre no sé quines trucades que no ha fet. Hi ha llaços grocs que pengen de les solapes d’alguns polítics que s’estan convertint en sogues contra la independència i, sobretot, són sogues per penjar i escanyar Puigdemont. Quan un polític triomfa és perquè ha sabut sumar el sentit comú amb la capacitat de lideratge. I no tothom serveix per a aquesta tasca, no tothom compleix aquest requisit, per molt honorable que sigui, especialment si menteix.