No són tan bons com es venen. Aquesta ha estat la setmana tràgica d’Esquerra. Dilluns al matí ens vam llevar amb una “sorpresa” que es veu que no ho era tant, si més no per als dirigents del partit. El reportatge del diari Ara sobre el cas d’assetjament al Departament d’Exteriors i Relacions Institucionals va provocar un autèntic terrabastall. En poc menys de 24 hores, el conseller Alfred Bosch va perdre la condició d’honorable. Totes les informacions, inclús les que havia de proporcionar la segona part del reportatge que de moment no s’ha publicat, assenyalaven directament el conseller. Es veu que Bosch i el seu cap de gabinet, a qui va cessar contra la seva voluntat, compartien alguna cosa més que intimitats polítiques. La Generalitat té un protocol específic per abordar els casos d’assetjament, però també un codi ètic. Són documents molt pensats i consensuats que haurien de servir per tallar d’arrel les males pràctiques de la cúpula del departament, incloent-hi el capteniment de qualsevol conseller. La dimissió del conseller Bosch, que hauria d’haver estat cessat fulminantment pel president Torra, no és una sortida modèlica. Més aviat s’ha convertit en una cortina de fum per amagar la realitat, que és molt més escabrosa, delirant i èticament reprovable del que expliquen els mitjans i els portaveus polítics. Constatar que en plena crisi política, una de les més greus dels darrers 40 anys, el conseller d’Exteriors i Relacions Institucionals s’ha dedicat a fer de Berlusconi de pa sucat amb oli, posa els pèls de punta. El cap de gabinet, esdevingut cap de turc, no li ha salvat la pell.
En les emergències se sap com és cadascú. L’autoproclamat partit de la moderació no està especialment proveït de quadres polítics que sàpiguen tenir la talla d’estadistes que es mereixeria una República independent
Aquest també és una setmana tràgica en termes sanitaris. Com no podia ser d’una altra manera, la propagació arreu del món del coronavirus, el covid-19, ha afectat Catalunya. Malgrat l’estat d’alarma, la consellera Alba Vergés, igualment d’Esquerra, sembla com si no existís. Mentre que el ministre espanyol de Sanitat, Salvador Illa, que té unes competències limitades, ha fet un desplegament mediàtic propi del que va fer Joaquim Forn arran de l’atemptat del 17-A, Vergés s’ha refugiat en la perícia professional del secretari de Salut Pública, el Dr. Joan Guix, qui ja ocupava aquest càrrec amb el conseller Toni Comín. Sort n’ha tingut, perquè la consellera no ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies i agafar el toro per les banyes. Aquesta és una crisi sanitària, però té repercussions socials i polítiques importantíssimes. La bona o mala gestió de les pandèmies acaba esdevenint una qüestió política. Els rumors destrossen prestigis, sobretot si volgudament s’amaga informació, però alhora afebleixen la democràcia perquè, com en aquest cas, fomenten la por. I la por és el recurs dels tirans per imposar-se. Un polític ha de saber quan cal tallar els rumors i posar-se al capdavant dels que combaten els perills reals o imaginaris. Siguem clars: Salvador Illa ho està fent infinitament millor que Alba Vergés, tot i que el ministre sap tan poc de salut pública com la consellera. Cap dels dos és del sector sanitari. Ara bé, el socialista fa política mentre que la republicana pesa figues.
La gran majoria dels consellers de l’actual Govern no són realment polítics. No tant perquè no s’hagin dedicat mai a la política, ja que n’hi ha que hi són des que anaven amb calça curta, sinó perquè mai l’encerten quan han d’encarar una crisi i donar confiança a la gent. Dirigir significa liderar i no pas posar-se els maneguins dels antics comptables. La brama que fan córrer sobre l’eficiència del Govern, els principals departaments del qual són a mans d’ERC, és senzillament falsa. Si el coronavirus ho permet, aviat s’aprovarà el pressupost de la Generalitat. S’aprovarà gràcies a les concessions que ERC ha fet al PSOE a Madrid però sense el vot favorable del PSC. Els socialistes pagaran mitjançant un intermediari: els comuns. Disposar finalment del nou pressupost no servirà de res, si és que és veritat que les eleccions autonòmiques se celebraran tot seguit. Però és que, a més, la Generalitat, concretament el vicepresident Pere Aragonès, que és el coordinador vicari d’Esquerra, ha decidit ajornar la publicació de les dades de dèficit amb les quals va tancar l’exercici de l’any passat. Tradicionalment, aquestes dades les feia públiques el Ministeri d’Hisenda, però des del 2017 el Govern també dona a conèixer la seva pròpia estimació. El més probable és que la Generalitat incompleixi els objectius de dèficit per primer cop en tres anys. El mateix Aragonès ha admès que les dades no són bones i que la culpa és, en part, del govern d’Espanya per no haver abonat l’IVA del 2017 que deu a les comunitats autònomes (en el cas de Catalunya, 443 milions d’euros). Si això és així, ¿per què Esquerra va votar al Senat en contra del retorn immediat de l’IVA a les comunitats autònomes el proppassat mes de febrer? Uix! Aragonès ha tingut la gosadia de dirigir el Departament d’Economia i Hisenda sense ser economista. Altres s’hi han atrevit essent tan sols historiadors. Mas-Colell era de dreta, però almenys sabia què es feia.
Encara no s’ha acabat la setmana i el balanç per a Esquerra és tràgic. En les emergències se sap com és cadascú. L’autoproclamat partit de la moderació no està especialment proveït de quadres polítics que sàpiguen tenir la talla d’estadistes que es mereixeria una República independent. De moment, i és una pena, vivim sota les normes d’una autonomia limitada.